Ençà i enllà

Quan la democràcia redimirà els Països Catalans…

Joan Fuster, amb totes les seves limitacions, va ser el gran constructor de la nació completa: els Països Catalans. El seu llegat, però, es va centrar exclusivament en el fet cultural i lingüístic. Aquí presentem una proposta de nació política per als Països Catalans basada en el fusterianisme.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fuster no és Mazzini

A Nova York no saben qui és Joan Fuster. Pensen que no els cal. Sí que saben qui és Giuseppe Mazzini, pare de la idea moderna de la nació italiana i la seva unificació durant el segle XIX. Mazzini és pensat i debatut per la intel·lectualitat americana —que no oblida els orígens italians d’una part del país. Fins i tot disposa del seu monument al Central Park de Nova York. Segurament, tot això és gràcies al gran grup d’italoamericans que van promocionar Mazzini. És un patró que es repeteix de manera rutinària amb tots els grups d’immigrants dels Estats Units. Van emigrar amb un tros de la nació. Un cop al nou món, el van reproduir i difondre —fins a fer-lo part integrant de la nova llar nacional. Els catalans vuitcentistes, per contra, no van pensar d’emigrar als Estats Units en massa: van escollir el confort de Cuba, pati dels catalans.

 

Hi ha, amb tot, una diferència essencial entre Fuster i Mazzini: la publicació de l’italià duia el nom de “pensament i acció” (Pensiero e azione, en l’original italià). El de Sueca no va mai albirar l’acció política que va fer Mazzini universal. L’èxit del pensament, de la idea vertebradora, s’explicita sempre en l’acció.

 

Quina acció?

 

Mazzini va ser l’incansable activista vuitcentista, l’home que va planificar mil conspiracions, revolucions i aixecaments en nom de la nació italiana que calia construir. Va patir, en conseqüència, mil persecucions que el van allunyar de la seva pàtria. Va rodar Europa tot difonent el seu ideari. No va defallir mai. Quan l’acció de la unitat italiana es va accelerar, els seus ideals no es van tòrcer i va preferir Garibaldi als piemontesos Cavour i Víctor Manuel —líders d’ordre de la Itàlia unificada. Mazzini no lluitava solament contra un Estat: lluitava contra diversos Estats, molt diferents entre ells. Igualment, lluitava contra un ordre establert. La seva utopia era un internacionalisme nacionalista. Es tractava d’un nou concert de nacions democràtiques que abolissin el conflicte armat i adoptessin el republicanisme com a instrument de llibertat, igualtat i fraternitat nacional i internacional alhora. No debades, l’historiador anglès i professor de Columbia University Mark Mazower ha considerat Mazzini un dels pares de l’ordre internacional modern —juntament amb Marx.

 

Fuster és el gran constructor de la nostra i única nació, normal i completa, que són els Països Catalans. Hi ha moltes propostes anteriors a —i coetànies de— Fuster. La unificació dels catalans en una sola comunitat porta la marca definitiva de Fuster. El gran problema de Fuster va ser la corrua de limitacions pròpies personals i heretades de l’entorn que va tenir: orígens familiars, repressions, caràcter… Fuster era un home reclòs al seu món local, que va tardar anys a eixir-ne —i en va sortir gràcies al contacte amb exiliats catalans. Des de la seva Sueca, Fuster va bastir principalment una lluita d’idees contra un sol Estat que, a més, formava part d’aquells règims condemnats a desaparèixer dins l’ordre social i democràtic de l’Europa occidental. El de Sueca va ser un home d’una mena de segle XX, on conspiracions, revolucions i aixecaments havien ja abandonat Europa. Fuster va parlar poc amb els seus homòlegs europeus i no va crear una xarxa poderosa de comunicació internacional d’idees. La proposta fusteriana mai va saber arrencar més enllà del món de les idees —i això va quedar palès en el llegat polític del nostre constructor durant la Transició. La ploma pot ser més forta que l’espasa; però necessites l’espasa.

 

No voldria asebastianejar Joan Fuster amb mantes sagetes. Mai podrem estar-li prou agraïts d’haver pensat i construït l’ideal de la nació completa. On tants van fallir, ell va reeixir. Tanmateix, l’ideal no és complet si no es materialitza. Pensament i acció, sempre.

