Fa dues setmanes us deia que silencis per ací, que censures per allà, que repressió, que bastonades, que escagassaments i renúncies, els Països Catalans sí que són —i permeteu-me l’expressió— indissolubles. No ho deia debades. Hi ha ganes a silenciar-los, fins i tot de qui no ho esperaries o, si més no, per decència no ho esperaries. No obstant els Països Catalans suren, hi són. Dimarts passat, 24 de novembre, el digital d’EL TEMPS es feia ressò de l’aparició d’un llibre titulat Vides catalanes que han fet història, un volum dirigit per l’historiador Borja de Riquer i coordinat per Isabel Rodà (edat antiga), Josep Maria Salrach (edat mitjana), Joaquim Albereda (edat moderna) i Margarida Casacuberta (edat contemporània). En total, cent-vint biografies en què —atenció!— s’obliden de la catalanitat completa, dels Països Catalans. Es veu que a Riquer i col·laboradors Catalunya els agrada a l’espanyola, emasculada, mesella i regional. Ep! Però tenen la barra d’incloure al seu recull Ausiàs March i Joanot Martorell. Ja veieu: els Països Catalans, malgrat negar-los, malgrat abominar-los, hi suren. Quin remei! Ràbia que els dóna als catalunyesos eunucs que March i Martorell siguin de la Catalunya completa; així que li posen morro i, dissimulant, que passin com si un fóra de l’Hospitalet i l’altre de Santa Coloma. També surt en aquestes Vides Jaume I, de Montpeller, però el gran rei dels catalans és un cas a part, com també ho és —només caldria!— el comte Guifré el Pilós, l’únic nord-català que hi surt en aquesta col·lecció de vides «que han fet història». Senyors d’Edicions 62, un prec us faria: si no compteu amb els valencians, que ja sé que us importem un rave, que ja ens ho farem i que només servim, si de cas, per comprar-vos llibres, esborreu de seguida els noms d’Ausiàs March i Joanot Martorell de la vostra eixelebrada nòmina de «vides». És indigne que hi figuren, puix que els catalans del País Valencià no formem part —ni ganes— de les vostres «vides» quatriprovincianes i gasives, com tampoc en formen part, com heu demostrat a bastament, els catalans del nord, els catalans de la Franja i el catalans de les Illes.
Però ací no acaba el desvergonyiment de Riquer i col·laboradors. Ens han presentat a bombo i platerets (no han faltat els panegírics a la premsa) una nòmina de catalans il·lustres, sense valencians, balears, pitiüsos, catalans del nord, catalans de la Franja, en què —vatua!— inclouen Indíbil i Mandoni, els dos capitostos dels ilergets, que —disculpeu-me— tenien de catalans el que el Sr. Riquer d’esquimal. Ostres! I per què, ja posats, no hi surt el neandertal de la Cova del Gegant de Sitges o el del Pla de la Formiga de Banyoles? És clar! No tenen el glamour de la Gal·la Placídia. Però —punyetes— que la Gal·la era de Constantinoble, filla d’emperador romà, i estigué a Barcelona de pas. Ep! De pas per Barcelona o potser fent de turista? Doncs fitxada per a les Vides de catalans que han fet història d’Edicions 62! En fi, què us diré?, Riquer i col·laboradors ens ofereixen una selecció de biografies, un centenar llarg, que responen a una concepció esquifida de la catalanitat, nacionalment i històrica. Indíbil, Mandoni, el bisbe Pacià (també hi surt) o la Gal·la Placídia poden formar part, perfectament, d’un repertori biogràfic de catalans il·lustres, el Sr. Riquer i companyia tenen tot el dret d’incloure’ls, però sobta que se salten tot el període andalusí de la història de Catalunya. Alandalús, l’Alandalús que abraçà la major part dels Països Catalans, inclosa la Catalunya estricta, no té cabuda a les Vides catalanes que han fet història. Ara mateix em ve al cap un article, també del digital d’EL TEMPS, titulat L’encara incòmode passat andalusí valencià. És incòmode, cert, el passat andalusí valencià, l’illenc i el català principatí estricte, sobretot per desconeixement, la qual cosa, finalment, provoca menyspreu i, en conseqüència, s’ignora o, senzillament, no existeix, com s’ha fet a les Vides catalanes que han fet història. El Sr. Riquer i amics són lliures de biografiar al seu llibre qui els vingui en gana, que no seré jo qui ho censuri, però ultra el silenci absolut cap als catalans de més enllà del Principat, resulta cridaner que l’Alandalús que existí a terres ara catalanes no disposi de cap raconet al llibre. Indíbil i Mandoni, caps ilergets, sí; el bisbe Pacià (bisbe d’una Bàrcino que encara no era Barcelona), de qui poc sabem, també; però una personalitat intel·lectual tan brillant i decisiva com Abū Bakr Muhammad at-Turtūxī (el Tortosí) —sense sortir, a dretcient, dels límits actuals del Principat—, no. I, arribats ací, de segur, us preguntareu: qui era aquest Tortosí tan important i alhora oblidat?
