A les portes de la celebració del 9 d'Octubre, la Generalitat Valenciana va iniciar a principis d'aquesta setmana la campanya institucional per commemorar la diada dels valencians. És, la de demà, una jornada estranya, una diada descafeïnada, sense recepció oficial, sense processó matinal, sense penó de la conquesta, sense manifestació vespertina. La pandèmia i la distància social manen, aquest any. Ho indicava la mateixa campanya institucional que la Generalitat va contractar a principis de setmana perquè sonara en totes les cadenes radiofòniques.
El missatge, però, que comparava la batalla actual contra la covid-19 amb la lluita entre Jaume I i els pobladors andalusins, va desfermar l'estupefacció i la indignació de moltes persones. "Aquest 9 d'Octubre recordem l'entrada de Jaume I a València. No hi haurà multituds perquè batallarem amb un enemic tan poderós com aquell amb què es va enfrontar el rei fa 780 anys, amb determinació, amb esforç, com ell", deia la veu femenina de la campanya. No van passar ni tres hores que les xarxes socials van omplir-se de crítiques per aquest missatge on es menyspreava el passat andalusí del País Valencià i s'identificava els musulmans com "l'enemic". "Racista", "xenòfob", "retrògrad", van qualificar-ho alguns a les xarxes...
També l'esfera política s'hi va manifestar en contra: ho feu primerament el popular Esteban González Pons. No tardaren a sumar-se veus de Compromís, entre elles la del diputat Joan Baldoví, que n'exigien la retirada. A la vista de l'enrenou, Presidència de la Generalitat es va veure obligada a demanar disculpes i retirar la campanya, quan passaven uns pocs minuts de la una del migdia.
També des de l'àmbit de la historiografia la campanya ha generat rebuig. Per a l'historiador Vicent Baydal la campanya era "profundament desencertada". "Una cosa és el fet històric, és a dir el fet que la identitat valenciana, el Regne de València tal com l'entenem avui en dia, procedeixen de la conquesta cristiana de Jaume I, i una altra cosa és presentar la lluita entre musulmans i cristians com una lluita en la qual prenem partit des de l'actualitat i ens posicionem en aquests termes, tot obviant el patiment i la destrucció que van suposar aquests fets", explica el també cronista oficial de la ciutat de València. Per a l'historiador Ferran Esquilache, la campanya de la Generalitat és una "clavada de pota", per bé, que, opina, "el text és un reflex de l'imaginari col·lectiu dels valencians i les valencianes. Respon a la concepció tradicional que la major part dels valencians té de la conquesta".
Perquè l'entrada de Jaume I a la ciutat de València el 9 d'octubre de 1238 significà el punt d'arrencada de la història dels valencians i les valencianes, sí. Però també significà, en el seu moment, l'expulsió de milers d'andalusins, persones que habitaren aquestes latituds durant tres segles i mig, generacions i estirps que van nàixer ací, van fer vida, van conrear aquestes terres i hi foren soterrats. Presentar-los com l' "enemic" és assumir l'ideari nacionalcatòlic, segons el qual els pobladors musulmans que habitaven la península Ibèrica foren uns infidels que es mereixien l'expulsió.
"Això és general a tots els relats històrics dels diversos pobles hispànics i del mateix nacionalisme espanyol -exposa Vicent Baydal-. S'ha tractat d'obviar i negligir la part andalusina de la història de la península Ibèrica perquè no encaixava en el cànon històric espanyol vinculat a la cristiandat i el nacionalcatolicisme. Per això, sempre hi ha hagut discursos que han intentat donar a entendre que allò va ser una dominació externa i que després el poble espanyol va tornar a ser catòlic. Parlar de Jaume I com a llibertador no té sentit".
En aquest sentit, l'historiador Ferran Esquilache remarca l'ús incorrecte que en moltes ocasions es fa del terme "reconquesta", que començà a utilitzar-se al segle XIX en la historiografia del nacionalisme espanyol. "Per al nacionalisme és una paraula essencial perquè dona a entendre que els musulmans són quelcom que ve de fora, que trenca la història natural de la nació des dels ibers, els romans i els visigots. Segons aquest ordre de coses, la reconquesta serveix per deslliurar-se d'aquesta interrupció. Això no té cap sentit", recalca. Per a David Segarra, que és periodista i documentalista, la concepció dels andalusins com "enemics", respon a una visió cristiano-cèntrica. "Cal anar amb molta cura perquè aquest marc mental "alimenta en l'actualitat el discurs de l'extrema dreta", avisa Segarra, qui mostra la seua perplexitat perquè la Generalitat emetera un discurs "supremacista" que criminalitzava els pobladors andalusins.
La pervivència de tots aquests estereotipus, en tot cas, té a veure també amb el desconeixement generalitzat que la societat valenciana té respecte del passat previ a la conquesta per part de Jaume I, a parer dels historiadors, i molt especialment de l'etapa andalusina. Ens queden traces ben notables d'aquell període (els complexos sistemes d'irrigació, el nomenclàtor de centenars de pobles i ciutats, la riquesa gastronòmica, avanços tècnics i científics,...) però fins ara ha mancat una voluntat de presentar aquell període com quelcom a tenir present. "Al passat islàmic se li hauria de donar molt més valor del que no se li ha donat fins ara. Aquest període s'ha infravalorat", es lamenta Manuel Ruzafa, qui ha estat professor de la Universitat de València especialitzat en la història medieval.