Bastoners Cultura Popular Catalunya Unitat Popular Esquerra Independentista Països Catalans
La Nació cultural. La cultura i el folklore dels Països Catalans ha estat la punta de llança de la reconstrucció de la nació i massa cops ha servit per bastir la nació política sense que això fos la seva funció principal. A la foto, uns bastoners en una manifestació independentista / JORDI BORRÀS

Si la nació fusteriana ha estat tan difícil de materialitzar no es pot atribuir a les viltats d’un Estat en contra, o a les castes de botiflers, blavers i gonelles que hem produït massivament en el nostre sistema colonial espanyol. Molt probablement, les dificultats de crear la nació dels Països Catalans provenen de la natura específica de l’imaginari unitari de Fuster: el de Sueca es va centrar en la cultura. Malura dignament catalana, la cultura ha esdevingut l’únic recurs d’identitat de la colònia borbònica vençuda a Almansa i al pla de Barcelona. La identitat política va romandre sempre en un segon terme. En paraules de Fuster, la dimensió política dels Països Catalans era “una pura il·lusió de l’esperit”, que es perdia en vaguetats i inconclusions. Pot ser una il·lusió, però Mazzini sabia que, al dellà de la llengua, la història i la cultura unificades, el seu projecte polític creava verament Itàlia. I per això, el seu gran enfrontament amb els piemontesos i el seu plantejament monàrquic, militar i uniformitzador. La proposta política de Fuster mai va anar més enllà d’unes línies mestres generalistes. Sense fer el pas polític, Fuster era un profeta autodesarmat. Es va acontentar d’acotar el seu pensament polític en les grans dinàmiques de l’antifranquisme espanyol —un marc acomodatici que poc va resoldre i que va oferir mínima creativitat política i ideològica.

 

En aquest sentit, cal fer justícia a l’acció d’inspiració fusteriana. Seguint el seu fil, la nació de Fuster ha estat desplegada convenientment en els eixos d’identitat nacional cultural que ell va delimitar. EL TEMPS és producte d’aquest desplegament. És la materialització pràctica necessària de la nació completa —eminentment cultural. Tot i així, el temps ha demostrat que aquesta via de construcció de la nació no era suficient. Els greuges econòmic i fiscal han ajudat a construir nació en aquest vast terreny inexplorat. Amb tot, la nació completa és incompleta sense la part política.

 

La nació política

L’absència d’un Fuster per a la identitat política dels catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó és un dels problemes més grans que arrossega la unificació i alliberament dels Països Catalans. Això no significa que no hi hagi hagut molts intents de teoria i pràctica de la nació política. D’alguna manera, la situació política actual dels Països Catalans és fruit d’aquesta miríada d’intents —fallits o discrets— que han volgut imaginar la cosa pública de la nació completa. La llarga marxa de la unitat política per a un nacionalisme i un alliberament de tot el país ha estat el gran ariet polític contra el neocolonialisme espanyol que és el sistema autonòmic del règim de 1978. I, encara més important: la unitat nacional dels Països Catalans finalment s’ha lligat de manera indissociable a la democràcia. No ha estat ni una evolució natural ni una tasca lleugera.

 

En una entrevista a EL TEMPS del passat mes de març, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, va afirmar que “Els Països catalans, des d’un punt de vista cultural i lingüístic, existeixen”. Vet ací el parany, el punt fatídic de l’absència en la nació fusteriana. Sense política no hi ha nació completa. El discurs de Puigdemont nodreix la idea de tres nacions distintes en una sola comunitat lingüística. En aquest punt, ja es parla d’identitats i no pas de la identitat. L’absència de la nació política ha menat no solament a un desenvolupament desigual dels tres territoris constitutius dels Països Catalans, sinó que ha preservat l’espedaçament heretat de l’ocupació espanyola —i francesa. La combinació de l’antipolítica postmoderna i la manca de relats forts només han acusat aquest declivi de la idea nacional de catalans, valencians i balears.

