El passat 8 de juliol, la professora de dret internacional de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Margalida Capellà publicava aquest tuit: “Mallorquins: potser no ho sabíeu però el Comitè de Drets Humans de l’ONU decidirà aviat si admet el cas dels rellotgers de Llubí desapareguts a Manacor el 1937 a mans dels feixistes, és un cas molt important: està en joc si els estats han d’investigar desaparicions malgrat el pas del temps”.
L’especialista reclamava l’atenció pública perquè es tracta d’una qüestió que podria tenir una gran transcendència des del punt de vista de la memòria històrica. És la possibilitat d’investigar les desaparicions forçoses durant la Guerra Civil. Com en tots els altres delictes comesos durant aquell període, la Llei d’amnistia de 1977 impedeix que la justícia se n’ocupi. Tots els intents que hi ha hagut fins ara s’han estavellat contra aquest mur legal. Per això és tan important el que digui al respecte el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides. No pot anul·lar una llei espanyola, però per ventura podria donar camí per, almenys, canalitzar investigacions que permetessin aclarir què passa, fixar responsabilitats —encara que fossin polítiques, diríem, i no jurídiques— i, en fi, donar algun tipus de conhort, per simbòlic que fos, a les famílies dels que patiren les desaparicions forçoses.
Val a dir que es tracta, com bé s’ha dit, de desaparicions forçoses i no simplement de desaparicions. Encara que la diferència pugui semblar de matís en realitat no ho és. De fet, és substancial. Alguns polítics han emprat tan malament el concepte que han arribat a assegurar que Espanya és el “segons país rere Cambotja en desaparicions”, segons va dir Pablo Iglesias. Quelcom que Irene Montero repetí durant un debat al Congrés. La comparació ha estat mal usada reiteradament també per periodistes i fins i tot per advocats preocupats pels drets humans, com se suposa que és el cas de l’exjutge Baltasar Garzón: el mateix, per cert, que es negà a investigar les denúncies de tortures —les derivà a un jutjat ordinari— que varen fer els independentistes catalans arrestats el 1992, just abans dels Jocs Olímpics, cosa que motivà, com és conegut, la ulterior condemna a Espanya per part del Tribunal Europeu de Drets Humans.
Així que convé ser precisos: el concepte correcte no atén a les desaparicions en general ni tampoc als morts enterrats a fosses comuns, tal com també a vegades es diu erròniament. Les desaparicions forçoses que tractarà el Comitè de Drets Humans de l’ONU són les considerades com a delictes de lesa humanitat. Que no és ben bé el mateix que deien Iglesias, Montero i Garzón, entre molts d’altres. L’ús correcte del concepte el va fer per primera vegada Miguel Ángel Rodríguez Arias l’any 2009. Aquest investigador en dret penal internacional explicava a elconfidencial.com el 6 de novembre de 2019 que “jo vaig fer la comparació entre desaparicions forçoses (i considerades) com a delictes de lesa humanitat (...) No he parlat mai de desaparicions en general ni de fosses (...) Espanya és el segon país del món en delictes de lesa humanitat de desaparició forçosa de persones, tal com està reconegut (aquest delicte) des de Nuremberg (es refereix al judici contra els màxims jerarques nazis, celebrat en aquesta ciutat alemanya entre novembre de 1945 i octubre de 1946, a la sentència del qual es va encunyar jurídicament el concepte de dret internacional) i per l’Estatut de Roma (així es va anomenar l’acord de la Conferència Diplomàtica de Plenipotenciaris de les Nacions Unides, celebrada a la capital italiana el juliol de 1998, que va suposar-ne la creació) de la Cort Penal Internacional”.
Sobre aquestes bases jurídiques el Comitè de Dret Humans de l’ONU haurà de pronunciar-se, tal com anunciava Margalida Capellà, sobre fins a quin punt les desaparicions forçoses durant la Guerra Civil poden investigar-se actualment. I ho farà a partir d’un cas concret ocorregut a Mallorca l’estiu de 1936 que està essent investigat per una jutgessa argentina des del 2016, en el context d’una denúncia per crims de la dictadura de Franco que presentà l’organització feminista Women’s Link Wolrdwide i que, després, aquesta mateixa entitat juntament amb Trial International i l’Associació per a la Memòria de Mallorca presentaren al cas davant el citat comitè de Nacions Unides.
Els rellotgers de Llubí
El cas que recordava la professora de dret internacional de la UIB i que veurà el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides fa referència a un matrimoni mallorquí originari del petit poble de Llubí i que en el moment de la seva desaparició vivia a Manacor. Segons el relat fet per la filla d’aquest matrimoni, Francisca Alomar Jaume, en declaracions al Diario de Mallorca del 23 de desembre de 2006, quan ella tenia set anys, el 1936, un dia es despertà i a ca seva només hi eren ella i sa germana major, d’onze anys. Calculava que “això degué ser durant el mes d’agost de 1936”. La història s’havia iniciat uns dies abans, quan son pare va ser segrestat per un grapat de falangistes. Sa mare, desesperada, deixà les dues germanes a casa i se n’anà a Palma a veure si podia saber —se suposa que anà a interessar-se pel que havia passat davant d’alguna autoritat— la raó de la desaparició del seu espòs. Mai tornà. Al mateix temps que la dona desapareixia el seu home va ser alliberat. I en arribar a ca seva es trobà que la dona havia desaparegut. Intentà saber on era, però sense èxit. Uns pocs dies després va ser quan les dues nines es despertaren totes soles. “No trobàrem mon pare aquell dia, ni cap altre, i encara avui el cercam”, deia al diari esmentat. “Ens deixà dormidetes al llit”, rememorava.