El fet cert és que fins fa aproximadament quatre decennis, tampoc la historiografia no havia prestat excessiva atenció. "Fins fa 30 o 40 anys només es podia estudiar a través de textos escrits i això era una limitació perquè quasi no hi ha documents de l'època andalusina. Però fa 40 anys es va incorporar l'arqueologia com a disciplina a través de la qual investigar aquest període i això ens ha permès avançar molt", explica Ferran Esquilache.
A hores d'ara, investigacions com les de Carme Barceló, Josep Torró i el mateix Esquilache han permès posar-hi llum. "Això sol passar amb la història valenciana: el que sabem avui en dia els historiadors és molt més que el que li arriba a la gent. I això és encara més exagerat en el cas del període andalusí". Des del punt de vista institucional, la Generalitat almenys fins a l'etapa més recent (Presidència, dilluns passat, després de la retirada de la campanya, es va apressar a recordar que l'any passat, pel 9 d'Octubre, va publicar Llàgrimes de terra. La nostàlgia dels musulmans per l'exili i la pàtria perduda) no havia manifestat excessiu interès per aquesta etapa. Com a mostra, un botó: l'any 2008 la Generalitat, en mans del Partit Popular, va gastar 686.000 euros per rememorar la cavalcada de 1428 que Alfons el Magnànim va organitzar en memòria de Jaume I, a més d'una mena de congressos i jornades. Tres anys anys després, el 2011, quan es complien 1.300 anys de la conquesta musulmana del territori peninsular, ningú no va parar-hi atenció. "És un passat molt desconegut. Ho és molt a escala espanyola i encara ho és més a escala valenciana -lamenta Esquilache-. Si preguntes a algú què sap dels musulmans, segurament et parlarà de l'expulsió per part de Jaume I, i potser algú et pot esmentar Zayyan o al-Azraq ".
En tot cas, no es pot ignorar, com recalca Manuel Ruzafa, que la fundació del Regne de València per part de Jaume I només és possible "amb el sotmetiment i l'expulsió prèvia de la població andalusina" que ja hi residia. Fruit de l'ocupació cristiana (la conquesta de Borriana data de 1233 i s'aplega fins a la línia Biar-Busot cap al 1245) milers de pobladors andalusins foren expulsats de les seues terres. Només el 1248, diu la Crònica de Jaume I, van eixir-ne 100.000 per les fronteres del Regne de València, camí de l'exili.
Molts altres, s'hi quedaren, especialment en territoris isolats de l'interior i de les comarques del sud (al nord l'expulsió fou la norma, per bé que hi quedaren poblacions a la Vall d'Uixó i a la zona de l'Espadà), a les hortes de la Valldigna i la Safor i a les urbs, on quedaren circumscrits a les moreries. Es calcula que ocupaven una quarta part del territori i que representaven un terç de tota la població. "Se'ls havia vençut militarment i a més eren infidels -explica Esquilache-. Per tant no tenien els mateixos drets que els Furs i l'església garantien als cristians. Són vassalls de segona". No s'ha de perdre de vista, en tot cas, que el Regne de València esdevingué el territori amb una proporció més grans de musulmans dins les seues fronteres.
"Hi havia relacions de convivència i coexistència amb els cristians i fins i tot històries d'amor, però el que predominava era la segregació -exposa Vicent Baydal-. Hi havia una mena d' apartheid establert pels mateixos Furs de València. Els musulmans tenien les seues pròpies lleis, més punitives i més dures que per als cristians". En relació als senyor feudals, a més, se'ls sotmetia a allò que el professor de la Universitat de València Josep Torró ha qualificat d'"explotació diferencial". Aquest historiador ha calculat que pagaven el doble de rendes i tributs que els vassalls cristians. "Amb aquestes condicions no és d'estranyar que els propis senyor feudals estigueren interessats en el fet que aquests pobladors romangueren ací -explica Vicent Baydal-. El segle d'Or valencià no s'entén sense la presència dels musulmans, perquè una gran part de la noblesa valenciana basava la seua fortuna en la possessió i explotació de musulmans. Ausiàs March o Joanot Martorell, per exemple, eren cavallers mitjans però tenien una fortuna superior a altres cavallers perquè tenien molts vassalls musulmans, als quals treien més rendiment que si hagueren explotat llauradors cristians".
La població musulmana, doncs, fou un element clau per al desenvolupament del Regne de València fins a la seua expulsió definitiva, decretada per Felip III el 1609. Fins a arribar a aquella data, les condicions de vida de la població musulmana es degradaren a poc a poc. Al pagament de rendes, se li sumaren treballs forçosos, assumpció de deutes dels senyors o fins i tot la impossibilitat de desplaçar-se lliurement. El 1455 la moreria de València fou assaltada. En aquestes condicions, alguns d'aquells pobladors van optar per abandonar les seues llars. Fugiren a altres terres de l'Islam, a voltes a Granada en altres ocasions al nord d'Àfrica. "Hem d'assumir que l'origen dels valencians està en el sotmetiment i la destrucció d'una altra societat -sentencia Ferran Esquilache-. A ulls actuals Jaume I seria gairebé un genocida però aquest concepte és molt recent, posterior a la invenció dels Drets Humans i els episodis històrics no els podem valorar amb els ulls del segle XXI; no el podem jutjar segons els valors actuals. No cal que ens flagel·lem. Els valencians no tenim per què renunciar al nostre origen com a poble però sí hem de saber d'on venim i no tractar com "enemic" als pobladors anteriors a la civilització cristiana".