Que silencis per ací, que censures per allà, que repressió, que bastonades, que escagassaments i renúncies, els Països Catalans sí que són —i permeteu-me l’expressió— indissolubles. No els cal una Constitució monàrquica, borbònica i retrògrada per proclamar llur indissolubilitat. I algú ara dirà, o a la congregació els germans (blaveros, terceraviistes, processistes de poca volada...) diran desaprovant: ja ve aquest a contar-nos una de catalans units i Catalunyes senceres. I bé, què us diré...? Que bramin! Deia Ciceró que la història és testimoni dels temps, llum de la veritat, vida de la memòria, mestra de la vida i missatgera de l’antiguitat. D’això neixen aquests combats quinzenals per la història, mestra de la vida i llum de la veritat. Contra el coronavirus espanyolista —o francesista a l’altra banda de l’Albera— alienador, no hi ha més vacuna que la història. La història i també la llengua, la bella llengua que els catalans d’Albera enllà i ençà, Sénia ençà i enllà i mar enllà, hem forjat i compartim. Dit a la manera de Ciceró, que ara el parafrasejaré: ubi lingua ibi patria, o sia, on està la llengua està la pàtria; allà on diem «bon dia!» està el país, brami qui brami i malgrat les enfangades lingüístiques dels tribunals espanyols. Els catalans així ho sentim: la llengua comuna (Ramon Llull, Francesc Eiximenis, Ausiàs March, etc.) i la història (Jaume I). Vet ací els dos vaccins contra les contaminacions alienadores que voldrien els catalans liquidats.
Sempre, és clar!, podran contestar-nos amb la història cuinada d’imperis on no es ponia el sol i llengües companyes de l’imperi. Una història de supremacismes, genocidis disbauxats i quantitats enormes de testosterona, de grandeses bastides sobre la sang de pobles massacrats i nacions oprimides. En fi, podeu elegir: o arrenglerar-vos amb l’opressor, li rieu les gràcies, li pareu el cul i —ostres!— li aproveu els pressupostos, o trieu la via de la llibertat, la que reclamava Pau Claris contra l’absurditat de l’imperi dels Quevedos i Alatristes, la que reclamava Francesc Macià des del balcó de la Generalitat el 14 d’abril de 1931, la que reclamem encara avui els catalans a banda i banda de la Sénia contra la monarquia corrupta i retrògrada que el dictador feixista Francisco Franco deixà en herència.
No cal que digui quina és la meva tria. És òbvia. No em sedueix —ho lamento o potser no he de lamentar res— l’Espanya dels Sánchez, Casado, Abascal, l’Arrimadas... Tampoc la dels Iglesias i cohort d’espanyolistes amb gavardines rogenques o morades. Què us diré? A mi això d’antes roja —o morada— que rota ni em va ni em ve ni ho entenc. Hom no pot trencar allò que, objectivament, mai no ha estat unit. A més a més, si la referència és la Hispania de l’antiguitat, des de fa segles existeix Portugal; ah! I Gibraltar. O sia, ja està trencada. L’última de l’espanyolada és convertir l’aeroport de l’Altet, el d’Alacant-Elx, en Aeroport Miguel Hernández. Moda Zaplana (el del PP), que censurà el nom d’Ausiàs March per a la Universitat d’Elx i acceptà molt complagut el del poeta en llengua castellana Miguel Hernández, que a la «província» d’Alacant dóna nom a instituts, col·legis, biblioteques, carrers, places, parcs, camins, sendes, ambulatoris, tabernes, perruqueries, cases de barrets, cabines telefòniques, parades de taxi... Pobre Miguel si aixequés el cap. Si no usen un nom de la borbonalla imposen el del poeta del pueblo. Els «rojos amorats» i muy españoles es deleixen de plaer i els pandorgos (feixista, en català-alacantí) es fan un fart de riure. I és que, vegeu!, hi ha a qui no li agrada que a Alacant-Elx tinguem un aeroport dit «l’Altet», un nom genuïnament autòcton, com a València hi ha un de Manises, a Palma un de Son Sant Joan i a Barcelona un del Prat. I ara vénen els «rojomorats» i ens foten la marrana. N’hi ha per tirar el barret al foc! En fi, ja sabeu la màxima: l’antes roja que rota que etzibà el protofeixista José Calvo Sotelo en seu parlamentària, que a la Catalunya meridional apliquen sense contemplacions ni vergonya: para ofrendar nuevas glorias a España, sigui entre pets i rots d’ensuperbiment provincià, els grandes eventos, sigui vindicant fins a l’avorriment, malgrat no haver-ne llegit ni un vers, el castellano bravío de Miguel Hernández.
