En Comú Podem ha jugat electoralment a la contra d'ençà la seua irrupció al tauler català. Amb una polarització entre les opcions nítidament espanyolistes, arran de les successives renúncies federalistes del PSC; i les netament independentistes, atesa la mutació sobiranista de l'antiga Convergència, la formació esquerrana sempre ha navegat entre dues aigües, amb un equilibri quasi impossible entre les diverses ànimes nacionals que encara hi habiten.
L'espai dels comuns, que aixopluga a diferents famílies progressistes que han protagonitzat incomptables batalles internes i fins i tot escissions, s'ha caracteritzat per adoptar-hi una posició intermèdia en el conflicte català amb una defensa d'un referèndum d'autodeterminació acordat amb l'Estat. Un posicionament que ha convertit la força progressista en una mena de pont entre l'independentisme d'esquerres i el PSC, però que ha comportat que haja patit un sandvitx en l'eix nacional que han encotillat les seues potencialitats electorals. Només en la seua etapa d'efervescència, quan Podem va irrompre al tauler estatal amb una frescor incommensurable, la seua proposta de defensa del dret a decidir de Catalunya i, en aquell moment, rupturista amb l'anomenat règim del 78, va trobar complicitats amb els electors catalans. Aquest espai polític va guanyar les eleccions estatals a Catalunya l'any 2015 i 2016. Encara més, va aconseguir una fita històrica: conquerir l'alcaldia de Barcelona.
Encimbellat per aquell cicle polític de canvi, va estampar-se als comicis catalans del 2015. Van aconseguir 11 escons, els quals significaven dos menys respecte dels 13 que havia obtingut l'any 2012 Iniciativa per Catalunya Verds en plena etapa de crisi econòmica. En els comicis catalans, l'espai dels comuns perdia la capacitat d'erigir-se en una força rupturista enfront de l'independentisme, així com els seus equilibris nacionals eren penalitzats en una discussió, evidentment, monopolitzada per la qüestió territorial. Tot i escollir com a candidat Xavier Domènech, qui havia aconseguit les fites electorals del 2015 i 2016, van perdre tres escons l'any 2017, quedant-se amb vuit. Aquella patacada electoral va deixar un espai desballestat, el qual va aconseguir amb prou feines salvar les eleccions estatals del 2019 al Principat amb la figura de Jaume Asens i conservar l'alcaldia de Barcelona gràcies a la força electoral d'Ada Colau i als vots antiindependentistes del xenòfob Manuel Valls, que van permetre investir-la com a batllessa.
Desposseït del caràcter rupturista per ocupar carteres al Govern espanyol del bracet del PSOE, En Comú Podem ha tornat a jugar a la contra en les eleccions catalanes d'aquest 14 de febrer. Ho ha fet amb una aposta per superar la confrontació entre l'espanyolisme i l'independentisme, empentant cap a un tripartit d'esquerres amb el PSC i ERC, el qual ha estat vetat tant per socialistes com per republicans. Els morats han buscat erigir-se en la garantia per forjar aquest executiu progressista amb durs i força controvertits atacs cap a Junts per Catalunya, als quals han criticat les seues postures fiscals i certes expressions nacionalistes. L'estratègia ha estat clara: crear incomoditat als electors més dubtosos d'ERC pel matrimoni governamental dels republicans amb el partit puigdemontista.
La jugada electoral, però, no ha donat els seus fruits. En Comú Podem, que aspirava a millorar ni que fos tímidament els resultats dels comicis del 2017, s'ha estancat. Ha aconseguit els mateixos vuit diputats que a les passades eleccions catalanes, fins i tot copiant la distribució per demarcacions: set per Barcelona i un per Tarragona. L'estancament d'En Comú Podem ha provocat que haja perdut posicions a la taula classificatòria electoral. Si a la votació del 2017 va situar-se com a la quinta força principatina més votada, en la convocatòria a les urnes de la setmana passada ha retrocedit fins a la sexta plaça. No debades, ha estat superada pel PSC, ERC, Junts per Catalunya, la ultradreta nostàlgica de la dictadura franquista Vox i la CUP. En Comú Podem, fins i tot, ha quedat relegada com a la darrera força d'esquerres del Parlament de Catalunya, quan la condició de fanalet vermell de l'esquerra en 2017 va ser per a la CUP. A Barcelona, la gran alcaldia dels comuns, han recuperat posicions classificatòries respecte dels anteriors comicis.
Malgrat quedar-se amb els mateixos vuit diputats, les sensacions a la força progressista són positives, de cert alliberament per salvar els mobles i evitar una clatellada electoral en un context polític profundament advers per l'emergència sanitària de la COVID-19. I més encara quan no han cedit cap escó en ple cicló del PSC, pujada d'ERC i revitalització de la CUP. «Ens hem consolidat en un escenari de gran complexitat. Volien que desapareguéssim i hem resistit. Ha sigut un David vs Goliat, i aquí estem: fortes, convençudes, orgulloses i agraïdes. Ara només podem créixer, eixamplar-nos i avançar amb il·lusió i coratge», expressava la presidenciable Jessica Albiach, qui ha remarcava: «Gràcies a tota la gent que ha confiat en nosaltres. Davant les grans maquinàries d'altres partits, tenim la força de la gent comuna».
Fidel a l'aposta desenvolupada durant la campanya electoral, ressaltava que l'aritmètica ofereix la possibilitat d'un pacte a tres bandes amb el PSC i ERC. «El govern d'esquerres és imparable. Després d'aquesta nit hi ha una majoria històrica al Parlament. Demà mateix trucaré al senyor Illa i al senyor Aragonès per construir un govern d'esquerres que ha d'arribar tard o d'hora», proclamava sense perdre l'esperança d'un acord impossible pels vetos mutus, així com pel compromís firmat per ERC pocs dies abans de la cita electoral i les afirmacions efectuades per Aragonès durant la nit electoral, on reiterava la seua proposta de front ampli per l'autodeterminació i l'amnistia dels presos.
Aquesta enyorança pel tripartit sembla una metàfora de la reconversió de l'espai dels comuns, el qual s'ha instal·lat en els marges que va obtenir durant la dècada dels 2000 ICV. Una oportunitat perduda per ocupar un paper més central al Principat, però que, paradoxalment, pot interpretar-se com un brot verd dintre del panorama estatal de Podem. A Catalunya, no debades, s'ha evitat una nova sagnia electoral com l'experimentada per la marca morada en les passades eleccions gallegues i basques. Pablo Iglesias respira. La conservació dels vuit diputats, no debades, espanta un debilitament de la seua figura a l'executiu espanyol després de l'eufòria socialista pels resultats triomfals del PSC.