Com li arriba l’encàrrec de crear el Club Super 3?
Jo formava part dels programes infantils de TV3. En un moment determinat em van demanar que pensés un programa per a nens petits. Hi havia estudis que determinaven que, partir d’una edat, els nens s’apuntaven a programes d’adults. Va ser un moment crític, perquè després d’una tradició de programes infantils de TVE i TV3 molt recent, van arribar les primades que no tenien programació infantil i van comprar sèries de televisió japoneses. D’alguna manera, van “robar” l’audiència infantil. Aleshores, el que feia TVE i TV3 va quedar sense audiència. Es va fer un estudi i es va arribar a la conclusió que no calien massa esforços perquè dominaven els grans. Em van encarregar un programa per a nens petit. En paral·lel, al Joan Sibina li havien encarregat fer la promoció del canal, des del departament de grafisme, sobretot, per treballar la continuïtat. Quan va saber que hi havia una proposta de programació infantil, va dir que li interessava molt. Jo vaig saber que als EUA hi havia una cosa que es deia Club de televisió i que havia funcionat. Aleshores ens van encarregar als dos que treballéssim en una cosa més àmplia que fins aleshores. Vam fer un projecte conjunt entre els dos.
—El Club Super 3..
Aprofitàvem la idea de club. Jo vaig aprofitar alguns elements del meu programa i vam pensar en una arrencada de programa atípica, que pogués enganxar. Amb un llenguatge molt més publicitari. Sabíem que els nens s’enganxen a la publicitat perquè són missatges curts i ràpids. No volíem algú fotent-los rotllos. Els nens ja entraven en imatges ràpides, ràpides, ràpides. Volien animació més que no pas nens a platós. Va fer una estratègia que vam anomenar programa interficial. Jo havia estudiat molt el tema dels dibuixos animats i en vaig seleccionar alguns que em semblava que podien ser potents. I, després, vam fer uns espais curts, potents, per posar entre les sèries de dibuixos animats. Vam començar a fer gags molt visuals, com el “Superquè? Super 3”. No dèiem què era, no vam fer cap roda de premsa, vam anar generant expectativa. Vam començar el set de gener. Tothom diu que el Super 3 va néixer l’11 de febrer, però aquell dia el que va néixer va ser el club, va ser quan ho vam anunciar. Va ser quan vam fer el gran llançament, dient als nens que dibuixessin la seva Supermà. Vam fer un personatge, el Super3, que era una mica Superman, que era el bo. En un principi el vam fer amb un guant i després ja va ser grafisme. El Megazero, que sempre va ser el personatge dolent, ja era grafisme. Era la neu de la tele. Després vam anar introduint la resta de personatges i el que era el Club.
Quins eren els principals pilars de la idea del Super 3?
El primer era la imatge. Una estètica molt nova, moderna, potent, amb colors bàsics i fons molt nets. Tenia molta força visual. El ritme, d’entrada podia semblar una bogeria, però et cridava l’atenció, enganxava. També les músiques i els àudios. Després vam posar personatges molt atípics. Va ser fet amb els recursos que teníem. Vam començar amb una sabata i una espardenya. La primera cançó que ens vam inventar era com un rap, “súper 1, no és per tu. Súper dos, toca el dos. Com el Super3, no hi ha res”. Hi havia personatges molt moderns, com el Petri, que era un personatge de còmic que anava amb monopatí -que en aquell moment era molt nou-. Que tenia elements com el Petrifax. El Tomàtic va ser el primer contestador automàtic d’un programa de televisió. La gent podia trucar i deixar un missatge al contestador. Tenia estètica d’un tomàquet, telèfon. Treballàvem molt amb el croma, que en aquell moment no es feia servir, gairebé. A escala tecnològica, era un programa que anava avançat. Després, en la part de continguts, sempre he dit que el Super3 tenia ànima. No era només fer un programa, es feia tot amb molt d’amor. Hi havia gent experta en comunicació amb nens. Després, de mica en mica, vam implementar coses com fer que ells participessin. Ens vam plantejar que no només fos un programa de televisió, sinó que traspassés la pantalla i tingués interacció. Fa trenta anys no existia la interacció televisiva. Quan vaig comentar certes coses a la direcció em van dir que pensés que era a una televisió. També els enviàvem una carta per l’aniversari i els fèiem participar d’activitats que proposàvem.