Ep! Algú —trobo— ho havia de dir. L’esquerra «espanyola» del segle XXI, i la de la segona meitat del XX també, incloses les sucursals catalanes, poc té a veure amb la que la precedí. Ara es conformen amb ben poc: gestionar el corralet borbonicofranquista, rentar-li la cara i emblanquinar-lo, entre eixorques apel·lacions retòriques a «la gent» i «les persones». Ah! I encolomar-li el nom de Miguel Hernández, el poeta de capçalera del Quinto Regimiento, a l’aeroport de l’Altet. Encara que ens n’anem a fer punyetes, com ara en temps de pandèmia, la unitat d’Espanya i Madrid la capitana per damunt de tot. L’espanyola és una esquerra contagiada del «sentido total de la Patria y del Estado que ha de servirla», per a «que todos los pueblos de España, por diversos que sean, se sientan armonizados en una irrevocable unidad de destino» (José Antonio Primo de Rivera, revista Acción Española, 1 de novembre de 1933). Una esquerra espanyola —i de terres assimilades— que nega desvergonyidament el dret d’autodeterminació i àdhuc l’existència de la nació catalana. Sobre això, l’estirada d’orelles de l’ONU a Espanya, que hem conegut aquesta darrera setmana, a través del relator per a les minories nacionals, és demolidora.
Si el rei fa nosa, fora el rei
Mireu: si el rei fa nosa, fora el rei. El plantejament és senzill i no gaire difícil d’assumir des de l’esquerra, amb tots els matisos que hom vulgui, més quan es tracta de la monarquia hereva d’un dictador sanguinari. I a més a més Borbons. Els Borbons ja foren foragitats d’Espanya al crit de l’almirall Topete ¡Viva España con honra!, en setembre de 1868. Precisament, un català, el general Joan Prim i Prats, encapçalà aquell moviment, l’enèsim de la perifèria, la catalana, per modernitzar Espanya. I els Borbons, restaurats per l’espanyolisme reaccionari en 1874, foren desallotjats del tron novament en abril de 1931. O sigui, que d’experiència en destronaments, en tenen. Ara bé, en 1868 i en 1931 hi havia una altra esquerra empenyent, no res a veure amb la complaent, erràtica i capcota dels regnats del «Campechano» i el «Preparao». Motiu hi ha per a una nou ¡con honra! (el Viva España, per sanitat, millor deixar-lo només per a la cançó del Manolo Escobar), com proclamava el manifest dels revolucionaris de 1969.
En setembre de 1868 esclatà la Revolució Gloriosa que féu fora la borbònica i corrupta Isabel II. Com és costum entre els vividors del borboneig, fins a aquell moment havia estat ensabonada per una legió de llagoters, però... Tanta corrupció i manifassejament (en castellà mangoneo) col·lapsà el sistema. També això passà en 1931 i Alfons XIII, el nét de la Isabel, se n’anà a fer punyetes. I també passa avui, però... Ep! Ara tenim el gobierno más progresista de la historia fent i desfent com els matalassers, els sociates passejant-se a pler en Falcon i amb Rayban-Caravan sobre el nas i els morats traient producte a l’ensarronada del 15-M en còmodes mansions. Xe! Mengem i beguem que demà morirem!, o dit en castís castellà, ¡a vivir que son dos días!.
