POLÍTICA I PERIODISME

«Camps va dimitir com un home»

El periodista i escriptor Arcadi Espada acaba de publicar 'Un buen tío', en què censura el tractament informatiu del 'cas dels vestits', que va acabar amb la carrera política de Francisco Camps. Juguem un partit de tennis —l'esport favorit de l'expresident— amb l'autor del llibre. Un intercanvi de colps a dreta i esquerra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'hotel de València on Arcadi Espada rep EL TEMPS amb motiu de la publicació d’Un buen tío està a tocar mateix del domicili familiar de Francisco Camps. Segons precisa al llibre, els Camps Bas van adquirir-lo a canvi de 35 milions de pessetes l’any 2000, quan ell ocupava la vicepresidència del Congrés espanyol. En les converses que hi ha pogut mantenir, Espada ha accedit a detalls com ara l’acta notarial que evidenciava l’estat tan deteriorat en què es trobava la vivenda. Ubicada a la zona noble de la ciutat, va adquirir-la per aquell preu —car, però accessible— perquè exigia una rehabilitació integral. L’escriptor i periodista també ha pogut veure amb els seus ulls els vestits de la discòrdia, que van posar fi a una carrera política que semblava no tenir sostre.

Aquest matí del primer de març, quan s’inaugura el calendari de mascletades de 2018, Espada no vol eixir al carrer a ser fotografiat. Diu que fa massa fred. Com si estiguera nu, sense roba, s’estima més quedar-se al hall, assegut en un sofà al costat del qual hi ha una petita prestatgeria amb llibres, un dels quals, ves per on, un catàleg de Rablaci, l’únic fill de Rafael Blasco i Consuelo Ciscar. El pare és a la presó de Picassent i encara arrossega causes pendents, mentre que la mare té molts números d’acabar, igualment, al banc dels acusats. Tots dos van formar part de la Generalitat de Camps, esquitxada per la corrupció de dalt a baix, malgrat que Espada ho relativitza bastant: assegura que a Astúries —i no diguem a Catalunya o Andalusia— hi ha més corrupció que no al País Valencià.

 

El seu llibre es diu Un buen tío. Sobta bastant aquest títol tenint en compte que Francisco Camps es troba immers en causes judicials relatives a la visita del papa i l’organització del gran premi anual de Fórmula 1. No era més pertinent titular-lo Un buen lío?

—Si vostè hagués escrit aquest llibre, l’hauria titulat Un buen lío... Vol dir això?

Jo sí.

—Bé, doncs jo l’he titulat Un buen tío.

Camps és “un buen tío”?

—Sense cap mena de dubte. Li raonaré el perquè, encara que vostè és d’aquí i la societat valenciana, com sabem, és força accessible. És evident que el senyor Camps és un bon tio, i tinc dos arguments d’autoritat al meu favor. D’una banda, el mateix jutge [instructor, José] Flors, un dels principals responsables —per la seva tasca irregular i de baixa qualitat— d’haver ficat el senyor Camps en aquest embolic dels vestits: anecdòticament, en una conversa entre amics, el senyor Flors va dir que Camps era “un buen tío”. De manera més sofisticada li diré que vostè és unbon tio, i jo també, i el senyor que passa per allà també, i aquells altres també... A les societats democràtiques hi ha un consens segons el qual la suspensió de la categoria d’innocent, de conducta irreprotxable, únicament pot determinar-la un jutge. És quan et declara culpable que aquesta categoria queda suspesa. En el cas de Camps, no es va respectar la seva presumpció d’innocència, tal com demostro al llibre.

Camps sosté una mena de teoria de la conspiració que inclouria jutges, polítics i periodistes. A vostè l’ha persuadit?

—No. Més aviat hi va haver una conxorxa dels necis, tal com va escriure [John Kennedy] Toole. De tan necis com eren, però, aquesta conxorxa ni tan sols no estava ben coordinada. En la meva vida periodística, ja n’he vistes unes quantes.

O siga que la conxorxa va més enllà del diari El País, al qual li dedica bona part del llibre.

—I tant! Hi ha polítics, hi ha jutges...

Això sí que és una conspiració.

«He investigat si els senyors Zaplana i Rubalcaba van redactar el document fundacional d'una conspiració contra Camps, però no n'he trobat res»

—No, perquè una conspiració requereix un coordinador, una persona o persones que adoptin una estratègia pactada de cara a aconseguir un objectiu final. I aquesta conspiració —jo l’he buscada a fons— no existeix pas. He investigat si el senyor [Eduardo] Zaplana i el senyor [Alfredo Pérez] Rubalcaba van redactar el document fundacional d’aquesta conspiració, o si el senyor [Baltasar] Garzón, el senyor [Mariano Fernández] Bermejo i els policies de la famosa cacera hi van tenir res a veure. Aquells fets van passar, cal tenir-los en compte, però de tot allò no se’n deriva res més. Aquesta, de fet, és una de les discrepàncies que mantinc amb el senyor Camps. La meva hipòtesi, però, és força més demolidora que la seva.

