ESGLÉSIA

Propietaris per gràcia divina

Al Bages i al Maestrat; a Mallorca i a la Marina Alta. Arreu del territori hi ha béns públics o privats que l’Església s’ha apropiat gràcies a una llei franquista reforçada durant el Govern de José María Aznar. Entitats laïcistes i societat civil reclamen anul·lar les immatriculacions que l’Església va fer durant tots aquells anys de forma unilateral per posar fi al que ells consideren un “escàndol monumental”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A  principis de juny de 2015, va arribar a l’Ajuntament de Benicarló un edicte del registre de la propietat. En ell es notificava a aquesta institució municipal que el bisbat de Tortosa havia inscrit a nom seu una finca el certificat cadastral de la qual corresponia a l’església de Sant Bartomeu i el seu campanar. És a dir: el bisbat havia inscrit a nom seu  l’església i el campanar del poble, a pesar que  sempre havia estat l’Ajuntament d’aquest municipi del Baix Maestrat qui se n’havia fet càrrec del manteniment. A l’edicte s’adjuntava un pla en què el campanar apareixia unit a l’església, paret amb paret, a pesar que en realitat el campanar és exempt, és a dir, una construcció independent de l’església consagrada a Sant Bartomeu. 

L’equip de govern —un tripartit en què participen socialistes, Compromís i Esquerra Republicana— va pensar que tot plegat es tractava d’un error, un malentès. A Benicarló és cosa coneguda entre el veïnat que el campanar és i ha sigut sempre dels benicarlandos. Amb la intenció d’esmenar aquella confusió, l’equip municipal va demanar una reunió amb els responsables del bisbat de Tortosa. Cordialment reclamaren la propietat de la torre. El bisbat, però, sostingué que ells n’eren els amos. La voluntat d’esmena era nul·la, com també la possibilitat d’arribar a una entesa. Des d’aleshores, l’Ajuntament ha estat recopilant tota la informació per demostrar davant els tribunals que l’autèntic propietari del campanar és el consistori: factures de les reformes, de la llum i de tota la resta de manteniment d’aquest monument municipal. En les pròximes setmanes tenen previst presentar una demanda contra el bisbat de Tortosa davant el jutjat de Vinaròs per recuperar allò que consideren seu.

El de Benicarló és un més dels nombrosos casos d’immatriculacions de béns públics i privats per part de l’església catòlica. A tot arreu, però, hi ha exemples del que els col·lectius laïcistes qualifiquen com “un escàndol monumental”: la inscripció a nom propi en el registre de la propietat per part de l’Església de milers de béns públics i privats des de la dècada dels 40 fins a 2015. Es tracta de campanars, de cases de rectors, però també de muralles o edificis dedicats a la caritat.

 

El campanar de Benicarló, que el Bisbat de Tortosa va inscriure al seu nom.

 

Patrimoni celestial

Només a Catalunya, País Valencià i Catalunya un càlcul aproximatiu ens situa en la xifra de 4.000 immatriculacions. Són, però, xifres orientatives. De les tres administracions autonòmiques, només el Govern balear ha agafat la paella pel mànec i ha escorcollat els arxius per arribar a la conclusió que, en els darrers 20 anys, l’Església de Mallorca va registrar com a propis 120 béns.

Entre aquests béns hi ha moltes parròquies i convents, però també solars buits, habitatges i fins i tot un bungalou a Badia Blava. A Sant Joan de Labritja es va immatricular la Clotada del Puig dels Maçons, un terreny de bosc de quasi 52.000 metres quadrats; a Palma, un solar sense edificar de 606 metres quadrats; o una plaça de 690 metres quadrats de Mancor de la Vall. El bisbat de Mallorca fins i tot ha entrat en disputa amb les monges del convent de Sant Jeroni, que va fer seu després que aquestes religioses es traslladaren a unes altres dependències. La jerarquia eclesiàstica contra les jerònimes. Ni la Generalitat de Catalunya ni la Generalitat Valenciana han iniciat encara un procés de recerca similar al que ha engegat el Govern de Francina Armengol.

