Sona sorprenent, però tal vegada l'obra de creació de més impacte al voltant de les fosses siga un disc publicat el 2017, 45 cerebros y 1 corazón, dels catalans Maria Arnal i Marcel Bagès. Un disc amb un profund solatge polític, visible en cançons com ara “La gent”, adaptació d'un poema de Joan Brossa. I sobretot en la cançó que donava títol a l'àlbum, inspirada en les excavacions a La Pedraja (Burgos), l'any 2010, quan foren desenterrats quaranta-cinc cervells i un cor preservats d'una manera inaudita. Un cas únic en el món. I un fet amb un simbolisme i unes implicacions evidents. “El suelo los hizo suyos y nuestros / el cielo los tuvo vivos y muertos / joyas de la desmemoria moderna (...) Yo sólo soy un segundo / después no hay más”, diu la cançó.
Aquell disc, un dels millors del 2017, va posar en el mapa el tema de les fosses, com destaca la investigadora de la Universitat de Barcelona Queralt Solé i Barjau en l'article “Pervivencia de las fosas comunes de la Guerra Civil española en el sigle XXI”, publicat el 2019 per la revista História contemporánea. Aquest estudi, d'abast estatal, destacava una altra cançó de gran impacte en tractar-se de l'obra d'una banda, els valencians La Raíz, amb una base enorme de seguidors en tot l'Estat. Aquesta combativa formació va arribar potser al seu zenit amb Entre poetas y presos (2016), i la seua cançó homònima: “Somos los hijos de los versos / de los poetas y los presos, / la voz que grita entre los huesos / de las cunetas para despertar / al universo”. Un tema que en els massius directes de La Raíz provocava l'onejar de banderes republicanes entre el seu públic majoritàriament jove.
Amb tot, també podem trobar cançons en català al·lusives a les fosses. En un dels seua discos més reconeguts, Una amable, una trista, una petita pàtria (2011), el torrentí Pau Alabajos incloïa “Fosses del silenci”, tema en el qual criticava els intents de silenciar els treballs d'exhumació. “Encara queda gent / que vol seguir investigant, / que no es conforma amb el silenci / com a única versió oficial (...) Inevitablement / arribarà un dia en què els murs / que s'han alçat sobre les fosses / començaran a trontollar”.
Més poètica i metafòrica és la referència dels també valencians Tomàs de los Santos i Borja Penalba, el delicat tema “Roselles”, del disc Dones i dons (2014), cançó que parla subtilment de la lluita contra l'oblit: “Volíem canviar aquesta llarga nit / amb colors de dignitat, / deixar d'herència la llibertat, / poder mirar-se a l'espill. // Però les pors tenen massa amics (...) / Els meus anhels no acaben ací, / t'espera a la terra l'amant / ja tinc roselles, no portes rams, / no m'oblideu, que no vull morir”.
També cal destacar iniciatives més genèriques com l'espectacle fruit de la col·laboració entre el periodista Antoni Batista i els alcoians VerdCel Sota les cunetes, Justícia!, un concert d'homenatge a les víctimes del franquisme amb la col·laboració de Feliu Ventura, Rusó Sala, Meritxell Gené, Cesc Feixas, Montse Castellà i Joanjo Bosk que va donar lloc a un disc homònim. I com a col·laboració interdisciplinar no podem oblidar el projecte escènic documental d'Eloi Aymeric Peiró 42, en homenatge a qui va ser ministre anarcosindicalista de la República afusellat a Paterna el 1942. “Suite Peiró 42”, de Borja Penalba i Mireia Vives, era la banda sonora d'una iniciativa que remetia a Paterna, la memòria i les fosses.
Fosses audiovisuals
El tractament de la ficció audiovisual perquè fa a l'exhumació de les fosses és encara incipient. La producció més rellevant és la minisèrie de quatre episodis La fossa, estrenada aquest 2020, una de les primeres coproduccions entre TV3 i À Punt. Es tracta d'una producció exportable, concebuda d'acord als paràmetres de la ficció televisiva imperant a Europa, ben dirigida per Agustí Vila i amb un elenc d'actors i actrius ben solvent.
En un poble català d'interior, un xicot que ha localitzat una fossa de la Guerra Civil és assassinat. En un principi (atenció espòilers), les sospites a la població apunten a un possible mòbil polític, algú que no vol que es remoga un passat obscur. Això acabarà sent cert, però per motivacions que no tenen res a veure amb la repressió franquista. Tret d'algun altre apunt, com ara una assemblea en la qual hi ha diferències entre els veïns sobre la necessitat o no de fer-se proves d'ADN per establir connexions amb els cossos de la fossa, el tema de la repressió i la memòria es dilueixen en els capítols finals. La sèrie funciona bé com a thriller, però la reivindicació de la memòria que impliquen les fosses acaba sent un decorat sobre el qual construir el guió.
És clar que una ficció no és un documental. I aquesta qüestió ha estat tractada en films com la producció de TV3 Les fosses del silenci (2003), una investigació en diversos indrets de Catalunya i de la resta de l'Estat, o La guerra inacabada (2018), un documental també de la televisió catalana que mostra les excavacions a les fosses de Prats de Lluçanès o la carena de Sant Sebastià. Al País Valencià cal citar Les llavors que van créixer (2019), d'Óskar Navarro i Sergi Tarín, al voltant de la Fossa 22 del cementeri de Paterna (l'Horta Nord), tercera part d'una trilogia que encetaren amb El terrer: un poble emmudit (2012) i Dones de novembre (2015). També cal sumar La memoria no olvidada (2019), d'Isabel ginés i Carlos Gonga, que narra l'epopeia d'un bon grapat de famílies per poder localitzar els cossos dels seus familiars represaliats.
