A València, no va haver-hi cap batalla. Els defensors de la raó científica, de la unitat de la llengua i del valencià foren víctimes de la visceralitat blavera, de les invectives de les tribunes més conservadores, de la virulència i dels atacs dels esquadrons de l’extrema dreta i l’anticatalanisme més rabiós. El terror ultra de la transició valenciana, amb atemptats contra llibreries o intel·lectuals com ara Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, va transformar-se durant la democràcia en amenaces i intimidació.
Una víctima d’aquesta diana, de l’assenyalament dels negacionistes de la ciència, fou Ramon Lapiedra, rector de la Universitat de València entre 1984 i 1994. Natural d’Almenara (Plana Baixa), ha faltat aquest dilluns amb 86 anys, però queda a la memòria la seua defensa numantina de la raó, el seu compromís amb la llengua d’aquest país allargassat i la seua tasca de modernització i democratització de la universitat.
El cost de defensar la raó
Catedràtic de Física Teòrica i format a l’Estat francès, al Centre Nacional de Recerca Científica de París, Lapiedra va accedir a la comandància de la Universitat de València com a cap visible del Bloc Progressista. La seua candidatura representava una alternativa oberturista que pretenia deixar enrere les ombres del franquisme. D’ençà que va accedir en maig de 1984 a la rectoria, va impulsar un procés de grans reformes, com ara l’aprovació dels Estatuts de la Universitat en la tardor de 1985. En aquells textos, quedava reflectida el compromís de la universitat amb la unitat de la llengua i la col·laboració amb la resta de territoris catalanoparlants.
Apassionat de l’astronomia i partícip del maig del 68 a París, «va exemplificar la possibilitat d'una gestió pública lligada a les aspiracions de progrés polític i social més avançades i arrelades al país», segons va escriure el periodista Adolf Beltrán a l’obra Ramon Lapiedra: la raó cívica (Publicacions de la Universitat de València). «Defensa una esfera pública que no siga únicament utilitzada pels actors polítics, mediàtics i institucionals, sinó també pels ciutadans, organitzats o no per a fer valer la seua veu», va subratllar a un recull d’escrits que mostraven el seu pensament progressista.
Lapiedra hauria volgut ser un rector més dintre de la Universitat de València, però la seua defensa de la unitat de la llengua i del valencià van convertir-lo en objectiu dels intolerants. «Si haguera estat en un país normal, jo haguera estat un rector conegut només pels universitaris, per alguns polítics i per membres de la intel·ligència local, i no algú que, quan anava pel carrer, li reconeixien, bé perquè venien a animar-te, bé perquè t'amenaçaven des d'un cotxe i et deien fill de puta o et deixaven una nota dient que et matarien», confessava en les pàgines del llibre de Beltrán.
Una nacionalista socialdemòcrata
De conviccions socialdemòcrates, s’autoidentificaria —en una entrevista concedia a EL TEMPS en 1984—com a «moderadament d’esquerres i nacionalista». «Ja he dit alguna vegada que em trobava en posicions d'esquerra més definides fa uns anys perquè, encara que els objectius continuen sent els mateixos (una societat més justa, més solidària i més humana), no són tan clars els camins per a arribar on volem. Als anys seixanta, es podia pensar que allò que no funcionava a la Unió Soviètica estava funcionant a la Xina Popular, per exemple. Això avui ja no pot ser», raonava.
«La societat segueix tenint tares importants. Les necessitats socials són immenses i l'atur forçat també és immens. Aquesta és una contradicció absolutament lamentable que posa en relleu la falta d'un altre tipus de societat», exhibia la seua sensibilitat social. I explicava com concebia aleshores el nacionalisme: «Encara que puga semblar una miqueta retòric, et diré que per a mi és una manera de vincular-se a la humanitat. El món és molt gran i no és bo que l'home visca sol».
L’astrofísic ressaltava en aquella conversa que «no és bo que l'individu estiga sol, ni des del punt de vista de la higiene mental ni des de la voluntat de construir una societat». «En conseqüència, és bo tot allò que ajude l'individu a vincular-se amb els altres. I aqueixa vinculació s'ha d'aconseguir a través d'unes mediacions, com poden ser la col·lectivitat i el propi país». El seu activisme per la llengua l’empentarien a participar del Consell Valencià de Cultura, des d’on contribuiria de manera rellevant en la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va encapçalar la plataforma Valencians pel Canvi des de 1998 a 2011 amb l’objectiu d’aconseguir un tomb progressista i valencianista a un País Valencià en mans del PP. Fill adoptiu de Sagunt (Camp de Morvedre) i guardonat per la Universitat de València i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va escriure diverses obres on reflexionava sobre la mecànica quàntica i la teoria de la relativitat, mostrant la seua passió per la ciència.
«Un rector inoblidable que li va donar a la Universitat tota la potència cívica que la Il·lustració ens va llegar. Una persona compromesa amb la llengua i la cultura en moments difícils. Una serenitat ferma arrelada en els valors. Un intel·lectual», ha escrit l’expresident de la Generalitat Valenciana, el socialdemòcrata Ximo Puig, a l’antic Twitter. L’adeu d’un intel·lectual compromès amb el rigor científic i l’obertura del coneixement a la societat, amb seu país i la seua llengua.