 

El debat sobre l’abast d’una nació no és un debat nou. Ja es va produir durant el temps de Mazzini. En aquest cas, van ser els alemanys els qui van dissertar sobre si ja n’hi havia prou amb la Kleindeutschland (unitat germànica sense Àustria) o s’havia de consumar la Großdeutschland (la reunió de tots els alemanys en una nació política). No es pot oblidar que, si bé el debat era romàntic, el projecte de la unitat alemanya de 1848 era revolucionari i democràtic —de la mena que plaïa a Mazzini. El projecte de la Kleindeutschland era el favorit de Prússia i el seu conservadorisme. Al segle XX, el nazisme va destruir tot el relat del nacionalisme alemany, en va pervertir la natura política primigènia, i va fer impossible el projecte d’unitat política de tots els alemanys. Per consegüent, el terme Großdeutschland —una volta patrimoni liberal-democràtic de tots els alemanys— va passar a encarnar la magnitud del totalitarisme del Führer austríac.

 

El marc actual i els precedents històrics passats pel sedàs del feixisme són una llosa per al desenvolupament de teoria i pràctica polítiques dels Països Catalans. Els adjectius abunden i són feixucs. És per això que és tan important de saber traçar la línia entre Fuster i Mazzini, i la necessitat de lligar qualsevol expressió de la nació política a una redempció estrictament democràtica —l’única possible. En aquest sentit, el moviment independentista català és la redempció necessària.

 

El punt fatídic de la nació fusteriana és la manca d’un projecte de nació política

La problemàtica del nacionalisme de la nació completa rau en la seva atomització: catalanisme, valencianisme, mallorquinisme… Hi manca el fusterianisme en tant que nacionalisme dels Països Catalans. És cert que hi ha una part política representada als tres territoris que ha assumit el fusterianisme, parcialment o totalment. Així i tot, no és l’opció majoritària de la palestra política nacional afí. Fins i tot la conceptualització mateixa d’aquests nacionalismes atomitzats ha pervertit el sentit únic que haurien de tenir: són només variants d’una sola pulsió nacionalista d’unitat nacional. No solament catalanisme i valencianisme —per anomenar els principals— no han construït la nació completa, sinó que s’han orientat a construir diverses “nacions”. El joc autonomista només ha fet créixer la distorsió colonial a una situació encara més límit. L’exemple més paradigmàtic d’aquesta perversió ha estat el pujolisme. Ha construït “nació catalana” (Catalunya sense el seu nord i la Franja) dins un marc que no era ni lliure ni estava pensat perquè la identitat de la reunió de tots els catalans fos plena. L’“oasi català” de Pujol era el miratge que Catalunya era lliure i plena dins el règim de 1978. Pujol va traçar i executar els grans eixos d’una part del país i va mantenir viva una mínima idea de Països Catalans. Quan la llarga antipolítica pujolista va arribar a la fi, les contradiccions del sistema van explotar amb els dos tripartits i l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006.

 

Això no obstant, és gràcies als fruits del miratge de l’“oasi català” pujolista que avui existeix el moviment independentista. El preu que s’ha pagat és que en comptes de parlar de nacionalisme s’ha de parlar d’independentisme —perquè el primer s’ha associat a l’autonomisme. Al País Valencià la vaguetat és encara més gran i s’està en l’estadi del despertar valencià —mentre a les Illes se situa en un estadi entremig dels dos territoris de terra ferma. Ara que la situació seria favorable a visualitzar la unitat nacional i l’entesa llargament esperada dels tres territoris, les pors colonials i els efectes d’aquests nacionalismes autonòmics, atomitzats i atomitzadors, funcionen a ple rendiment. Doncs, el fusterianisme de la nació completa és impracticable i la folklorització, implacable: es comparteix llengua i cultura i que cadascú vagi fent-la per la seva banda.

Maulets Arran CUP Esquerra Independentista Socialisme Països Catalans
Identitat(s). El simbòlic de la nació ha maximitzat els llocs de memòria de cada territori però no ha creat un relat comú. A la foto, la manifestació de l’11 de setembre de 2011 al Fossar de les Moreres de Barcelona / JORDI BORRÀS

Indirectament, el moviment independentista català —a distingir radicalment de l’anomenat procés—ajuda a bastir la nació fusteriana. Podria semblar que un projecte polític centrat exclusivament en la comunitat autònoma de Catalunya assestés el cop de gràcia a la nació política dels Països Catalans. En tant que moviment democràtic i populista, l’independentisme català suposa la darrera parada per poder crear la unitat. L’independentisme no solament està alliberant una part de la nació completa, sinó que està dinamitant les estructures polítiques i mentals de l’ocupació espanyola. S’estan despertant forces en letargia d’ençà del darrer període democràtic que havien viscut els Països Catalans, durant la Segona República Espanyola. Fins aquest punt arribaven els dèficits de la democràcia limitada sorgida del règim de 1978 —quan es va pensar que escrivint quatre folis de bones (i no tan bones) intencions ja es creava una democràcia. A diferència de la Transició espanyola i molts dels seus actors, l’independentisme sap que la missió que té al davant no es podrà resoldre si no és a través de la ruptura i el conflicte amb l’Estat.

