És la precarietat, estúpid!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La publicació de l’enquesta del CIS i els pronòstics que d’ella se’n deriven han deixat en un segon plànol unes altres dades que, no per conegudes, són menys transcendentals. Em refereixo a les dades de fecunditat que ha publicat l’Institut Nacional d’Estadístiques i que situen en prop dels 31 anys l’edat mitjana a la qual les dones tenim el nostre primer fill o filla. La mateixa enquesta indica que el 80% de les dones en la franja d’edat d’entre 25 i 29 anys encara no han sigut mares. Espanya és, de fet, el país d’Europa amb més dones en la quarantena que són primípares.

Els demògrafs fa temps que adverteixen de la insostenibilitat d’un model que deriva en l’envelliment de la població. La piràmide invertida esdevé, com més va, més prima per la part inferior i més gruixuda per la superior. Una sarrompa inquietant. Els fluxos migratoris – el recel envers els quals alguns partits s’encarreguen d’alimentar – actuen com un pegat per a un problema que requereix d’un abordatge urgent i integral.

No és aquest un fenomen nou. El retard a l’hora de tenir el primer fill és un fenomen que succeïx des de la dècada dels 70 i 80. Aleshores va estar estretament vinculat a la incorporació massiva de les dones al mercat laboral i a la popularització de mètodes anticonceptius que permetien una planificació familiar a la que les seues predecessores no havien tingut accés. Tot plegat va permetre a les dones desempallegar-se parcialment del rol estrictament reproductiu que els havia estat atorgat. Molt parcialment, caldria afegir perquè el que realment va succeir va ser que les dones van assumir, en última instància, el doble paper de dones treballadores i mares, tot encadenant-les a jornades de treball (remunerat i no remunerat) inacabables. La conciliació va ser, durant molt de temps -massa-, un terme que només semblava competir a elles.

Mesures com l’ampliació del permís de paternitat haurien de servir perquè els homes assumiren un rol més actiu en la criança. El temps diari que hi dediquen ha crescut de forma considerable però insuficient perquè puguem parlar d’una coresponsabilitat real. Les tasques de cura requereixen temps i som les dones les qui optem per reduir-nos la jornada laboral. És una decisió personal, sí; però també molt condicionada pels rols de gènere que ens marca el procés de socialització. Recentment un estudi va comparar les trajectòries salarials de parelles heterosexuals i parelles de lesbianes una volta que tenien descendència. El resultat era esclaridor: mentre en les parelles heterosexuals elles patien una davallada salarial que ja no remuntaven, en les lesbianes la mare biològica tenia una disminució salarial tan bon punt donava a llum però recuperava el nivell salarial dos anys després.

Siga com siga el retard en la maternitat fou, durant algunes dècades, una decisió buscada i volguda. Ara, en canvi, no. Ho manifesten les dones enquestades: un 42% de les qui tenen entre 14 i 55 anys ha parit la seua primera criatura més tard del que considerava ideal. De mitjana, el retard ascendeix a 5,2 anys. Quan se’ls pregunta pels motius pels quals no consideren l’opció de tenir descendències, les dones enquestades amb menys de 30 anys responen que  per raons econòmiques, laborals o de conciliació familiar i laboral.

Com que la publicació de l’enquesta ha coincidit amb l’inici de la campanya electoral, és previsible que en els pròxims dies els i les candidates desgranen les seues mesures per incentivar la natalitat: d’escoletes gratuïtes a bons bebè, passant per desgravacions fiscals o xecs escolars. De l’estrafolària idea de no expulsar les dones immigrants que entreguen els seus nadons en adopció millor no en parlem.

Són, però, pegats que no van a l’arrel del problema. Planificació familiar significa tenir fills quan es desitja però també quan la parella disposa de l’estabilitat econòmica suficient. Ningú no desitja tenir criatures si no pot proveir-los d'un cert benestar material. L’última reforma del mercat laboral impulsada pel Partit Popular -i no derogada pel PSOE per falta de suport parlamentari- ha precaritzat un mercat laboral cada volta més volàtil. Els i les joves en són els més perjudicats: la taxa de temporalitat dels menors de 30 anys afecta quasi al 60% dels treballadors; entre 2008 i 2016 el salari mitjà dels menors de 20 anys va caure d’un 28%.

El problema no és que a un xaval de 23 anys li oferisquen 700 euros de salari; el problema és que a hores d’ara és habitual que persones de 30 anys tinguen eixe sou. Ser mileurista ha esdevingut una meta abans d’entrar en la trentena. La precarietat s’ha normalitzat, es cronifica i, tot plegat, retarda l’emancipació i la formació de noves famílies. I així les coses és difícil cimentar projectes de vida.

El problema és que el nostre sistema productiu es basa en els salaris baixos. Mà d’obra barata, amb drets minvants i un llarg període d’arrencada marcat per una inestabilitat que es perllonga. És en la devaluació interna que s'ha cimentat la recuperació econòmica espanyola. Aquesta és la veritat incòmoda que caldria abordar però de la què ningú no vol sentir parlar. Tota la resta és matar mosques a canonades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Violeta Tena
Violeta Tena

Periodista d'EL TEMPS.