Isabel II caigué per l’esquerra que empenyia, l’esquerra i —vatua!— les reivindicacions històriques de les perifèries. Un Borbó, Felip V (ell, precisament, no, que era un capsigrany, però regnava ell), havia desmuntat l’edifici institucional que donava forma a l’autogovern dels catalans, de tots els territoris catalans, i calia restaurar-lo. Fins i tot des d’Espanya, l’estricta de la Carpetovetònia, s’assumia que l’únic que els unia amb les perifèries era la persona del rei, o reina. Però la reina era una corrupta, capaç de vendre la seva ànima per una bona piuada. No exagero, que la fama de cràpula de la Isabel superava amb escreix a la del seu rebesnét «el Campechano». Vaja, només us diré que cap dels seus fills (en va tenir un nen i tres nenes) fou fruit de la seva unió conjugal.
La revolució triomfà, però l’expulsió dels Borbons no portà la República. El general Prim recelava del republicanisme i preferí una monarquia de conveniència. Era català, sí, però un home format com a militar espanyol, d’una Espanya en la qual ell creia, això sí, reformada, i que només concebia unida sota la figura d’un rei. La Constitució resultant d’aquesta revolució proclamava una monarquia constitucional, de moment sense rei, però monarquia. Mentre esperaven rei, el general Francisco Serrano, líder de la Unió Liberal, faria de regent, i Joan Prim, el líder del Partit Progressista, de cap del govern i qui manava de debò. A qui fer rei? Serrano volia a Antoni d’Orleans, duc de Montpensier, que estava casat amb la germana d’Isabel II, Lluïsa Ferranda, mentre que Prim, que no volia veure els Borbons ni en pintura, es fixà en Ferran de Saxònia-Coburg Gotha, que havia estat rei consort de Portugal per haver estat casat amb la reina Maria II († 1853). Hi havia —atenció— qui somniava en la unió d’Espanya i Portugal. Els portuguesos li veieren les orelles al llop i declinaren fer de Ferran rei d’Espanya. El seu fill, Lluís I, fugí dels espanyols com de la pesta. A ell ja li anava bé ser rei de Portugal i punt, que Espanya per als espanyols. I Prim cercà i cercà; del duc de Montpensier ni parlar-ne. Un Hohenzollern aniria bé. Qui millor que el príncep Leopold de Hohenzollern-Sigmaringen? I l’amo de Prússia, Otto von Bismarck, encantat. Ara bé, hi havia un problema, la França de Napoleó III no consentiria un prussià en el tron d’Espanya. Calia un pla B i Prim temptejà els piemontesos Savoia. Un fill de Víctor Manuel II d’Itàlia també podria anar bé: Amadeu? Però aquest, d’antuvi, no ho veié gens clar. I ara què? Però Víctor Manuel tenia un nebot, jove i sense compromís, Tomàs, comte de Gènova. Ep! Perfecte. L’almirall Topete àdhuc pensà a casar-lo amb una filla del de Montpensier i tots contents. Problema, el noi digué que no. Ai llas! I ara què? Tan fàcil com era proclamar la República! Finalment, després de nyic-i-nyacs diversos, Prim i els seus aconseguiren convèncer el príncep Amadeu, que es convertí en rei «constitucional» d’Espanya. Uf, fet! Però el mateix dia en què Amadeu de Savoia agafà el vaixell per ser rei, el 26 de desembre de 1870, Prim patí un atemptat al carrer del Turco de Madrid que acabaria amb la seva vida tres dies després. I és que Prim s’havia fet enemics a dreta i esquerra: per una banda els montpensieristes, amb el general Serrano al capdavant, per l’altra els republicans, que se sentien traïts. No obstant això, l’assassinat de Prim continua sent un misteri avui dia.