...
L’ús del prefix “petri” per part d’un dels personatges també va ser un ganxo. Posar “petri” davant d’algunes paraules sonava divertit i et permetia utilitzar un català correcte -que no era el que hi havia al carrer- i que en canvi no sonés pedant. En aquella època, dir que anaves a tirar una carta a la bústia podia quedar lluny de com parlava la gent. Però, en canvi, dir que anaves a la petribústia, quedava diferent. Hi havia tota una colla d’elements lingüístics -com el prefix “súper” o el prefix “petri”- que van estar pensats per acostumar a l’espectador infantil a sentir un català amb paraules que no s’estaven utilitzant, perquè es feien molts castellanismes.
Pel que diu, hi havia tota una reflexió pedagògica darrere el projecte del Super3?
Sí. Jo vinc del món de l’educació. Durant vuit anys vaig compaginar treballar a l’escola i treballar a TV3. Quan vaig crear l’equip, de la mateixa manera que en Joan Sibina -que era el director artístic- va posar gent molt potent del seu departament, jo també vaig buscar gent potent del món de la comunicació amb nens i la pedagogia. Per això dic que el programa tenia ànima. Quan fèiem els guions, ho fèiem amb molt rigor. Teníem el nostre llibre d’estil, no només pel que fa a imatge, també en l'àmbit dels continguts. Cada quinzena ens plantejàvem un tema diferent i teníem clar quins missatges volíem transmetre, quins coneixements. Buscàvem frases fetes o populars relacionades amb el tema, elements visuals potents… hi havia una programació que anava més enllà del fet de fer riure. El gag era estirar als nens perquè s’ho passaven bé. No volien massa rotllos, per això els gags eren curts. L’altre gran què del Super3 és que sempre vam intentar que el nen se sentís protagonista. Els missatges que li transmetíem no eren alliçonadors. Intentàvem que la implicació de l’espectador dins el programa, captés per ell sol el missatge. Per exemple, en un gag amb espectadors podia sortir un nen amb cadira de rodes o Síndrome de Down. No fèiem un gag dient que havíem de ser respectuosos, sinó que els nens tenien una presència com la que podia tenir qualsevol altre nen. Amb el tema del sexisme, era el mateix. Donàvem molt protagonisme a la figura femenina, cosa que tampoc s’acostumava a fer. Vam treballar molt tot el tema del llenguatge no sexista. El fet de dir “súper” era una manera de fer servir un terme què no fos masculí ni femení, que fos per a tots. Al començament era tot una mica nou per tots, va ser un trencament, i fins i tot a algú li va costar adaptar-se al llenguatge.
Com evolucionen aquests espais?
Nosaltres pensàvem que aquells espais anirien creixent, però, a la llarga vam veure que ens funcionava molt bé aquesta forma. Els nens van entrar molt bé al joc. No calia seguir la història cronològicament. Això també va ser una novetat. Fèiem paquets diferents amb el conjunt de gags, uns pensats més per les franges dels petits i altres per les franges dels grans. Això es combinava en diferents hores i dies. Teníem clar que a les tardes començaven els petits i acabaven els grans. Ho combinàvem de manera que al final ho podien acabar veient tot. Sí que ho vam engruixir. Primer eren quinze o vint segons i després blocs de tres o quatre minuts.
La Festa dels Súpers era una altra pota important…
Sí, absolutament. Molt forta Era la prova que el Super3 va traspassar la pantalla. Cada convocatòria era un èxit total.
Trenta anys després, quin creu que ha estat el llegat del Super3?
El més fort penso que ha estat el lingüístic. Passa que, tal com està ara el tema, és complicat que aquest llegat segueixi essent considerat un llegat. Ara hi ha moltes més pantalles i menys audiència. Per tant, és menys la força que té el que tinguis uns personatges potents que et parlin en català, amb un llenguatge correcte i que fan servir paraules noves perquè les entenguis amb el context. Les escoles ens deien que era brutal el favor que els estàvem fent. Això ara, no tenint l’audiència que es tenia, no té aquesta força. L’altre llegat és que el Super3 és un programa que, juntament amb el 30 minuts, és dels més antics. Deixo exclosos els Telenotícies i els programes esportius. Ha creat una mena de segell dins el canal de televisió. És marca de la casa. Abans havíem de lluitar conta les privades, i vam aconseguir uns shares brutals. Ara hi ha una varietat tan immensa, que el llegat és com un element històric. A mi em fa goig que encara existeixi. Per nosaltres, en Joan i jo vam acabar essent parella, era com una criatura. Quan vaig arribar a TV3 la programació infantil era de segona categoria, en canvi, amb el Super3, vam pujar el pes de la programació infantil a un nivell altíssim. TV3 va poder lluir el Super3 i rebre premis a escala nacional i internacional.