 

Dins l’independentisme català existeixen dues forces emergents fruit de la transformació social i política de Catalunya, i una força en redefinició. D’una banda, hi ha Esquerra Republicana de Catalunya en el seu rol de nou partit de la centralitat i l’ordre polítics. De l’altra, hi ha el braç polític de l’Esquerra Independentista: la CUP i la seva galàxia d’organitzacions socialistes i marxistes. Ambdues forces polítiques tenen una idea de Països Catalans que poa —poc o molt— del fusterianisme. Això vol dir que conceben la unitat nacional dels Països Catalans. Tant ERC com la CUP són propícies a poder vertebrar la nació política. A l’altre costat, la força en redefinició són el nou Partit Demòcrata Europeu Català i Demòcrates. En tant que successors de Convergència i Unió encara cal veure a quin joc jugaran dins el fusterianisme. Tot dependrà de la vinculació que mantinguin amb el catalanisme autonomista i les seves formes. Dependrà també de si s’alineen amb la nul·la idea de Països Catalans d’Artur Mas, amb la idea cultural-lingüística-multinacional de Carles Puigdemont, o amb una idea netament favorable a la unitat nacional dels Països Catalans.

 

En paral·lel als partits polítics, hi ha el gran moviment popular que s’ha organitzat socialment —principalment a redós de l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural. Aquest moviment popular no ha de participar necessàriament del fusterianisme. Pot ser que sembli que hi participi però que només sigui un mer ús de nomenclatura, una Catalunya gran pratiana encoberta, o la idea cultural-lingüística-multinacional que dibuixa Puigdemont. El moviment popular, per necessitat del moment, pel marc propici o per voluntat expressa, només se centra en Catalunya i només erigeix Catalunya en tant que subjecte polític. La nació fusteriana dels Països Catalans hi és una comparsa: no hi ha nació política completa. I, tanmateix, la idea fusteriana podria bategar al dessota del moviment popular independentista català. Necessita la dosi necessària de teoria i pràctica.

 

L’independentisme català no es restringeix a haver promocionat uns partits polítics com ERC i la CUP que poden assumir la nació completa —i que poden ser assumits per la resta de la nació. Ara falta que la necessària dreta independentista organitzi la força política que també assumeixi la unitat nacional. La gran aportació, la força i el valor del moviment social que representen els independentistes catalans rau en el fet que ha adoptat el populisme com l’arma de combat polític que pot redreçar la nació política i construir-ne la unitat. Avui el populisme és vist amb suspicàcia global. El Brexit ha obert la temporada de populismes referendaris. Donald Trump ha accedit a la presidència dels Estats Units gràcies a una combinació de factors que ha emprat el populisme de manera intensiva. Marine Le Pen ha provat de seguir el mateix camí en les eleccions presidencials franceses. A l’altre costat de l’espectre ideològic hi ha Bernie Sanders i el seu populisme d’esquerres que poc va tenir a veure amb l’amalgama populista de dretes de Trump. Mélenchon és un cas semblant. Els dos darrers exemples demostren que el populisme es pot redimir. Es redimeix, com els Països Catalans, amb democràcia. És la construcció des de baix, el radicalisme que aprofundeix la democràcia i les seves formes. És, en poques paraules, el despertador de les masses en democràcia, no pas el disciplinador de les masses en tirania.