No és l’únic andalusí —diguem-ne— top nascut a terres catalanes (Països Catalans), però sí és l’intel·lectual de més renom nascut dins dels límits de l’ara Principat i per això l’he triat especialment aquesta setmana que ha coincidit amb la presentació de les Vides d’Edicions 62, tan incomprensiblement esquifides. Tindré temps en el futur, si el lector està interessat, de parlar d’altres savis i poetes andalusins nascuts en terres on ara encara ressona —si no ho apanyem serà cada vegada menys— la llengua d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Penso que encara que a Edicions 62, al Sr. Riquer i a catalunyesos diversos no les interessi, són vides que enriqueixen la nostra història, la de tots els catalans. I ja sabeu, com deia Ciceró i vaig explicar a l’article anterior, que la història és testimoni dels temps, llum de la veritat, vida de la memòria, mestra de la vida i missatgera de l’antiguitat. Què seria de la Festa de Moros i Cristians sense els Moros? O què seria del Salt de la Reina Mora de Siurana sense la reina mora Abdelazia?
La pàtria del Tortosí
Abū Bakr Muhammad ibn al-Walīd ibn Muhammad ibn Khalaf ibn Sulaymān ibn Ayyūb al-Quraxī al-Fihrī at-Turtūxī, també conegut com a Ibn Abī Randaqa, era un alfaquí, un estudiós del dret islàmic de l’escola malikita (una de les quatre de l’islam), que, després d’una primera formació a Alandalús, cercà el coneixement a Orient, on conegué al gran savi al-Gazālī (l’Algatzell de les fonts cristianes). Nasqué a Tortosa cap a l’any 451 de l’hègira mahomètica, és a dir, entre el 17 de febrer de 1059 i el 5 de febrer de 1060. El geògraf al-Himyarī, al seu Kitāb ar-Rawd al-Mi‘tār («El llibre del jardí flairós»), descriu Tortosa com una ciutat situada al vessant d’una muntanya, amb un recinte sòlid que inclou basars, cases agrícoles, granges i tallers. Una ciutat —continua al-Himyarī— on són construïdes grans embarcacions, per a les quals s’usa la fusta de les muntanyes que envolten Tortosa, on creixen uns pins d’una alçada i un gruix incomparables. Uns pins que produeixen una fusta vermella, llisa i inalterable, perquè els insectes no l’ataquen com li succeeix a altra mena de fustes. Quan Abū Bakr Muhammad vingué al món regnava a Tortosa el siqlabī (antic esclau palatí d’Almansor) Nabīl, un governant taifa —era el temps dels reis de taifa— que cercà l’ajut de Ramon Berenguer I per mantenir-se en el poder. La taifa de Tortosa era ambicionada pels Banū Hūd de Saragossa. Fóra per l’acció dels saragossans o fóra pel malcontentament generalitzat contra la política de Nabīl, massa —sembla— acostat al comte de Barcelona (com suggereixen els historiadors Ibn Bassām i Ibn Hayyān), el cert és que esclatà una rebel·lió, en l’any 452 de l’hègira (6 de febrer del 1060 a 25 de gener de 1061), que acabà amb la mort de Nabīl i l’entronització, a Tortosa, d’Ahmad ‘Imād ad-Dawla (Pilar de l’Estat) de Saragossa. A partir de llavors Tortosa, visqué annexionada als Banū Hūd, bé governessin des de Saragossa o des de Lleida.