És previst, tanmateix, que els pròxims mesos el Govern de Pedro Sánchez faça pública una llista de tots els béns que l’Ésglésia s’ha apropiat. La ministra Carmen Calvo va parlar amb la jerarquia catòlica en la seua visita al Vaticà a principis d’aquest mes. El Ministeri de Justícia treballa des d’aquest estiu en aquesta matèria si bé, segons fonts del departament que dirigeix Dolores Delgado, no hi ha data confirmada perquè el llistat surta a la llum. Aquest treball és una encomanda del Congrés dels Diputats impulsada la primavera de 2017 pel grup socialista, que en aquell moment estava en l’oposició. Aleshores el diputat Antonio Hurtado va brandar el cas de la Mesquita de Còrdova. No debades, Hurtado és diputat per la ciutat andalusa.

El cas d’aquest monument declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1984 ha esperonat el moviment cívic arreu d’Espanya a favor de revisar els processos d’immatriculació. La Mesquita va ser durant 12 segles de titularitat pública fins que l’Església la va posar al seu nom, l’any 2006, aprofitant una reforma del Govern de José María Aznar a una llei franquista. Els tràmits li van costar a la Conferència Episcopal 30 euros. Trenta euros per un dels monuments més importants de la península Ibèrica. Tot plegat va provocar un bon enrenou polític i social i va posar en evidència l’arbitrarietat de l’Església a l’hora d’arrogar-se béns que fins ara havien estat del comú. Fou gràcies a l’impuls de cordovesos i navarresos, que han estat pioners en aquesta reivindicació, que va nàixer el moviment Recuperando, una coordinadora estatal per la recuperació del patrimoni immatriculat per l’Església que s’ha estès arreu del territori.

 

Butlla franquista

En quins preceptes legals, però, s’ha basat la jerarquia catòlica per actuar d’aquesta manera? Per entendre tot aquest embolic cal retrotraure’s a set dècades enrere. L’any 1946, en ple franquisme, el règim va aprovar una llei hipotecària que en el seu article 206 permetia a l’Església catòlica  inscriure al seu nom en el registre de la propietat béns que fins aleshores no estaven inscrits. No tots els béns, però: només els que no estigueren destinats al culte. Per fer efectiva la dita inscripció, a més, el franquisme va validar que foren els mateixos bisbes o arquebisbes els qui certificaren la propietat eclesial. Es a dir, que per immatricular ­—posem per cas— una parròquia, només calia el testimoni del bisbe mateix. Ells sols s’ho ginyaven i  s’ho pastaven. El que venia a fer la llei franquista era equiparar a bisbes i arquebisbes amb els funcionaris públics a l’hora de certificar que els béns que es registraven eren de la seua propietat.

L’any 1998 el primer Govern de José María Aznar va modificar la llei hipotecària per ampliar els avantatges de la normativa franquista: a partir d’aquella data, també podien inscriure’s edificis destinats al culte. El que seguí fou una allau de visites de responsables eclesiàstics al registre de la propietat. No només això,  aquell canvi legislatiu tingué efecte retroactiu. Perquè, com va explicar el navarrès Andrés Valentín, membre de la coordinadora estatal Recuperando en la seua compareixença al Parlament de Catalunya aquest passat octubre, la modificació impulsada per Aznar “va beneir totes les immatriculacions anteriors”. Fou, assegura, una “amnistia registral”.

Siga com siga, des que el 1998 entrà en vigor fins a 2015, els bisbes immatricularen al seu nom milers de béns: esglésies i parròquies que s’havien  construït amb diners i contribucions de tot el veïnat, però també solars i monuments sense finalitat religiosa. En la majoria de casos es tractava de béns que pel seu caràcter comunitari no havien estat inscrits mai en el registre. La plataforma Recuperando calcula que a tot Espanya podria haver-hi entre 30.000 i 40.000 immatriculacions, només des de 1998. En el catàleg de béns que han fet seus hi ha elements tan emblemàtics com la  catedral de Barcelona, la Mesquita de Còrdova, la Giralda de Sevilla, la catedral de Saragossa o la de Pamplona o la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats a València.