Diga’m quina és.

«Els antecedents mediàtics són molt més importants que no els antecedents penals»

—Que no calia cap conspiració. El senyor Camps, com a conseqüència d’aquesta cacera infame, ara és com un sidós, com un immunodeficient. Està completament exposat davant l’opinió pública i la justícia. Una petita grip, de sobte, esdevé una pulmonia. Qualsevol petit incident, com aquest ridícul i fastigós de la visita del papa, esdevé un gran problema a causa dels seus antecedents mediàtics, que són molt més importants que no els antecedents penals.

No té la percepció que Camps habita en una realitat paral·lela?

—Aquesta és una de les extraordinàries expressions utilitzades per alguns periodistes valencians, com si el senyor Camps estigués fora del món. No! Els que estan fora del món són, precisament, tots aquells que fan servir expressions com aquesta, cosa que acostuma a passar, desgraciadament.

«El senyor Camps, com a conseqüència d’aquesta cacera infame, ara és com un sidós, com un immunodeficient. Està completament exposat davant l’opinió pública i la justícia», diu Arcadi Espada. / Marc Castell

Presenta l’episodi dels vestits com una cacera tot i que, realment, s’insereix dins del cas Gürtel, tan voluminós que afecta tot un partit i que ha esquitxat, fins i tot, el president Mariano Rajoy. Hi ha declarat com a testimoni.

—Al llibre no parlo del cas Gürtel. De fet, el cas dels vestits no es va incloure estrictament al cas Gürtel. Tots els intents de la Fiscalia i del diari El País per tal d’incorporar-lo a una causa general i que quedés ben clar que els vestits no eren un obsequi innocent van caure en sac foradat. El senyor Camps no està imputat per res del cas Gürtel, malgrat els intents sistemàtics d’involucrar-lo en el judici que se celebra a l’Audiència Nacional. El País va fer tots els esforços perquè allò que sostenia fos veritat, però no se’n va sortir.

Arriba a dir que el periodisme hauria de demanar-li perdó, a l’expresident. Vostè sap què va fer Camps amb la radiotelevisió pública, amb el periodisme sufragat amb els diners de tots els valencians?

—No en tinc ni idea i no m’interessa gens. En realitat, sí que ho sé, però li contesto així perquè això no forma part del meu métier [professió, en francès].

Considera que el tractament informatiu del cas dels vestits per part d’El País és tan o més execrable que la manipulació informativa de tants i tants anys a Canal 9 i Ràdio 9?

—No tinc la més mínima idea del que vostè em parla. Jo parlo del diari El País, del qual m’ocupo, no de l’experiència de Canal 9 ni de la vida i obra d’un home, evidentment.

Que el periodisme li haja de demanar disculpes a un senyor com Camps pot semblar una mica excessiu, però.

«'El País', la revista en què vostè treballa i els diaris valencians li haurien de demanar perdó a Camps»

—I tant que li haurien de demanar perdó! El País, la revista en què vostè treballa i els diaris de València. Tots i cadascun haurien de demanar-li perdó. Per què? Per una raó molt senzilla. Perquè des del primer dia, i a través de la gloriosa epopeia de 169 portades d’El País, van tractar el senyor Camps com un presumpte culpable. Okey? Només amb això ja n’hi hauria prou, per demanar-li perdó. Perquè, a més, resulta que no era culpable.

Afirma que el PP va cometre una “immoralitat” no retornant Camps a la presidència de seguida que fou declarat no culpable.

—En efecte.

Era sostenible, això?

—Vostè creu que jo escric coses que no són sostenibles...

... Home, diria que aquesta és complicada de digerir, sí.

—Doncs hauria de fer un esforç per tractar de comprendre’m. Les meves opinions no necessàriament han de coincidir amb les seves. Jo mai no escric res que no se sostingui amb els fets.

Parlem ara del delicte en si...

—... De, de, de... De quin delicte?

Del delicte jutjat.

—Del no delicte. No es jutgen delictes, sinó presumpció de delictes.

Del no delicte, d’acord. En qualsevol cas, no li resulta massa estrany que un president de la Generalitat abonara en metàl·lic peces de roba que, globalment, superaven els 10.000 euros? En un cas, segons va dir en el judici, va haver d’eixir al carrer a demanar diners al xofer i al guardaespatlles, perquè no duia prou bitllets. S’imagina un president en aquestes circumstàncies, i encara més, en una ciutat que no és la seua?