Abū Bakr Muhammad sempre fou conegut per la seva nisba o nom d’origen, at-Turtūxī. Atenció: transcric a la manera de l’àrab clàssic; a la manera del neoàrab dialectal parlat a Tortosa seria et-Tortoxí. Ras i curs, «el de Tortosa». I voltà molt pel món, a la cerca de saber, i arreu així fou conegut. Dit a l’estil del món globalitzat d’avui: marca «Tortosa»; i bé, pel que sabem, deixà l’estendard tortosí ben alt. Vaja, m’atreviria a dir que supera al general Cabrera en el pòdium de tortosins il·lustres, amb impacte social i polític reconegut. Mireu: us he esmentat una mica més amunt els temps de les taifes; el califat de Còrdova es desmembrà i sorgiren les taifes, taifes que acabaren amb la intervenció de l’emir almoràvit Yūsuf ibn Tāxfīn. Doncs qui convencé Ibn Tāxfīn, malikita radical, a intervenir a Alandalús? La resposta ja la podeu imaginar: at-Turtūxī, que emeté una fatwà (dictamen jurídic) que autoritzava la despossessió dels soldans taifes i que, en conseqüència, Yūsuf ibn Tāxfīn havia de ser l’amīr al-muslimīn d’Alandalús. Una fatwà d’at-Turtūxī i una altra, també a favor dels almoràvits, del cèlebre al-Gazālī, convenceren Abū Ya‘qūb Yūsuf ibn Tāxfīn a intervenir a Alandalús. Així que si els almoràvits (els homes de negre de la pel·lícula El Cid d’Anthony Mann, rodada a Peníscola, amb Charlton Heston i Sophia Loren) envaïren la Península, fou per una fatwà d’un savi musulmà de Tortosa, aleshores resident a Alexandria, que exhortava l’emir Yūsuf ibn Tāxfīn a combatre els no creients (els cristians) a les fronteres de l’Islam que tenia a prop.
La fatwà enviada a l’emir almoràvit és un exemple de la influència del savi tortosí al món islàmic d’aleshores. Home nascut a la frontera de la Dār al-Islām (la Casa de l’Islam), Abū Bakr at-Turtūxī s’havia criat entre les crides a la jihād (la guerra santa) en el conflicte permanent de moros i cristians que caracteritzà aquella època. Sabem que de jove, perquè ell ho explica a les seves obres, entrà en contacte amb caps militars de la frontera establerts a Tortosa i sempre, durant tota la seva vida, a at-Turtūxī li turmentà la possibilitat que la seva pàtria nadiua caigués en mans dels cristians. No era ben bé at-Turtūxī un català avant la lettre, ni ganes. Però tampoc ho eren l’Indíbil i el Mandoni, o el Pacià o la Gal·la Placídia. Quan ell vingué al món no existia ni el nom de Catalunya, almenys que tinguem constància per escrit, el qual sorgiria cap a la fi de la seva vida. El corònim Catalania apareix per primer cop al Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus (1115). La Catalunya comtal d’aleshores encara no havia arribat a Tortosa ni a Lleida. Penseu que Balaguer, la primera gran conquesta de terra andalusí feta per gent catalana, no caigué definitivament en mans cristianes (dels urgellencs) fins al 1106. Aleshores Abū Bakr vivia a Alexandria. No li devien d’agradar gens les notícies que rebia de la seva pàtria i d’això la fatwà per obligar l’emir almoràvit a intervenir-hi.