Procés Independència Llibertat Catalunya Camp Nou
A Catalunya, la mobilització de les masses i el populisme han servit per rellançar la idea dels Països Catalans tot i que el dit procés no hi és favorable. A la foto, el gran concert del 29 de juny de 2013 al Camp Nou / JORDI BORRÀS

Tant el populisme democràtic necessari per a l’alliberament nacional com la nació política que Fuster va deixar al tinter, no haurien pogut prosperar en l’antipolítica emmetzinadora de l’hegemonia neoliberal. L’autonomisme també va ser això. Amb la falsa fi de la història de 1989, l’ordre neoliberal de l’elit econòmica i política d’experts ha cercat de reduir el conflicte al mínim —especialment a Occident. La democràcia era plena, l’autocomplaença absoluta. Només es requeria l’irrenunciable perfeccionament social dels detalls. L’harmonia era completa. La ruptura d’aquest miratge —com l’“oasi català”— va suposar un retorn a la dialèctica de la història. La guerra de classes va reemergir. Les desigualtats socials van clivellar el món desenvolupat. La guerra global contra el terrorisme va imposar la por. La inestabilitat política va mostrar els límits democràtics del neoliberalisme. I la devastadora gran recessió va empobrir a molts i enriquir uns pocs, cosa que va accelerar les forces i contradiccions del capitalisme. La política i el real van retornar per la porta gran. Tot el que passa en la nació completa, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, no es pot deslligar de la dinàmica global. Les solucions, doncs, han de ser a l’altura dels temps. I els temps actuals ens exigeixen de resoldre l’assignatura pendent de la nació política. El compendi per consumar-ho tot és la revolució catalana.

 

Quan es pronuncia la paraula revolució immediatament s’evoquen guillotines, guerres i coses comunistes. Tot defugint el debat de les bones i males revolucions, és evident que la ruptura i el conflicte amb l’Estat espanyol i la creació d’un subjecte polític nacional ple són dues cares indissociables d’una revolució. Hi ha una transformació essencial. És possible que la gent d’ordre s’espanti, que prefereixin eufemismes. No es poden enganyar. La consecució de la nació plena —fins i tot la d’una trista part d’aquesta nació com és Catalunya— és una revolució. Alguns emfasitzaran la part política; d’altres la social. Alguns proclamaran la natura interclassista de la revolució política i d’altres insistiran en la natura popular de la revolució social. En qualsevol cas, la revolució catalana serà antilampedusiana, a l’esquerra o a la dreta: tot haurà de canviar perquè res segueixi igual. El que caldrà veure és fins a quin punt les coses hauran de canviar.

 

La necessitat més urgent de la revolució catalana és la de poder establir una carta de mínims, uns punts irrenunciables en la unitat política necessària per a la unitat nacional. És a dir, els mínims han de ser uns elements fundacionals que tant l’esquerra com la dreta acceptin per a l’articulació política dels Països Catalans. És possible que aquesta nació política sigui, com deia Fuster, “una pura il·lusió de l’esperit”. És, amb tot, l’únic començament possible.

 

Teoria i pràctica de Països Catalans

La construcció de la nació política i la revolució que l’ha de fer possible han de vindicar Fuster i el seu pensament. El marc essencial dels Països Catalans ha de ser el fusterianisme. No es tracta només d’una qüestió de noms; és l’adopció de tot el cos d’idees que avui sosté la nació completa. Això té uns efectes de referencialitat. La nació sempre té un pare (o mare, o pares, o mares) fundador. La creació d’una narrativa fundacional no és banal. No solament és un element que es juga en el terreny d’allò simbòlic, sinó que té uns efectes en allò real. Sí, importa saber qui ha inspirat i ha fundat una nació.

 

Fuster, amb les limitacions i contradiccions que esmentàvem més amunt, és un pare fundador que connecta cada part de la nació amb la profunditat d’una mentalitat i una psicologia col·lectives. Pels orígens familiars ideològics, per les pròpies repressions, pel seu localisme protector, per la minsa mobilitat pel territori, per la poca connexió amb les xarxes de pensadors internacionals, pel propi focus cultural i culturalista de la identitat nacional —Fuster és qui millor encarna l’esperit de la nació sencera. Sense que sigui un Mazzini amb la seva èpica i el seu radicalisme cosmopolita, Fuster és la justa mesura de totes les coses —les nostres coses. Al seu costat caldrà tenir l’alliberador material de la nació —un altre pare o mare fundador que encarni la part pràctica i política de la nació.