A les Illes, mentrestant, IB3 va estrenar el 2017 Ossos que xerren. La fossa dels tres mariandos, una pel·lícula documental impulsada per l'Associació Memòria de Mallorca i l'Ajuntament de Sant Joan dos anys abans que el govern balear aprovara la seua Llei de fosses. Abans, el 2008, la televisió de les Illes Balears havia produït una sèrie documental que tractava la història de la Guerra Civil a Mallorca, Memòria i oblit d'una guerra. En el cas de les Illes cal explicar que el context és ben diferent al de Catalunya i País Valencià, que durant gairebé tot el conflicte estan en zona republicana: a les Balears, la repressió franquista s'engega des del primer minut, d'una manera sistemàtica i terrible.
Per tancar el cercle amb la ficció, per trobar films que parlen de les fosses cal ampliar la mirada i anar al moment en què es produïren els fets, els assassinats que estan en l'origen de tot. Una qüestió abordada per exemple en el curt Cunetes (2017), dirigit per Pau Teixidor. Una mostra de cinema compromès amb la memòria històrica de fil conductor. Amb tot, l'aspecte de les exhumacions, dels anhels dels familiars dels morts, de les resistències a traure a la llum els crims, és un vessant poc tractat encara en la ficció audiovisual del nostre àmbit.
L'exhumació literària pendent
En literatura ens trobem amb un panorama semblant. Si pensem en articles i llibres d'investigació, ja existeix una abundosa bibliografia impulsada des dels grups de recerca i les universitats, però en les històries de ficció encara hi ha un buit important. Potser l'obra que més directament entra en la qüestió de les fosses i la memòria històrica és Els ossos soterrats (2016), de l'alcoià Silvestre Vilaplana, un volum publicat en la col·lecció de novel·la negra Crims.cat però que transcendeix les cotilles genèriques per entrar amb el bisturí en les dures històries que hi ha darrere de les fosses, en les motivacions de les persones que volen trobar els éssers estimats i tancar les ferides familiars. Això i les resistències a què es ventilen i traguen a la llum històries del passat que no deixen ben parats alguns poders fàctics. Una història que reclama més atenció per part dels lletraferits.
Cal no oblidar, però, que les fosses obertes són la projecció en el temps d'una barbàrie que va tenir un temps de materialització concret, la Guerra Civil i la posterior repressió franquista. Sols en el període entre 1995 i 2018, l'estudiós de la Universitat d'Alacant Joaquim Espinós va identificar una vuitantena llarga de novel·les en l'àmbit català ubicades en el conflicte bèl·lic i la dictadura franquista. I si anem cap enrere, la panoràmica és inabastable: de Mercè Rodoreda a Jaume Cabré, passant per Blai Bonet, Joan Sales, Carme Riera, Toni Cucarella, Maite Salord, Jordi Coca o Ferran Torrent, entre molts més, pocs dels novel·listes rellevants de la literatura en català han renunciat a fer alguna incursió en aquesta temàtica.
Espinós fins i tot detecta que els moviments sobre memòria històrica han empentat a les noves generacions, la dels nets dels represaliats, a aportar la seua visió més distanciada de la història. Amb tot, el calvari de les persones que porten dècades lluitant per fer surar la memòria o per donar descans als morts i les seues famílies, és encara un terreny quasi verge.
Preguntes des del teatre
El món del teatre ha estat més generós amb l'especificitat de les fosses. La Guerra Civil i les seues conseqüències ha sovintejat textos i escenaris. Queralt Solé cita Peus descalços sota la lluna (2008), de Joan Cavallé, una obra sobre el tema de l'oblit. Com explicava l'autor, l'objectiu era fer-se preguntes sobre l'amnèsia, per les raons d'aquest oblit. I la resposta era devastadora: “Recordar, de vegades, resulta massa dolorós”. De manera més recent, Terra humida (2019), un espectacle musical d'Albert López Vivancos, es preguntava per les vides de totes aquelles víctimes mortes i soterrades, per què els processos per recuperar cossos i memòries, malgrat les lleis promulgades, eren tan lents. Un any abans, el Teatre Àngel Guimerà del Vendrell estrenava Memòria de les oblidades, al voltant de quatre dones executades i soterrades en una fossa comuna del cementeri tarragoní.
Així mateix, el 2019, la companyia Om Imprebís posava en escena Fosa de los maestros, que donava veu al soterrador de Paterna i als docents que van ésser soterrats en la fossa a què fa referència el títol. Una obra contra el doble càstig de la mort i l'oblit. I encara en cartell, després d'haver patit suspensions per la pandèmia, trobem Mort a les cunetes, una creació de l'actor Joan Valentí i el director David Pintó basat en una història real.
En tot cas, un dels muntatges potser més significatius dels darrers temps siga Mar de fons, una obra de la companyia mallorquina Iguana Teatre coproduïda amb el Teatre Principal de Mallorca i el Lliure, dirigida pel manacorí Pere Fullana i que conté diferents registres escènics i sis actors donant vida a una cinquantena de personatges. En aquest cas, des de la singularitat illenca que va ser la repressió feixista desbocada als inicis de la Guerra Civil però abastant també altres períodes del franquisme.