De Tortosa a Orient
Abū Bakr Muhammad at-Turtūxī passà la infantesa i l’adolescència a la seva terra natal. Sabem que allí estudià amb el cadi Abū Marwān ibn Gatīl, natural de Dénia, i amb el tortosí Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh ibn Fīrruh (ibn Ferro), un expert en matemàtiques (hisāb) i en la partició d’herències. Els Banū Ferro era un llinatge bastant estès per la Frontera Superior (ath-Thagr al-A‘là) andalusí i com advertim pel seu nasab (nom de filiació), d’origen romànic, diguem-ne precatalà. Jove a la cerca de coneixement, at-Turtūxī marxà a la capital de l’ath-Thagr al-A‘là, Saragossa, governada per Ahmad ibn Sulaymān ‘Imād ad-Dawla, sobrenom que havia canviat pel d’al-Muqtadir bi-l·lāh (el Poderós per Déu). La cort d’Ahmad al-Muqtadir bi-l·lāh atreia poetes, filòsofs i homes de ciència. A Saragossa at-Turtūxī estudià amb Abū l-Walīd al-Bājī, un home que marxà a Orient a aprendre i tornà convertit en un expert en dret (fiqh) malikita. At-Turtūxī complementà la seva formació a Sevilla amb Abū Bakr ibn Hazm, que li ensenyà adab (belles lletres, literatura). Així, doncs, a Alandalús at-Turtūxī rebé ensenyaments de controvèrsia jurídica, dret successori i belles lletres.
El jove alfaquí tortosí marxà a Orient amb vint-i-cinc anys. Aleshores, entre els homes de ciència i lletres islàmics, hi havia el costum de fer el viatge d’estudis, allò que en àrab deien rihla fī talab al-‘ilm. Els estudis jurídics a Alandalús estaven molt desenvolupats, però Orient continuava sent l’avantguarda de les ciències, les religioses i les profanes. At-Turtūxī marxà d’Alandalús en l’any de l’hègira 476 (21 de maig de 1083 a 9 de maig de 1084). Anà primer a Alexandria, després passà per Antioquia i es dirigí cap a l’Iraq, on residí a Bagdad, Bàssora i Wāsit. En el 481 (27 de març de 1088 a 15 de març de 1089) féu la peregrinació a la Meca i després residí a Jerusalem i Damasc, abans d’establir-se definitivament a Alexandria, on està documentat en el 490 (19 de desembre de 1096 a 8 de desembre de 1097). En tots aquests viatges estudià amb la flor i nata de les ciències islàmiques. La nòmina —em perdonareu— seria llarga de ressenyar ací. Conegué a al-Gazālī a Damasc i, després patí una crisi espiritual, que el portà a viure retirat a les muntanyes del Líban, fent vida ascètica, en el 1095, poc abans de l’arribada dels croats de la Primera Croada a Síria.
Alexandria
A les muntanyes del Líban at-Turtūxī enyorà la seva terra i volgué tornar-hi. Abans, però, de camí, calia passar per Egipte i cap allà es dirigí, acompanyat del seu company asceta Abū Muhammad ‘Abd Al·lāh as-Sā’ih. S’establiren a Rosetta (el lloc de la cèlebre pedra de Champollion, en àrab anomenat Raxīd), al delta del Nil, a prop d’Alexandria. A Egipte governaven aleshores els fatimites xiïtes. Una dinastia heterodoxa en un país majoritàriament ortodox, sunnita. El califa fatimita del Caire Abū Tamīm Mu‘adh al-Mustansir bi-l·lāh morí en 1094. El seu successor fou el seu fill menut Abū l-Qāsim Ahmad i no el major Abū Mansūr Nizār. Això provocà la rebel·lió del segon, centrada a Alexandria, que fou aixafada. La repressió següent acabà amb els alfaquins d’Alexandria, acusats d’haver recolzat Nizār. La ciutat sense alfaquins, és a dir, sense advocats, qui dirimiria ara les qüestions jurídiques. Arribà a oïdes de la gent d’Alexandria que a Rosetta hi havia un alfaquí i enviaren el cadi Ibn Hadīd (de família oriünda de Toledo) a buscar-lo. D’antuvi, at-Turtūxī es negà a abandonar la vida d’ascetisme que portava, però, finalment, acceptà.