 

L’exercici aparentment simbòlic i de mentalitat que aquí presentem no és un recurs a la vanitat de la futura història nacional. Proclamar-se fusterià significa que es pot derivar no solament un caràcter i una essència per a una identitat nacional, sinó tota una nació política en harmonia amb el pensament de Fuster. Com tot en la psicoanàlisi, és en les exageracions que s’amaga la veritat. L’exageració nostrada del fusterianisme és el reducte necessari dels principis polítics que han de vertebrar els Països Catalans: unitat nacional, federalisme i democràcia directa.

 

Els principis fusterians que vertebren els països catalans són la unitat nacional, el federalisme i la democràcia directa

La unitat nacional són els Països Catalans: la nació de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó —un territori i un poble. Són una nació perquè comparteixen una sola cultura, una sola llengua, una sola història i —el que és més important— una sola voluntat política. La unitat nacional només es pot fer mitjançant la reunió política de tots els catalans en nació. Aquesta és la premissa bàsica dels Països Catalans. Aquesta premissa bàsica s’acompanya de la unicitat i indivisibilitat de la nació; una sola nació, no pas tres. Catalunya (amb el Rosselló i la Franja), el País Valencià i les Illes serien expressions particulars d’una única unitat nacional. La història i la pulsió popular expliciten i justifiquen l’existència, en formes més o menys clares o ambigües, d’aquesta nació política a reconstruir. Però la justificació final només recau en els individus mateixos que han d’autodeterminar i bastir la unitat nacional. El fusterianisme no pot permetre que hi hagi cap ressort d’imitació de l’essencialisme historicista del nacionalisme espanyol. Mantes opcions nacionals catalanes anteriors van optar per imitar el patró espanyol de recurs a la història per justificar una vertebració nacionalista de Catalunya o de la nació completa. Aquesta és una via estèril, de derrota i de perills futurs.

 

És possible que una idea com la de la unitat nacional pugui evocar sonoritats de l’irredentismo italià, això és, la incorporació a la Itàlia unida per Cavour i Víctor Manuel d’aquells territoris encara ocupats per un poder estranger i que havien d’unir-se orgànicament a la nació completa. Si som de Fuster i de Mazzini, ni la sonoritat ni les conseqüències de la Italia irredenta han de poder obrir-se camí en la construcció de la unitat nacional dels Països Catalans. Si perdéssim el rumb i els bons referents de la unitat nacional, el perill irredento vindria a trucar a la porta. Gabriele d’Annunzio i la seva aventura de conquesta de la iugoslava Rijeka el 1919-24 i la seva transformació en la italiana Fiume serien un possible resultat —profundament indesitjat. En el fons, l’irredentismo italià és un bastard de Mazzini: sempre serà el nostre perill.

Perpinyà Catalunya Principat Independència Independentisme Procés Països Catalans Llengua Catalana
El pols de tota la nació. De Perpinyà a València s’ha aconseguit construir una solidaritat nacional dels Països Catalans i la mobilització per iniciar la nació política / JORDI BORRÀS

El segon principi polític del fusterianisme és la concepció federal de la unitat nacional. L’explicació principal del federalisme fusterià és la història. És la resolució de l’herència directa de segles d’organització política de la nació —en el seu origen medieval, posterior esquarterament colonial i naixement d’identitats com el catalanisme, el valencianisme i el mallorquinisme. La pitjor temptació de la unitat nacional és l’unitarisme i la uniformització. Es pot proclamar la unicitat i indivisibilitat de la nació i tenir alhora una concepció federal de l’organització política. En aquest punt, Itàlia és l’antimodel perfecte. La unitat italiana, construïda des de dalt a base d’exèrcits i conquestes, va imposar la uniformitat a la francesa a tota una sèrie d’antics Estats i poblacions annexionades massa cops pel dret de conquesta. Els Països Catalans han de ser radicalment oposats a una unitat nacional uniformitzadora. Cal defugir el model de l’Estat unitari que ha devastat el món llatí. Espanya, França i Itàlia són uns Estats construïts a partir de la destrucció de tot el teixit polític de la nació en nom d’una falsa igualtat.