—El senyor Camps va comprar quatre vestits i una jaqueta, res més.

Bé, hi ha unes sabates, un jupetí...

—Vostè ho té molt malament per continuar mantenint aquestes sospites. Vostè té una sentència del tribunal, sap? No sols del tribunal popular, que ja sé que em dirà que estava ple de membres del PP que no sabien ortografia, sinó també del Tribunal Suprem.

D’Álvaro Pérez, el Bigotes, diu que volia impressionar els seus caps. Siga com siga, Camps hi cau rendit. Hi manté una relació molt estreta, com també la seua dona, Isabel Bas. Vostè justifica el “amiguito del alma, te quiero un huevo” per les dates de Nadal en què es produeix la trucada, i explica que l’assistència dels Camps Bas a la boda de Pérez es devia al reforç moral que representava la presència del president en un casament al qual la dona, Noemí Ramal, arribava embarassada.

—És la meva interpretació, sí.

I se la creu? No és més normal admetre que eren íntims i que per això va convidar-lo al seu enllaç matrimonial?

—Ells dos mai no van ser amics íntims. Ja sap vostè que, com deia Josep Pla, hi ha amics, coneguts i saludats. Jo tampoc no sóc amic del senyor Camps, malgrat haver-lo tractat infinitament més que no el senyor Álvaro Pérez.

—“Amiguito del alma”, li deia el dia de Nadal, “mira si te debo, presidente”, contestava l’altre...

­—Pot llegir el paràgraf on explico això, si us plau?

És clar que sí: “Después de cuatro años de conversaciones sobre su caso, sobre Valencia y sobre la política, sé del cierto que el execrable caso de los trajes acabó con un político inteligente, trabajador y honrado. Y entusiasta hasta tal punto débil que cualquier noche, y ya no digamos la noche del nacimiento del hijo de Dios, llamaba amiguito del alma al primer pérez con el que se cruzara”.

—“Al primer pérez”, minúscula, “con el que se cruzara”. Això mateix!

Un Pérez, amb majúscula, que treballava alhora per a la Generalitat Valenciana i el PP, al qual finançava il·legalment.

—Per a la Generalitat Valenciana poc, molt poc.

Cinc edicions seguides de Fitur, contractes amb diverses conselleries, participació en la visita del papa...

—Miri, el senyor Pérez era un buscador i punt.

Segons vostè, quan Camps li diu “tenemos que hablar de lo nuestro, que es muy bonito”, fa referència a l’“atril giratorio que había impresionado a todo el mundo” en l’últim congrés del PPCV, obra d’Orange Market.

—Quan li diu que han de parlar de “lo nuestro”, no parla de la butxaca. Òbviament. Passa que el senyor Camps estava molt content amb el senyor Pérez. Molt content! Li organitzava mítings que ningú no li havia fet. N’era un professional, treballava bé, i Camps, n’estava encantat. Aquestes converses epidèrmiques, passades pel tamís del temps, no tenen cap mena de sentit. No perdi el temps, tot plegat ja està jutjat, home!

Sobre la comparació que l'exalcaldessa de València va fer entre les anxoves que Miguel Ángel Revilla li regalava a Rodríguez Zapatero i els vestits que Pérez presumptament havia regalat a Camps, Espada considera que «la senyora Rita Barberà també tenia la possibilitat d’equivocar-se a la seva vida». / Marc Castell

Escriu al llibre: “Pérez tenía que abrirse paso en la vida y en Valencia. Por si fuera poco, se había casado con una mujer más alta que él. No le fue fácil”. Què vol dir?

—Vostè no li veu la gràcia a això? Vostè no sap quan un home té necessitat de pujar a la vida? Vostè no s’ha trobat mai una situació com aquesta al cinema? Vostè no ha vist mai quan un home ha d’acontentar una dona? No ho ha vist, això? O això d’acontentar les dones per part dels homes ja és una cosa anacrònica?

El sastre José Tomás li ha jurat, igual com va fer en el judici, que Camps mai no va pagar la roba que va endur-se de la botiga Forever Young. A la vista oral també va recordar que Camps, per telèfon, li va comentar allò de “sácame de esta y aquí nunca te faltará de nada”.

—Això és el que el senyor sastre afirma que Camps li va dir. Sigui més precís, si us plau.

Quan parlem de tot aquest entramat corrupte que envoltava el senyor Camps, vostè...

—... Pari, pari! Vostè hauria de tenir més cura amb allò que diu. Tingui en compte que aquí porten qualsevol a la presó...

Vol dir que em podrien imputar?