At-Turtūxī justificava el seu canvi de parer de la manera següent, segons conta Ibn Farhūn: «Si Déu em preguntés pel fet d’haver-me establert a Alexandria, tot i estar governada pels fatimites que havien introduït moltes coses reprovables, jo els diré que vaig trobar unes gents extraviades i jo vaig ser la raó que tornessin al bon camí». At-Turtūxī, alfaquí, era un sunnita malikita intransigent. Vivia a Egipte, però no res volia saber dels seus governants. Ara bé, cridat pels governants alexandrins, ell interpretà la crida com una oportunitat que li donava Déu per a restablir la fe ortodoxa. No res de nou que no trobem a l’Europa cristiana del moment, en les reformes monàstiques i en el desig d’armar exèrcits per a exterminar els musulmans de Palestina. Tot salvant les distàncies, era una mena de Bernat de Claravall, però a la manera islàmica. At-Turtūxī, així conegut, l’home d’Alandalús, es convertí en apòstol de l’ortodòxia i generà multitud de deixebles, en tan gran nombre que això alertà les autoritats fatimites, tot començant per qui l’havia cridat en un primer moment, Ibn Hadīd.
L’alfaquí de Tortosa, però, tenia mà esquerra, la suficient per a eludir situacions compromeses. Els fatimites toleraven els sunnites i, d’antuvi, es tractava de mantenir l’ordre social, que era el que predicaven els malikites a Alandalús i serví per a demanar la intervenció de l’almoràvit Yūsuf ibn Tāxfīn. No obstant això, ai les enveges!, at-Turtūxī fou denunciat, en 1121, perquè reprovava pràctiques dels xiïtes i obligat a presentar-se al Caire, davant del gran visir al-Afdal, mà dreta del califa Abū ‘Alī Mansūr al-Amir bi-Ahkam Al·lāh, fill d’Abū l-Qāsim Ahmad al-Musta‘lī bi-l·lāh. At-Turtūxī fou arrestat, tancat i obligat a no ensenyar. Què s’empatollava aquest andalusí prohibint per fatwà el consum de formatge importat de terres bizantines? No era això només, puix que, entre els seus dictàmens, at-Turtūxī denunciava les pràctiques corruptes de l’administració fatimita a Alexandria i això, òbviament, no agradava al poder constituït, com ara no agrada al poder espanyol que s’esbombi la corrupció que envolta el seu règul borbònic. Mentre al-Afdal visqué, at-Turtūxī visqué silenciat al Caire. Al-Afdal era qui de veritat manava a Egipte i això, quan el califa Abū ‘Alī Mansūr superà l’adolescència, no ho suportà. Així que el mateix califa contractà uns sicaris perquè assassinessin al-Afdal (1121). Desempallegat d’al-Afdal, nomenà un nou visir, al-Batā’ihī i aquest —vegeu— es féu amic de l’alfaquí. At-Turtūxī tornà a Alexandria, encara que viatjava sovint al Caire. Era tanta la influència de l’alfaquí de Tortosa a la cort fatimita, que aconseguí que el dret successori fatimita no s’apliqués als sunnites i que el govern no requisés les propietats sense hereus legals. I, més encara, amb el suport d’al-Batā’ihī, construí una mesquita al costat de Bāb al-Bahr, la Porta de la Mar d’Alexandria.
A Alexandria at-Turtūxī realitzà la major part de la seva obra docent i escrigué sense parar. Ensenyà durant trenta anys i per les seves classes passaren centenars d’estudiants vinguts d’arreu de les terres de l’Islam. Un dels més famosos fou Muhammad ibn Tūmart, el berber de l’Antiatles fundador de la doctrina almohade quan feia el seu rihla fī talab al-‘ilm per Orient. Quan li preguntaven si tornaria a Alandalús, ell sempre contestava que tenia una tasca molt important a realitzar a Egipte. De fet, ajudà de manera determinant a reorganitzar i rejovenir la intel·lectualitat malikita egípcia, A Alexandria trobà una senyora, una muta‘abbida o —dit en català— dona consagrada a Déu, tia d’un deixeble seu, Abū l-Tāhir ibn ‘Awf. No s’ha conservat el nom d’ella, però tenia diners i l’alfaquí tortosí es casà amb ella. De la casa que aportà ella al matrimoni, at-Turtūxī féu la madrassa on impartí les seves classes. La dona, vídua, tenia un fill del matrimoni anterior, un individu de vida mundana que no aprovà el nou matrimoni de la mare i pretengué assassinar at-Turtūxī, però fracassà. At-Turtūxī morí a Alexandria, a l’edat de setanta-cinc anys, segons escriu el seu deixeble as-Suyūtī, en el mes de jumāda al-awwal de l’any 525 (abril de 1131). El seu enterrament fou multitudinari. Un fill d’at-Turtūxī, dit Muhammad, i el deixeble nebot de la seva muller feren l’oració fúnebre i assistí al sepeli el cadi alexandrí Abū l-Futūh al-Muwaffaq. Fou soterrat al cementiri de Wal‘a i la seva tomba es convertí en lloc de peregrinació fins al segle XVII.