 

Més enllà de la necessitat històrica nacional de federar els Països Catalans, el mateix federalisme forma part del bagatge ideològic de la nació. Tant a Catalunya com al País València hi ha els exemples històrics del federalisme i el cantonalisme vuitcentistes. Era la pulsió subterrània que pretenia aplicar el principi federatiu per resoldre l’encaix a l’Estat espanyol. No es tracta de recordar que els murcians també van ser cantonalistes; es tracta de recordar que els catalans del nord i del sud van ser intensament federals. El fet diferencial federal de la nació completa és una realitat que no es pot obviar en comprendre la intensitat i vitalitat que viu el món local. En cada ajuntament català adherit a l’Associació de Municipis per la Independència perviu la necessitat del país per decidir amb qui i com es vol unir políticament. Al dellà de la qüestió de la secessió, la lliure unió de les parts més petites de la nació per a l’autodeterminació de tot i per a tot expressa de manera clara la vitalitat del principi federatiu com a motor de l’organització política nacional.

 

Cal enterrar la idea d’obliterar les fronteres dels territoris històrics per tal de “fer catalans” —de la mateixa manera que calia “fer italians” i “fer francesos”. Els Països Catalans són la federació de tot el Principat amb el País Valencià i les Illes. L’organització mateixa de cadascun dels tres territoris s’ha de guiar pel principi federatiu. La integració dels tres territoris històrics ha de ser federal —estats com els dels Estats Units d’Amèrica, cantons com els de Confederació Helvètica. La vertebració de cadascun dels tres territoris ha de ser també federal: a partir de la geografia històrica i humana, el Principat, el País València i les Illes han d’aplicar el principi federatiu a vegueries, comarques i consells insulars. No importa el nom, importa el concepte.

 

El tercer i últim principi polític del fusterianisme és la democràcia directa. Si som capaços de reconstruir la nació completa, hem de ser capaços de bastir una democràcia més completa. Cal democratitzar profundament cada aspecte de la vida de catalans, valencians i balears. Cal sortir de l’institucionalisme heretat de l’Estat espanyol i de la rigidesa de tot un món polític que hauria de ser pensat per al servei públic. No hi ha una única forma de practicar democràcia. El parlament ha estat sacralitzat, de la mateixa manera que ho ha estat l’assemblea —almenys en una part de l’Esquerra Independentista catalana. Més que les institucions —el què—, importa la manera —el com. Per la dimensió dels Països Catalans, inclosos els contrasts entre el rerepaís i les seves grans metròpolis, la democràcia directa ofereix l’oportunitat de bastir el poder des de baix. Això obriria la fiscalització popular de tots els càrrecs públics, que serien alhora càrrecs electes. A més, la democràcia directa és el company de viatge perfecte del federalisme.

 

La democràcia directa s’expressa en dues formes, començant especialment pel món local. La primera és, com dèiem, el principi d’elegibilitat de tots els càrrecs públics de manera directa a nivell local —i de manera parcial a nivell estatal i nacional. Per exemple, el fet de poder votar cada regidor per a cada responsabilitat de gestió municipal permet que aquests càrrecs puguin ser directament controlats pels votants i que hi hagin de respondre. La segona és l’adopció de l’americana town hall meeting o la suïssa landsgemeinde, això és, l’assemblea local sobirana per votar i decidir les grans qüestions de gestió local. Per extensió, a nivell estatal dels tres territoris i nacional de tots els Països Catalans això s’ha de traduir en la supeditació de l’executiu al legislatiu. S’hi votarien tots els membres d’un executiu col·legiat —a l’estil del Consell Federal suís. La unitat nacional d’una nació plural exigeix igualment un lideratge plural i, sobretot, col·legiat i equilibrat pels territoris. Per descomptat, tot aquest sistema polític en democràcia directa es clou amb el reconeixement del dret dels ciutadans a convocar referèndums per poder crear nova legislació.

 

*     *     *

 

Pot semblar que tot aquest curt assaig sobre teoria i pràctica polítiques dels Països Catalans sigui una pura il·lusió de l’esperit. Tanmateix, si no es pensa la nació política dels Països Catalans, difícilment podrà existir. Primer cal pensar-la, després cal debatre-la, i finalment cal fer-la. La nostra aportació defensa fer una nació política basada en el fusterianisme perquè, encara avui, és l’única opció estructurada i d’èxit per definir i viure la nació completa. I encara més: els Països Catalans fusterians són els únics que garanteixen una construcció autènticament democràtica de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Quan s’albira la pura il·lusió de l’esperit de la democràcia, és quan es comprèn que solament, per democràcia, es podran redimir els Països Catalans. Fuster n’és el guia indispensable.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.