—Perfectament! Ha dit que el senyor Camps estava envoltat per un “entramat corrupte”, això és una calúmnia! Miri, el periodisme exigeix més calma.

Confia més en la innocència de Camps que la seua amiga i alcaldessa Rita Barberà, qui va recomanar-li de signar la sentència de conformitat —tal com van fer dos dels quatre acusats—, pagar la multa corresponent i continuar com si res no haguera passat. Ella també tenia la percepció que havien existit uns regals. Va arribar a comparar-ho amb les anxoves que el president càntabre, Miguel Ángel Revilla, lliurava en mà a José Luis Rodríguez Zapatero cada vegada que el visitava a La Moncloa.

—Bé, la senyora Rita Barberà també tenia la possibilitat d’equivocar-se a la seva vida. La comparació no era gaire afortunada: el senyor Revilla li regalava anxoves al senyor Zapatero, però el senyor Pérez no li regalava vestits al senyor Camps.

Dos dels quatre acusats van reconèixer haver-ne rebut de mans d’Orange Market: Rafael Betoret va retornar les peces de roba i Víctor Campos, vicepresident de Camps, va pagar els diners corresponents.

—Passen coses tan rares a la vida com que el senyor Betoret té un ADN diferent del senyor Camps. Fixi’s vostè, quines coses...

En dimitir com a president, Camps va relatar que feia aquell “sacrifici” per no entrebancar el camí de Rajoy a La Moncloa. Se’n sent molt dolgut?

«Rajoy i Camps mantenen un fil de contacte, però no importa. El PP va utilitzar Camps i en arribar a La Moncloa, se'n va desprendre»

—No, molt dolgut jo crec que no. Molt molt dolgut, no. Em consta, de fet, que mantenen un fil de contacte: es feliciten el Nadal i coses així. Mantenen una relació cordial, però això no té importància. Allò veritablement important és que el PP va utilitzar Camps per arribar a La Moncloa i, en arribar-hi, se’n van desprendre sense cap problema. Camps va dimitir, això és el que importa. Com un home... Sí, com un home...

Ho diu de manera molt èpica.

—El senyor Camps conserva una virtut en desús: la de l’honor. Ja veig que vostè no ho comprèn gaire bé; no perquè vostè no sigui molt honorable, que no ho sé, sinó perquè, com totes les virtuts masculines, es troba en davallada.

La gestió de Camps va menar al tancament de la radiotelevisió pública, la fallida de les dues caixes d’estalvi, un deute galopant que va obligar a rescindir el contracte de la Fórmula 1... Aquest balanç és propi d’un buen tío?

—Res de tot això no se li pot atribuir a ell. Això és periodisme de supermercat: prens el carret i vas agafant això, allò, allò altre... I acabes dient: “València, un niu de corrupció”. Miri, València, estimat amic, és la comunitat espanyola que fa la número 8 en persones corruptes. Catalunya, on jo visc i treballo, és la primera, i Andalusia, la segona. Astúries està per davant de la Comunitat Valenciana i el País Basc, immediatament per sota. Vostès haurien de ser més curosos a l’hora de parlar de vostès mateixos. Les persones som com cigronets enmig d’un brou, tot sovint no veiem la totalitat de les coses. I la totalitat de les coses diu que València és la vuitena comunitat, no la primera, en casos de corrupció.

Fixe’s si hi hagut corrupció al País Valencià que, al seu llibre, la segona nota a peu de pàgina diu literalment així: “El sucesor de Camps, que lo fue con su apoyo, sería Carlos Fabra. En las elecciones de 2015 obtuvo la victoria y logró 31 escaños. Una cifra muy alejada de los 55 escaños que había obtenido Camps en sus últimas elecciones e insuficientes”. L’ha traït el subconscient!

—... Bé, és una errada que serà esmenada. A mi no m’ha traït el subconscient, com podrà entendre. Vostè continua fent la compra al supermercat, però respecta molt poc les estadístiques. Vostè continua igual, com el cigronet que bull.

Acabem. El senyor Camps diu que la llengua en què vostè i jo hem parlat durant aquesta entrevista no és la mateixa.

—No és la mateixa.

No és la mateixa.

—No és la mateixa. Això diu el senyor Camps.

I vostè, què n’opina?

—A mi m’és igual, com vostè comprendrà. Si ho diu Camps, ja em sembla bé. Jo opino que la llengua catalana és un dialecte del castellà. I li diré encara més: la llengua castellana és un dialecte del català. Sap qui posa el subjecte i qui posa el predicat? Sap qui? El poder. El poder, d’acord? Mediti-ho, okey? Mediti-ho. De filologia, si vol, en podem parlar un altre dia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.