L’obra escrita
At-Turtūxī, més enllà de les aventures conseqüència de les peripècies dels viatges a l’edat mitjana, no fou pas un aventurer, ni un guerrer. Era un home —diguem-ne— d’ordre, preocupat per l’ordre social de la comunitat, que ell, òbviament, volia musulmana, molt diferent, ideològicament, als habitants que quan ell vivia habitaven al nord del riu Gaià. Escrigué molt i seria bo —dic jo— que alguna editorial o institució es preocupés per fer arribar l’obra d’aquest alfaquí al lector català en català. Ja he dit més amunt que el desconeixement provoca menyspreu i oblit. I, ja veieu les conseqüències, Abū Bakr Muhammad at-Turtūxī i altres compatriotes i correligionaris seus són injustament foragitats de la història de Catalunya. El llibre Vides catalanes que han fet història és un bon exemple. A continuació, amb afany divulgatiu, esmentaré les obres que coneixem d’aquest tortosí que visqué a cavall dels segles XI i XII:
-Kitāb al-‘amd fī l’usūl («Llibre de la resolució sobre els fonaments»), un tractat de dret que no s’ha conservat.
-Kitāb al-asrār («Llibre dels secrets»). Apareix citada en una altra obra de l’autor, el Sirāj al-mulūk.
-Kitāb bida‘ al-umūr wa-muhdatati-hā («Llibre de les innovacions en els afers i de les novetats hi introduïdes»). Llibre que condemna les innovacions, en referència a les pràctiques dels egipcis influïdes pel xiisme imperant. Qui estigui interessat, el llibre està traduït al castellà per Maribel Fierro (Madrid, CSIC, 1993).
-Kitāb birr al-walidayn («Llibre de la pietat filial»), en què l’alfaquí de Tortosa examina el dret dels fills a desobeir els pares si aquests s’oposen al compliment dels deures religiosos.
-Kitāb ad-Du‘ā’ («Llibre de la invocació»). Quines són les invocacions correctes? At-Turtūxī ho explica.
-Fawā‘id («Utilitats»). Llibre, esmentat per Ibn al-Abbār, de recopilació d’anècdotes de l’autor, moltes recollides en altres obres.
-Haxiya ‘alà itbāt al-wājib («Glossa sobre com establir què és obligatori»). Obra sobre els fonaments del dret.
-Ikhtisār o Mukhtasar («Compendi»). És una recopilació de l’obra del tradicionalista persa Abū l-Xaykh d’Ispahan.
-Kitāb al-istimnā’ («Llibre de la masturbació»). Contra el que estableixen altres escoles jurídiques islàmiques, que consenten la masturbació, el malikisme la condemna i, doncs, at-Turtūxī també.
-Al-kalam fī l-ginà wa-l-faqr («La doctrina sobre la riquesa i la pobresa»), que no ens ha arribat.
-Kitāb kabīr fī masā’il al-khilāf («Llibre gran sobre qüestions de discrepància jurídica»), llibre de dret que tingué ressò a Alandalús.
-Al-majalis («Les sessions»). Comentari de l’Alcorà.
-Muntakhab min ‘uyūn khasā’is al-‘ubbād («Selecció dels trets essencials de les gents pietoses»). Què és un asceta? At-Turtūxī ho va ser i ho explica.