Republicans i federals
Les elits revolucionàries de 1868 es conformaven amb «l’honra» i bandejar la nefasta dinastia borbònica. El poble, però, volia alguna cosa més. En 1848 els aldarulls populars de París acabaven amb la monarquia «burgesa» de Lluís-Felip d’Orleans. A París es proclamà la II República francesa. Un dels seus líders —català havia de ser!— era el rossellonès (d’Estagell) Francesc Aragó i Roig. Que no us sorprengui, a Catalunya, Albera enllà o Albera ençà, les testes coronades no són benvingudes. Aragó era un físic i astrònom ficat a polític i —atenció!— un asteroide, un cràter a la lluna i un altre a Mart porten el nom Aragó gràcies a ell. La II República francesa sorgí com a resposta a les reivindicacions populars, però fracassà corcada des de dins (en 1852 Napoleó III acabà amb ella). L’Europa dels imperis s’imposava i tota experiència republicana era vista amb recel. Ara bé, les revolucions de 1848 impulsaren els valors republicans arreu del continent i, com no podia ser d’una altra manera, traspassaren els Pirineus i trobaren recer a Catalunya. I difosos aquests valors a Catalunya, no hom podia obviar el que Catalunya va ser i no renunciava a ser. Naixia el federalisme com a manera d’entendre la millor manera d’estat possible, respectuós amb cadascuna de les parts que el constituïen. Tenien dos exemples a seguir: la Confederació Helvètica, configurada per «cantons» confederats, cantons alhora constituïts per la unió de municipis (estructura d’avall cap amunt), i els Estats Units d’Amèrica, amb l’àmplia autonomia de cadascun dels seus estats. El federalisme era una manera de donar resposta al «problema català», perquè encara perduraven les aspiracions d’autogovern, de recuperar allò que els fou arrabassat en 1707-1714. La solució: l’Estat Català.
A Espanya, la de debò, la carpetovetònica, la Madrid i províncies, evitava donar-se per al·ludida. Com avui, amb els del gobierno más progresista de la historia fent oïdes sordes a les aspiracions legítimes de les perifèries no castellanes. Espanya és així, fins i tot amb catalans fent el paperina, es diguin Prim, Cambó, Roca, Solé, Duran, Rufián o Baldoví. Els de «l’honra» de 1868, en definitiva, no donaven per a més. Les perifèries aleshores s’estenien a les Antilles i Filipines. A Cuba tenia Espanya un problema i ben gros, que s’havia apaivagat amb la derrota de la Confederació a la Guerra de Secessió nord-americana (1861-1865) i l’abolició definitiva de l’esclavitud als Estats Units. El càrtel esclavista cubà, format pels hisendats més rics del país al voltant del Club de l’Havana, havia conspirat per a l’annexió de Cuba als Estats Units. Fins i tot els Estats Units arribaren a negociar amb Espanya la compra de l’illa. En 1868, poc després de la puntada de peu a la borbonalla, a Cuba (Grito de Yara) i a Puerto Rico (Grito de Lares) esclataven sengles moviments secessionistes. Espanya —amb «honra» o sense— contestà amb l’única medicina que coneix: la repressió. Etapa de confusió ideològica, encara hi havia qui somniava —amb la que començava a caure— amb annexionar Portugal. La dreta estava arrenglerada en la Unió Liberal del general Serrano, el —diguem-ne— centre polític l’ocupava el Partit Progressista del general Prim, mentre que l’esquerra aleshores la representava el Partit Democràtic, una escissió del Progressista que advocava pel sufragi universal, la garantia dels drets individuals, la completa desamortització dels béns de l’Església i l’abolició del reclutament obligatori a l’exèrcit, les odioses quintes. Aquests demòcrates evolucionaren a republicans en 1868, clarament partidaris de la república, que concebien federal.
La Revolució Gloriosa inaugurà l’etapa que els historiadors han batejat com a Sexenni Democràtic. Un període, val a dir-ho, apassionant, d’esperances i també de frustracions. Espanya, encara que la mona es vesteixi de seda..., és irreformable. Després del puntelló al cul a la borbònica Isabel, els Borbons —ai llas!— hi tornaren en 1874. A Catalunya Principat sorgiren els ideals de canvi. Des del Club dels Federalistes, del qual formaven part Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall, es propugnà la reforma de l’estructura de l’estat. Ah! Una reforma que pretenien per convicció, sense ús de la violència. Però és que, a Madrid estant, la Junta Revolucionària de Prim, Serrano, Topete, Sagasta, etc., no volia saber-ne res, de federalismes. Els federalistes del Club derivaren en «intransigents». Si dues parts han de negociar i una s’hi nega, la sortida és la unilateralitat: «o tot —República Federal— o res», proclamaven els «intransigents» de Barcelona, liderats per Valentí Almirall.
