Cultura

Borja de Riquer rescata 120 ‘Vides catalanes que han fet història’

Després de coordinar la ‘Història mundial de Catalunya’, l’historiador Borja de Riquer dirigeix un volum de 120 biografies breus escrites per experts, ‘Vides catalanes que han fet història’ (Edicions 62).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un total de cent-vint biografies escrites per especialistes amb voluntat divulgativa i aportacions innovadores sobre alguns dels personatges històrics analitzats, com Ausias March, Joanot Martorell o Gaziel. Són els arguments que l’historiador Borja de Riquer exposa per presentar en societat aquestes Vides catalanes que han fet història.

De Riquer explica que la Història mundial de Catalunya, que es va publicar l’any passat inspirada en la Histoire mondiale de la France, va tenir tant d’èxit que els ha empès -a ell mateix, com a director, i a Edicions 62- a impulsar-ne un altre que tornés a reunir divulgació per al gran públic i historiadors experts. N’hi haurà un tercer lliurament -que ja està en procés de creació- però De Riquer no n’ha volgut revelar el contingut.

Aquesta obra reuneix 120 biografies escrites per un centenar d’historiadors dirigits per De Riquer i coordinats per quatre experts en àrees: la catedràtica d’arqueòlogia Isabel Rodà de la UAB per l’edat antiga; Josep M. Salrach, catedràtic de la UPF per l’Edat Mitjana; Joaquim Albereda, també de la UPF, per l’edat moderna, i Margarida Casacuberta, professora a la UdG, per la part cultural de l’Edat contemporània, de la qual De Riquer és també especialista.

La idea de centrar-se en les biografies, segons De Riquer, ve de la convicció que «la capacitat de penetració d'una biografia ben escrita és superior a la dels llibres canònics d'història» i funciona molt bé per al gran públic. Aquest catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la UAB creu que cal reduir l’avantatge que «anglosaxons i francesos ens porten temps en la recuperació de la història a través de les biografies».

L’estil vol fugir del característic de les biografies estàndard de les enciclopèdies: «Hi ha biografies que són un assaig interpretatiu del personatge, sovint amb aportacions inèdites, darreres aportacions o tesis discutibles. A l’hora de triar els autors s’han buscat els especialistes més destacats i s’han combinat autors consolidats amb gent jove».

De Riquer ha reconegut «grans dificultats per fer biografies de dones», no tant a l’època contemporània com en períodes més allunyats: «Al segle XII o XVI documentar-se sobre dones és extremadament difícil, tret d'una reina o una abadessa». Tot i això, assegura De Riquer, s’ha fet un «esforç gran per incloure al màxim dones que eren representatives d'un gurp social o una circumstància determinada, d'un moment o d'una professió».

La selecció de 120 noms ha estat difícil. Un criteri clar ha estat no incloure els grans personatges que ja sortien a la Història mundial deCatalunya. «Ja hi sortien Gaudí, Ramon Llull o Víctor Català. Ja es tractava a fons allà que no calia. Ara hem buscat gent coneguda i no tant coneguda, personatges que cal rescatar perquè cal que el gran públic els conegui».

Isabel Rodà ha explicat que l’Edat Antiga comença amb la història dels cabdills ilergets Indíbil i Mandoni, continua amb famílies nobles romanes, els Minicis Natals i inclou la història d’un noble de Tàrraco i el seu antic esclau que, en esdevenir lliure, passa a ser un dels homes més homenatjats de l’Imperi Romà, i tres vegades cònsol, Luci Licini Segon. Fins a arribar, lògicament, a Gal·la Placídia, que va ser emperadriu.

Josep Maria Salrach va defensar la importància de les biografies, a pesar del fet que la historiografia, des dels anys seixanta, pretengui fugir-ne per no caure en la història de les classes més afavorides. «Els historiadors de la nostra generació hem dedicat molt temps a classes socials i poc temps a persones concretes. No hem negligit la biografia però n’hem fet menys perquè havíem de reaccionar a una historiografia que confonia la història dels pobles amb la història dels protagonistes».

Per no caure una altra vegada en biografies només de reis i nobles, a Vides catalanes que han fet històrias’han inclòs també pagesos (Francesc de Verntallat), poetes (Ausias Marc i Isabel de Villena); clergues juristes (Ramon de Penyafort); científics jueus (Abraham bar Hiyya) o politicòlegs (Francesc Eiximenis).

Joaquim Albereda ha insistit, en roda de premsa, a explicar que, en tota l’edat moderna «hi ha un problema d’invisibilitat de les dones i costa molt poder fer biografies, perquè no se sap, per començar ni l’any de naixement ni l’any que van morir». Tot i això Albereda destaca que s’han inclòs «Juliana Morell, monja dominica que va viure durant el XVII, una de les dones intel·lectuals més importants de l’època», que parlava més de sis llengües i traduïa la Bíblia, que es va doctorar en dret a Avinyó i després priora d’un convent, a més de personatge inscrit en «un momviment de feminisme cristià de l’època». O Maria Àngela Martí, que, procedent «d’una família d'editors de Barcelona, va dirigir la impremta contravenint una ordre de Carles III que prohibia que les dones es posessin al capdavant dels negocis familiars».

Margarida Casacuberta, que ha coordinat les biografies de personatges del món de la cultura de l’edat contemporània, ha explicat que aquesta última part -la més extensa- inclou «polítics, empresaris, escriptores, músics, actrius, futbolistes i una bona representació de la societat catalana dels segles XIX i XX». A diferència d’altres èpoques, destaca Casacuberta n’hi ha diverses vides que són exemples de nissagues (els Vayreda, els Güell, els Rubió, els Pi i Sunyer), "nissagues que des del punt de vista cultural «tenen continuïtat durant el XIX i XX a pesar del fet que les disconituïtats són constants en aquesta època per culpa de les dictadures".

Borja de Riquer ha insistit en destacar les novetats que recullen algunes de les biografies del volum, com la del periodista Agustí Calvet, ‘Gaziel’. En aquest capítol, escrit per Manuel Llanas, s’avança una carta inèdita del 1957 on Gaziel li explica al seu amic Jordi Rubió que s’ha tornat separatista platònic: «No hi ha, tal com estan les coses, cap solució lògica més que el separatisme integral -el de Portugal i el de les repúbliques americanes. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya absurda posició en què jo em trobo».

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.