-An-nihāya fī l-furū‘ al-mālikiya («La conclusió sobre les branques del dret malikita»), llibre dedicat al dret malikita.
-Nuzhat al-ikhwān al-mutahabbīn («Esbarjo dels germans que s’estimen en Déu»), obra de caràcter ascètic.
-Risāla («Epístola») adreçada a Ibn al-Muthaffar, possiblement la carta dirigida al rei taifa Mundhir ibn al-Muthaffar de Lleida, Tortosa i Dénia. Com veieu, at-Turtūxī no oblidava la seva «terreta». Aquest Mundhir, rei dels Països Precatalans bé que mereixeria dedicar-li unes línies. Ara, però, no ho faré, car allargaria massa aquest article.
-Risāla («Epístola») adreçada a l’emir almoràvit Yūsuf ibn Tāxfīn. Jo us he parlat més amunt de la importància d’aquest escrit, en què at-Turtūxī justifica la intervenció almoràvit a Alandalús.
-Risālat al-‘udda ‘inda al-kurūb wa-l-xidda («Epístoles del recompte durant la joia i la tribulació»), exposició d’exemples sobre el benestar i la desesperació.
-Xarh («Comentari») de l’epístola d’Ibn Abī Zayd al-Qayrawānī, un destacat alfaquí de Kairuan.
-Sirāj al-hudà («La llum de la conducta correcta»), esmentat per Ibn Khal·likān. Possiblement el Sirāj al-mulūk.
-Sirāj al-mulūk («La llum dels prínceps»). Possiblement l’obra més coneguda de l’autor. Enllestida el 18 de setembre de 1122. Caldria —urgeix— ja una traducció al català. És una obra de contingut polític, un clàssic del doctrinari polític medieval, en què at-Turtūxī justifica i fonamenta el poder del soldà, puix que la societat humana necessita —escriu— la institució del soldà, concebuda com un pacte etern entre Déu i els seus reis per imposar justícia. L’obra fou traduïda al castellà per Maximiliano Alarcón en 1930.
-Kitāb tahrīm al-ginā’ wa-l-lahw ‘alà l-sūfīua fī raqsi-him wa-samā‘i-him («Llibre de la prohibició del cant i de la diversió als sufís en les seves danses i audicions»).
-Kitāb fī tahrīm jubn ar-rūm («Llibre de la prohibició del formatge dels cristians»). Ja he esmentat més amunt l’animadversió d’at-Turtūxī pel formatge elaborat per cristians que arribava a Alexandria.
-Xi‘r («Poesia»). Home de cultura, que estudià belles lletres, at-Turtūxī compongué versos, la majoria transmesos per al-Maqqarī.
-Zād al-musāfir («Viàtic del viatger»).
-Kitāb fī l-zuhd («Llibre sobre l’ascetisme»).
Fins ací una relació de les obres del nostre autor. Bé: convindreu que encara que tan allunyat dels tortosins, dels catalans d’avui dia, paga la pena saber qui és, no oblidar-ho, i saber de la seva obra, si més no, la principal. Torno a reiterar-ho: cal la traducció al català de la Sirāj al-mulūk, l’obra que sintetitza el seu pensament. Amics d’Edicions 62: us atreviu? La història catalana no es mereix perdre cap baula que la uneixi al seu passat. La història d’Alandalús és important com a part de la història dels Països Catalans. Avui us he parlat d’Abū Bakr Muhammad at-Turtūxī, un home nascut a terres de l’ara Principat. L’he vindicat històricament, com allò que és, un personatge històric dels Països —diguem-los— Precatalans, del poble que precedí als catalans, i que, tot parafrasejant el títol de les Vides de Riquer i companyia, «ha fet història». La història, el passat transmès al present i al futur, requereix una amplitud de mires, que en el cas català, ha de procurar arreplegar la precatalanitat i la catalanitat històriques i llurs protagonistes, un dels quals és Abū Bakr Muhammad at-Turtūxī, que en la història «completa» o diguem-li «mundial» dels catalans és —crec que ha quedat ben demostrat— imprescindible.