Confederar els Països Catalans
Ja us ho he dit de bon començament, amb el títol d’aquest article: els Països Catalans, com la veritat, sempre suren. Els demòcrates, els del Partit Democràtic, havien esdevingut republicans convençuts, republicans i federalistes. Així, el partit es transformà en Partit Republicà Democràtic Federal. Hi havia els «moderats», oberts a la negociació amb els monàrquics (encara que sense rei, monàrquics) i centralistes, i hi havia els «intransigents», l’ala revolucionària. Pi estaria entre els primers i Almirall entre els segons.
El federalisme ressuscitava les perifèries de l’oblit imposat pel centralisme borbònic i les reivindicacions històriques. No s’havia oblidat que en el passat el país dels catalans i l’Aragó havien format una confederació que havia reeixit com a model d’estat descentralitzat i eficaç. Alliberats dels reis castellans, la vella confederació podria ressuscitar amb els ideals renovats de democràcia i llibertat. Així pensaven els delegats del Partit Republicà Democràtic Federal de les províncies dels Països Catalans i Aragó reunits a Tortosa, el 18 de maig de 1869. Tortosa era el punt central del país i allà fou convocada l’assemblea, presidida pel batlle republicà de la capital del Baix Ebre, el republicà Manuel Bes Hédiger, que formalitzà la confederació dels republicans federals de les terres de l’antiga Confederació catalanoaragonesa per a aconseguir una república federal a Espanya. L’assemblea adoptà el nom de Assemblea Confederada de Catalunya, Aragó, València i Balears.
Acudiren a la primera reunió representants de totes les províncies dels Països Catalans i Aragó. Ai la «província»! Ja havia fet forat en els esquemes mentals. Girona i Alacant no enviaren representants. Alacant, però, sí envià un comunicat adherint-se al manifest i a l’assemblea, signat pel secretari del comitè provincial del Partit Republicà Democràtic Federal de la província, Josep Rizo. Alacant, val a dir-ho, fou una província especialment combativa per la consecució de la república federal. D’Elx era Emigdi Santamaria Martínez, que portà la representació dels confederats de Tortosa a la reunió del partit a Madrid. Recordem qui estigué a Tortosa el 18 de maig de 1869.
REPRESENTANTS DELS PAÏSOS CATALANS
Barcelona: Valentí Almirall, Josep Anselm Clavé (el músic fundador del moviment coral al Principat català) i Josep Lluís Pellicer.
Tarragona: Manuel Bes i Hédiger (batlle de Tortosa), Manuel Salavera i Josep Güell i Mercader.
Lleida: Francesc Camí i Baptista Tarragó.
Tortosa (era l’amfitriona i es reclamava històricament província): J. Vilaret, J. Llanes, J. Aragonès, J. Colomé, M. Alsina, E. Helguera i E. Algueró.
Balears: Josep Guarro.
Castelló de la Plana: Sebastià Caballer i Roso, Francesc Llorens i Bellés i Francesc González Chermà.
València: Josep Franch, Josep Climent i Pasqual Garcia i Enríquez.
REPRESENTANTS D’ARAGÓ
Osca: Fermín Colomer, Ángel Palacios i Eugenio Serrano.
Saragossa: Marcelino Isabal.
Terol: Mamés de Benedicto, Francisco Giménez i Ambrosio Gimeno.
Aquesta confederació elegí un president, el batlle de Tortosa, amb facultat de tornar-la a convocar. Elegí també un vicepresident i un secretari. El pacte se signà abans de la promulgació de la nova constitució monàrquica, que els presents rebutjaven. Acatarien la constitució? Això fou motiu d’una nova convocatòria del pacte el 27 de juny, també a Tortosa.
