Aquest article constarà de dues parts. En la primera els parlarà el periodista cultural prescriptor i tasta-olletes que els farà una bastant enfervorida recomanació al voltant d’una sèrie francesa estrenada aquesta passada setmana en À Punt.
En la segona els parlarà l’espectador i ciutadà traumatitzat per tot el que està passant. Que us convidarà en funció del vostre estat anímic a no visitar la sèrie.
Ara veureu que no hi ha contradicció en això. O sí.
El col·lapse és una producció francesa de 2019 estrenada originàriament com a L'effondrement i que ja s’havia pogut veure en la plataforma Filmin. Aquest dimarts, À Punt va emetre quatre dels capítols, blocs de no massa duració, que ubiquen l’espectador als inicis d’una situació de col·lapse les raons del qual sols queden suggerides a través del zapping que fa un dels personatges. En realitat, els motius no són importants: la motivació dels creadors de la sèrie és analitzar els comportaments humans en moments de crisi. Amb resultats que ens enfronten amb les nostres pors i amb la fragilitat i misèries de la condició humana.
Rodats amb un únic pla seqüència que requereix una precisió i una coordinació mil·limètriques, les històries parteixen d’un supermercat que comença a esgotar les seues existències, en una benzinera que sols bescanvia combustible per aliments, en la mansió d’un potentat que jau amb un amant quan tot salta pels aires i en una mena de granja refugi a la qual arriben un nodrit grup de nouvinguts. Tots els relats, enregistrat en temps real, van alimentant situacions de tensió i nervis que acaben esclatant, de vegades de manera radical. Situacions que serveixen perquè els guionistes disseccionen amb una brutal versemblança les reaccions de personatges dels quals gairebé no sabem res. Amb actuacions naturals, quasi totes molt aconseguides, sense música exògena ni narradors que ressalten un dramatisme que no necessita ser subratllat. Perquè el que anem veient ens mossega els ulls.
Amb una tesi de fons: les situacions crítiques poden traure coses bones de nosaltres, però el costat fosc, l’actitud miserable provocada pel pànic i l’esperit de supervivència, dissol totes les convencions socials i ens condueix a fer coses inimaginables, plantejament explorat en no poques sèries i pel·lícules (com ara La carretera), però que ací se’ns presenta desproveït d’estetitzacions, efectes especials o una fotografia que embelleix el drama. Una sèrie exigent per a l’espectador, gens còmoda, que dignifica el prime-time d’À Punt, televisió pública que ha sabut enganxar en promos i xarxes socials el que es conta amb l’esperit del temps en una producció concebuda molt abans de la pandèmia.
En aquest punt hauríem d’engegar la segona part de l’article. Perquè tot just algunes de les virtuts de la sèrie que no tenen a veure amb el virtuosisme tècnic, el seu realisme i capacitat suposadament premonitòria, poden resultar insuportables per a molts espectadors. Amb les imatges encara molt presents, escoltava dijous de matí Clara Castelló parlar en el seu informatiu en À Punt de “col·lapse” de la sanitat pública valenciana. Potser molta gent que sí que comença a conscienciar-se de com de preocupants són les xifres, per afecció directa o per convicció, comence a fer determinades relacions d’idees. Si la vostra moral està baixa o afeblida, si sou pressa ja de l’ansietat i de la sensació de depressió, El col·lapseno és una sèrie per vosaltres.
I la resta d’aquest article, tampoc.
La seua mirada realista és tan potent i inquietant, el context tan inestable i preocupant, que quan la veus no pots desempallegar-te. Passats els dies, continua llançant-nos preguntes i amartellant-nos el cervell
Volem ser moderadament optimistes, el cor ens diu que hi haurà unes quantes setmanes terribles però que la corba anirà afluixant i baixant i el perill anirà minvant a poc a poc. I que un termini més o menys raonable, la vacunació massiva acabarà vencent la pandèmia i podrem alenar. Com en les pel·lícules de catàstrofes sanitàries que acaben quan un heroic científic o una heroica científica troben el remei per a la malaltia. La pel·lícula acaba en aquest punt perquè les dificultats logístiques no són massa cinematogràfiques. En la vida real, tanmateix, ens estem trobant amb el problema que no és tan senzill vacunar milions de persones. I caldrà fer front també a la devastació econòmica. Hi haurà víctimes afegides. Però no col·lapsarem. No en aquesta dècada. No per la COVID-19.
Tal vegada, no.
Però el pas de Filomena potser ens adverteix que som a les portes d’una sèrie de crisis que aniran enganxant-se les unes amb les altres, de manera consecutiva. Potser conviuran, s’encavalcaran, ho faran tot molt complicat. Potser les crisis globalitzades i el seu rastre de pobresa i d’implosió de les condicions socials i vitals que pensàvem eternes poden provocar al seu torn que la polarització política i social que s’està albirant, la crispació i la histèria, es desfermen de manera violenta. Sempre ha hagut profetes apocalíptics. Sempre els hem bandejat i hem corregut a veure la penúltima sèrie o pel·lícula apocalíptica esclafats en el sofà amb pizza i manteta. Sabent que quan apaguem la televisió i marxem a dormir els perills desapareixeran absorbits per la negror de la pantalla. Xuclats i expulsats al món dels somnis.
Amb El col·lapse no passa això. La seua mirada realista és tan potent i inquietant, el context tan inestable i preocupant, que quan la veus no pots desempallegar-te. Passats els dies, continua llançant-nos preguntes i amartellant-nos el cervell. I fan ganes de fer un refugi nuclear en el secà dels avis i guarir-lo amb queviures i els objectes valuosos que puga haver per casa. Entre més coses que no verbalitzaré.
Un prescriptor hauria d’avisar sempre dels efectes secundaris.