Se sap que els dos esposos, Antoni Alomar i Margalida Jaume —embarassada de set mesos—, foren segrestats pels falangistes. I que en algun moment posterior a la seva desaparició foren assassinats, afusellats, probablement a Manacor. S’ha pogut conèixer que els franquistes els acusaren de tenir una petita emissora de ràdio amb la qual, segons els franquistes, es comunicaven amb les forces expedicionàries republicanes que desembarcaren a Porto Cristo el 16 d’agost de 1936. Aquella operació —coneguda com “el desembarcament del capità Bayo”— tingué com a conseqüència el xoc armat durant quasi un mes (l’únic moment d’enfrontament bèl·lic a Mallorca durant la Guerra Civil) entre aquestes forces expedicionàries fidels a la República i els defensors rebels aixecats en armes el 18 de juliol. Els combats duraren fins el 12 de setembre següent, quan es rendiren els republicans que no havien pogut fugir per mar. Tots aquests presoners foren executats —incloses cinc infermeres— en les setmanes i mesos següents.
“No sé si era vera”, contava Francisca al diari citat, en relació amb l’acusació que feren els franquistes contra son pare i sa mare. S’inclinava a pensar que no. No coneixia cap motiu perquè hagués de ser així. Més aviat pensava que la desaparició dels seus progenitors obeí “a enveges o a algú que els devia diners”. Com tants d’altres casos per l’estil durant aquell estiu. No debades, Antoni tenia un bon ofici, rellotger, i es podia considerar la família com a benestant, cosa que feia pensar a sa filla que per ventura per aquest costat es podria explicar l’estranya desaparició de sa mare i son pare. Però no tenia cap seguretat, ni en un sentit ni en un altre. L’únic que ha sabut del cert durant tota la seva vida és que aquell maleït dia es despertà amb sa germana i ningú més a ca seva i que dels pares mai més se’n va saber res.
L’avi patern, en conèixer els fets, es desplaçà de Llubí a Manacor per ocupar-se de les nines i per intentar saber què havia passat. Al cap d’uns dies aconseguí parlar amb el batlle de la localitat— “un capità anomenat Jaume, molt cabró, si és a l’infern me sentirà”, deia Francisca al diari referit—, que s’havia quedat amb les claus de la casa del matrimoni. Les lliurà a l’avi i quan aquest implorà poder saber on eren el fill i la nora per si necessitaven res, el “cabró” contestà que “te’n pots anar tranquil que no necessiten res, ja són morts tots dos”.
Les dues nines passaren de tenir una infància benestant a l’absoluta misèria. Els familiars les cuidaven per torns, però com que es vivien “temps de moltes penúries”, rememorava Francisca, cap d’ells les podia ajudar prou. “Nosaltres dues, que estàvem acostumades a dur a l’hivern sabates russes i a l’estiu sandàlies, ens vérem (durant la guerra i la postguerra) caminant descalces pel rostoll; jo plorava del mal que em feien i em deien ‘ja t’hi acostumaràs’”, afegia. Mai tornaren a l’escola.
Anys després, Francisca rebé la visita d’un franquista que fou testimoni de l’assassinat dels seus pares. Així va poder saber que moriren afusellats, poc després de ser segrestats, tal com li havia dit a l’avi el batlle “cabró”. Recordava a l’entrevista del diari el nom d’aquesta persona que no només fou testimoni sinó que participà en la conducció del pobre matrimoni fins a la paret on va ser afusellat: “a Manacor el coneixien com en Pep Sastre, un comissari de nit, un cabró que em va venir a demanar perdó... Tu creus que això es pot perdonar?”.
El trauma que patí Francisca la marcà de per vida. Fou tan intens que “mai en seixanta anys de matrimoni vaig poder parlar amb el meu home de tot allò”. Els últims anys, però, a poc a poc, a base de participar cada cop més en els actes en memòria dels republicans assassinats, a Francisca li arribà la necessitat de recordar i compartir tot el que havia passat. I, així, concedí l’entrevista citada i l’any passat, amb 91 anys, es mostrà orgullosa de declarar davant d’un jutjat de Mallorca en relació amb aquells fets sobre els quals s’ha interessat la justícia argentina i que han arribat a l’ONU.
Ara, prop de 85 anys després d’aquell matí en què Francisca i sa germana es despertaren totes soles, és possible que el Comitè de Drets Humans Nacions Unides obri la porta a recuperar la memòria de l’horror, a conèixer què va passar, a investigar, en fi, les desaparicions forçoses considerades com a delicte de lesa humanitat, tal com li passà a Antoni Alomar i Francisca Jaume, els rellotgers de Llubí.