 

Immobiliària celestial

En la seua defensa, els estaments eclesials argumenten que ho han fet sempre seguint la legalitat. Així almenys ho va assegurar el passat mes d’octubre l’arquebisbe de Barcelona Juan José Omella en una roda de premsa convocada expressament per abordar una qüestió que ha acabat colant-se en l’agenda pública, a desgrat de la jerarquia eclesiàstica. Les inscripcions en el registre públic s’han fet seguint “el compliment escrupolós de la legalitat i la transparència”. Hi addueix, Omella, que el patrimoni immatriculat són “béns que va crear, ha conservat i cuidat amb diligència [l’Església] i que sempre han estat a disposició de tots, creients i no creients, i també per a la difusió cultural del nostre patrimoni”. El que ara l’Església ha fet seu, segons l’arquebisbe de Barcelona, “ja era del poble de Déu”.

A Artà, al nord-est de l’illa de Mallorca, però, no ho veuen tan clar com l’arquebisbe Omella. L’apropiació del recinte emmurallat i el pati que envolta el santuari de Sant Salvador és un dels casos més sonats de ses Illes. L’Ajuntament, on governa una coalició de socialistes, Proposta per les Illes i Alternativa per Artà, va decidir entaular batalla. “Es tracta d’un lloc emblemàtic per als veïns i veïnes d’aquest municipi”, explica a EL TEMPS Manuel Galán, batlle d’aquest municipi que no arriba als 7.500 habitants. El passat juny, l’Audiència de Palma fallà a favor del consistori i declarà nul·la la inscripció registral feta unilateralment per la parròquia de la Transfiguració del Senyor. La qüestió no està tancada, perquè la parròquia ha recorregut al Suprem, però des del consistori confien que la justícia els done finalment la raó. “Per la seua localització, el santuari de Sant Salvador és un lloc amb molt de simbolisme per als veïns i les veïnes. L’Ajuntament té l’obligació de vetllar per la defensa del patrimoni públic”, assegura Galán.

Santuari de Sant Salvador, a Artà.

 

‘Per secula seculorum’

A Catalunya el debat ha començat a obrir-se camí. En aquest cas, és la Unió de Pagesos qui més s’hi ha involucrat. El sindicat agrari ha agafat aquesta bandera i és, ara com ara, qui més feina ha fet per traure a la llum aquest fenomen. La feina feta és obra, en bona mesura, de Joan Casajoana, un pagès de la comarca del Bages. Ell, com el seu pare, el seu avi, el seu besavi i el seu rebesavi, s’ha dedicat a la terra, al cultiu de cereals, ametllers i farratge i a l’explotació dels boscos. Els darrers anys, tanmateix, s’ha acostumat a bregar amb la paperassa del registre de la propietat. L’any 2015 es va assabentar que l’Església havia immatriculat al seu nom l’església de Sant Pere de Vallhonesta i la casa que hi ha a la mateixa parcel·la, de 731 metres quadrats, a Sant Vicenç de Castellet, a més de l’ermita de Sant Jaume del Clot del Grau, al veí Castellfollit del Boix. “Són béns que han estat propietat de la meua família durant segles i que l’Església s’ha apropiat sense cap consentiment, amb nocturnitat i traïdoria”, assegura Casajoana. Aquest pagès va mantenir una reunió amb el responsable del patrimoni del bisbat de Vic, però la trobada va ser infructuosa. “Jo disposo de tots els papers que acrediten que ara jo, i abans la meua família, hem sigut propietaris d’aquests béns. Tinc fins a 35 documents —explica aquest representant de la Unió de Pagesos, que addueix documents del segle XVI—. Ells, en canvi, addueixen dues raons: la primera és que l’església està consagrada i que tots els béns consagrats són de l’Església; la segona, les visites pastorals. Diuen que tan bon punt un bisbe entra en una església, està fent un acte de possessió. És a dir: jo aporto papers; ells, dogmes de fe”.

