Els crítics

L’aventura política de Manuel Valls

Els polítics francesos Noël Mamère i Patrick Fabriaz publiquen ‘Contra Valls’, un assaig editat per Saldonar que analitza la figura de l’alcaldable de Barcelona a qui Ciutadans dona suport. Els dos autors denuncien la trajectòria de l’ex-primer ministre francès, màxim responsable —segons expliquen— d’haver buidat el Partit Socialista Francès d’ideologia i també d’haver-li furtat tota expectativa electoral.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des que va irrompre a Barcelona de la mà de Societat Civil Catalana, Manuel Valls no ha amagat el seu desig de continuar la seua trajectòria política a la capital catalana. Segons argumenta, se sent preocupat per la deriva independentista que viu el Principat i ell, des de dins, és l’home cridat a canviar aquesta dinàmica. Les enquestes no li auguren massa possibilitats d’arribar a l’alcaldia. Tampoc amb pactes, atès que els partits més ben posicionats per les enquestes —els comuns d’Ada Colau i l’Esquerra Republicana d’Ernest Maragall— no estan gens predisposats a entendre’s amb ell.

Són molts els qui dubten si Valls serà capaç d’aguantar tota una legislatura en una cadira discreta de l’oposició municipal. Abans marxaria a provar sort en un altre lloc, diuen els que el coneixen de prop. Tal com ja va fugir de França un cop el seu excompany del Partit Socialista francès, Emmanuel Macron, va impedir que Valls entrara a formar part del seu projecte polític, En Marche, que avui domina la política francesa a còpia d’haver deixat fora de combat el partit socialdemòcrata, que és víctima també del seu passat recent. És això, principalment, el que denuncien Noël Mamère i Patrick Fabriaz en aquest llibre editat per Saldonar: la tasca de Valls al capdavant del Govern francès, primer com a ministre d’Interior (2012-2014) i després com a primer ministre (2014-2016) amb el PS.

Tal com s’analitza al llibre, els responsables del PS “van retenir la lliçó” de l’escalada de la seguretat promoguda per Jacques Chirac per enfrontar-se al lepenisme des del 2002, quan el llavors Front National va quedar segon en les eleccions presidencials en un sorpasso històric al PS. “Calia adaptar-se a la nova situació” i “en lloc d’imposar el seu vocabulari i els seus marcs de pensament, van reforçar els adversaris” comprant aquest discurs. Només cal recordar els episodis xenòfobs promoguts per Manuel Valls com a ministre d’Interior i la seua persecució contra els gitanos, tristament resumida en l’afer Leonarda, quan Valls va amenaçar François Hollande de dimitir si no expulsaven aquesta adolescent romanesa sense papers retinguda durant una excursió escolar. D’aquesta manera, el socialisme es redefineix com a “demòcrata” o “progressista”, concepte consolidat en l’Aliança Progressista integrada pels líders dels partits socialdemòcrates el 2013. Una aliança que va rebutjar Lionel Jospin i que va consolidar el tomb d’aquest espai polític, protagonista des de la fi de la Segona Guerra Mundial.

Si Fukuyama va pronosticar el final de la història, els socialdemòcrates van promoure la fi de la seua pròpia ideologia. La redefinició de l’esquerra esdevé elemental, per tal com un socialista difícilment pot justificar la prohibició de manifestacions favorables a Palestina o els homenatges a Rémi Fraisse, militant ecologista mort en una operació militar a França. Llibertats limitades per Valls com a ministre d’Interior. Tot per no parlar del seu suport explícit a posar fi a les 35 hores setmanals de feina establertes per llei a França o al desmantellament de l’estatut dels treballadors i la flexibilitat laboral. En aquest sentit, és ben coherent la frase del mateix Valls rescatada en el llibre de què parlem: “Cal qüestionar-ho tot, sí. Jo crec que fins i tot el nom del partit, Partit Socialista, és antic. Ja no significa res. El socialisme va ser una idea meravellosa, una utopia esplèndida. Però és una utopia inventada contra el capitalisme del segle XIX! Avui això no vol dir res, amb la globalització, l’economia virtual, la crisi ideològica! Ja no tenim cap terra promesa ideològica, acceptem-ho”. Tal com diuen els autors, “en realitat, l’esquerra neoconservadora de Manuel Valls és una segona dreta”.

El llibre és una visió esquerrana de la trajectòria política de l’alcaldable. Poques vegades, però, el pròleg resumeix tan bé el contingut posterior d’un llibre. El fa el filòsof Josep Ramoneda amb una introducció magnífica en què defineix les intencions de l’ex-primer ministre francès. “El dia que Manuel Valls va anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, un amic francès em va enviar un missatge que deia: ‘Propera etapa, Andorra’. L’aventura espanyola de Valls és una conseqüència del seu fracàs francès. I dic aventura espanyola —i no catalana— per dues raons, perquè el propòsit de Valls és utilitzar la plataforma de Barcelona per fer-se un lloc a tot Espanya, de la mà de Ciutadans; i perquè el seu projecte és en clau espanyola: fer la feina que, segons ell, per deixadesa, les elits catalanes no han estat capaces d’afrontar, és a dir, alliberar-les dels independentistes i dels comuns”.

Tal com també diu el filòsof en la mateixa introducció, el que interessa del llibre és “com a través de la figura de Valls els autors reconstrueixen la crisi i l’evolució d’una esquerra que no troba el lloc en un món en gran mutació, culminant un procés de desarrelament ideològic i social que va començar quan Tony Blair i companyia van assumir el consens de Washington i la socialdemocràcia es va descafeïnar fins a fer-se irreconeixible”. Certament, conèixer aquest procés és necessari perquè l’esquerra es repense i torne a convèncer una societat cada cop més radicalitzada gràcies, en gran part, als qui han renunciat als principis polítics sense renunciar, necessàriament, a les sigles.

Contra Valls
Noël Mamère i Patrick Farbiaz

Saldonar, Barcelona, 2019
Assaig, 167 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.