Parlava de la dificultat de fer aquesta tasca lingüística en un moment de diversificació de les fonts de continguts audiovisuals per infants. Creu que TV3 està perdent una mica el tren?
Sé que s’hauria de fer alguna cosa pel tema llengua. El català està en una situació molt delicada. Cada vegada baixa a nivells més petits. La força de l’escola en un moment determinat traspassava les parets. Els pares volien que els nens estudiessin català perquè millorava les possibilitats dels seus fills. Com ara volen que estudiïn anglès. En aquells moments el català es llegia més així. Les circumstàncies han canviat molt. L’escola ha aconseguit fer una feina supermeritòria i molt vàlida. Però, cada vegada es veu més que entra l’ús del castellà a l’escola. És preocupant. S’ha de fer alguna cosa. Als mitjans i a les xarxes que ara trepitgen els nanos. De la mateixa manera que vam fer nosaltres, s’hauria de fer un esforç. Caldria fer un estudi i un disseny per veure com tractar el públic que vol unes coses que no se li estan oferint des de la TV.
Si li demanessin consell per repensar el que es fa a la CCMA pel públic infantil, com van fer en el seu moment amb el Super3, que els recomanaria?
Per un costat, estudiar què hi ha en aquests moments que arribi al públic català. Mirar què hi ha en castellà, perquè hi ha un predomini absolut del castellà i l’anglès. Intentar fer alguna cosa que vagi més enllà d’això, però a partir d’aquests models. Nosaltres vam veure que els nens s’enganxaven amb la publicitat. Podem ser molt crítics amb la publicitat, però és una realitat. És un missatge curt, amb ritme, a vegades amb música. Partíem d’un element que no és el que a nosaltres ens agradava. No soc partidària d’omplir als nens amb publicitat. Però pensaves com els podies enganxar. Hi ha un model que estan seguint ara les nenes, a nivells de balls i estètica que no tenen un paral·lel en català. S’ha d’intentar arribar a tots els nanos. Cal fer un estudi. Has de mirar què és el que els nanos demanen, quins models tenen, i fer una proposta que sigui millor que el que hi ha. Si s’estudia a fons, es pot fer. Si es va fer una vegada amb televisió, també s’ha de poder fer en l'àmbit d'internet. I la TV hi pot ajudar en això, pot enviar missatges.
Parla de fer servir el llenguatge que fan servir els infants i adaptar-ne el contingut perquè sigui els que vol transmetre la televisió pública?
Sí, cal fer l’esforç de fer això. Els nens no es queden tant amb els continguts, parteixen més de les formes. Si tu parteixes de les formes i fa un pas més de qualitat -TV3 en sap d’això… Estèticament has de tenir en compte què els agrada. No serveix de massa tenir uns models que a ells no els agrada. D’entrada crea un rebuig a gran part de la població. Els nens que ens miren, ja els tenim, hem d’anar per als altres. Hem de ser realistes. Jo, abans de fer la programació, vaig fer un estudi de sèries d’animació que agradaven. Vaig veure clarament per on anaven. Després, ja els posaràs altres coses. Però, vaig començar pel que a ells els agradava: el Doctor Slump, Bola de Drac… Després, va haver-hi un moment en què els vam posar Pingu -que eren dibuixos de plastilina- que no només va agradar als petits, els agradava als grans també. Però, va ser un procés, vam partir de Bola de Drac i Doctor Slump -que en aquell moment no tenien èxit, però a l’estudi vam veure que tenien molt potencial-. No soc gaire original, però estic repetint un esquema d'allò què va funcionar amb el Super3. S’hauria de fer el mateix, però no pensant en tele, pensant ja en tot el que són les pantalles en l'àmbit global.