D’aleshores ençà, Casajoana ha iniciat la seua croada particular. Segons la Unió de Pagesos, només els bisbats de Vic i de Solsona han immatriculat en el registre de la propietat prop de 430 patrimonis de les comarques del Bages, l’Anoia i Berguedà, entre els quals 203 ermites, esglésies i capelles, 52 cases rectorals i rectories, 95 terrenys i finques, 50 cementiris, a més d’horts, coberts i alguns habitatges. El 50% d’aquestes inscripcions en el registre es va efectuar entre els anys 2014 i el 2015, un període en què hi hagué una allau d’inscripcions. A totes aquestes caldria sumar-hi les 133 immatriculacions reconegudes pel bisbat de Barcelona i les 107 del bisbat de Tortosa. “L’Església ha robat, ha espoliat patrimoni públic i privat de manera il·legítima i il·legal i amb total indefensió dels afectats”, lamenta Casajoana. La Unió de Pagesos insta la Conselleria de Justícia a realitzar un estudi sobre les immatriculacions realitzades per l’Església des de 1978 i que facilite una resposta jurídica a aquesta situació.

Perquè fins ara la tasca escrutadora ha restat en mans de persones voluntarioses però no preparades per a aquesta tasca. Cal, ara, que la pilota passe al sostre de l’administració. A Navarra, per exemple, un dels territoris on més intensament s’ha treballat en aquest camp, el fet que els alcaldes feren un pas endavant en aquesta reivindicació ha estat fonamental, segons Andrés Valentín, de la plataforma Recuperando i membre també de la Plataforma en Defensa del Patrimoni Navarrés. En aquest territori ja s’han celebrat fins a quatre assemblees d’alcaldes i regidors afectats per la problemàtica. I la xarxa no para d’ampliar-se. El passat cap de setmana centenars de càrrecs públics de l’Estat es van donar cita a Saragossa per parlar de la qüestió. Reclamen que s’anul·len totes les immatriculacions i que, a partir d’aquí, l’Església registre tots els béns sobre els quals realment puga acreditar la titularitat. “Seria bo que s’articulara una resposta global que no obligara cadascuna de les entitats afectades a iniciar un plet”, explica Manuel Galán, primer regidor d’un dels pobles que han optat per entaular batalla al que, des de la plataforma Recuperando, cataloguen com “un escàndol monumental”.

 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 Recuperar València

 

També al País Valencià el moviment que qüestiona les immatriculacions ha començat a obrir-se camí. El passat 29 d’octubre, a València, es va constituir la plataforma Recuperant el Patrimoni del País Valencià, amb l’impuls de Valencia Laica. De moment no compten amb un catàleg de béns valencians immatriculats, però calculen que podria haver-n’hi, tenint en compte la referència espanyola, fins a 3.000. Al marge del campanar de Benicarló, hi ha altres immobles que podrien desembocar en litigis: l’ermita de la Muntanyeta a Alberic (Ribera Alta), l’església fortalesa de Xàbia; o l’hospici del Marqués de Campos, a la mateixa ciutat de València, que l’arquebisbe Agustín García-Gasco, amb l’aquiescència de Francisco Camps, va fer seu per tal de situar la seu de la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir. “Queden moltes coses per saber  —es lamenta Paco Mateu, membre de Valencia Laica—. Malauradament l’Església s’escuda en la llei de Protecció de Dades per no donar informació que hauria de ser pública”. Com els seus companys a la resta d’Espanya, la plataforma a València exigeix que s’anul·len totes les immatriculacions i que el Govern espanyol faja pública, com abans millor, la seua llista.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.