Hi hagué confederacions semblants a altres llocs de l’Estat espanyol: andalusos, extremenys i murcians es confederaven al pacte de Còrdova (12 de juny de 1269); els castellans —la Castella Vella i Nova— subscrivien un pacte semblant tres dies després; el 29 de juny, a Eibar, s’unien els republicans de tota Euskal Herria (Biscaia, Àlaba, Guipúscoa i Navarra) i, finalment, el 18 de juliol es confederaven gallecs i asturians. Hi hagué fins i tot un intent de ressuscitar l’antic Regne de Lleó, però com avui, restà ofegat en Castella. El 30 de juliol, a Madrid, totes les confederacions signaren un pacte «nacional» (ja us he dit que imperava la confusió ideològica) en què declaraven la república federal com la més alta exigència del poble espanyol i —ai llas!— feien l’ullet a la possible integració de Portugal a Espanya.
Regne constitucional —constitució de 1869— sense rei, la manca de monarca i les dificultats per trobar-lo encoratjà els republicans a implantar la república, fins i tot, si calia, fent ús de les armes. Fins a l’arribada del nou rei Amadeu, les revoltes republicanes sovintejaren arreu dels Països Catalans. El Principat frisava per proclamar l’Estat Català. També els federalistes del País Valencià es mobilitzaven. Hi hagué una tercera reunió dels confederats catalanoaragonesos a Tortosa, els dies 18 i 19 de setembre de 1869, a la qual assistí el militar republicà (membre del partit) Blas Pierrad Alcedar. Se succeïren aldarulls a Tortosa i Tarragona, fins i tot amb el linxament per la multitud del governador civil interí. A Gandesa, l’alcalde tortosí Manuel Bes encapçalà una partida armada republicana. Alhora esclataven insurreccions republicanes a València i Saragossa, totes sufocades amb la intervenció militar. A València, el mateix Prim hi intervingué. Bombardejà la ciutat fins a la capitulació dels revoltats.
El 21 d’octubre el govern espanyol de monàrquics sense rei donava per sufocada la rebel·lió. Era el primer avís republicà, perquè la república, finalment, fou proclamada l’11 de febrer de 1873. I, proclamada la República, els problemes de sempre, car les parts que formaven el tot volien ser, sobretot, parts autònomes i que el tot no decidís per elles. Vingué la insurrecció cantonal.
A Tortosa, els dies 18 i 19 de maig de 1869 la vella confederació de catalans i aragonesos fou rescatada de l’oblit. Els Països Catalans mai no havien oblidat aquella unió d’època medieval i moderna. Ben bé sabien que «solament marxant units, podrem passejar-la triomfant», passejar la República, com diu l’al·legoria de la República publicada per la revista satírica barcelonina La Flaca, en l’edició del 2 de juliol de 1873. Bé, ja sabeu la dita: la unió fa la força. I a la unió participen, com en l’al·legoria esmentada, el Principat català, el País Valencià i les Illes. També hi és l’Aragó. Ningú més. El punt primer del Pacte de Tortosa deia: «Els ciutadans ací reunits acorden que les tres antigues províncies d’Aragó, Catalunya i València incloses les Illes Baleares, estiguin aliades i estiguin unides per a tot el que sigui referent a la conducta del Partit Republicà i a la causa de la revolució, sense que de cap manera s’entengui per això que pretenguin separar-se de la resta d’Espanya». Hom deia això en 1869. Valentí Almirall decebut pel curs dels esdeveniments que vindrien, es desenganxà del moviment republicà espanyol per anar a la seva, deixar de posar l’esguard en Espanya i concentrar-se en Catalunya: naixia el catalanisme polític. Ara bé, del Pacte de Tortosa rescatem la unió de les «antigues províncies», que continua tenint vigència: no heu après res del «procés» de no se sap a què? Catalunya Principat necessita el País Valencià i les Illes, així com el País Valencià necessita el Principat i les Illes, i les Illes el Principat i el País Valencià. La història, mestra de la vida, ens ho ensenya. Els republicans federalistes de 1869 bé que ho sabien. En 1869, de moment, no s’atreviren a anar més enllà. A Cuba sí, però als Països Catalans encara no. Temps al temps. Aquells republicans federalistes a Tortosa en 1869, amb el seu capteniment i unió, «sense que de cap manera s’entengui per això que pretenguin separar-se de la resta d’Espanya», aportaren, en definitiva, una pedra més a la paret de reivindicacions majors.
