La recuperació de les fosses de les guerres mundials que va tindre lloc a Europa contrasta, totalment, amb el que es va fer a l’Estat espanyol durant aquells anys. La dictadura va endarrerir l’estudi del passat i, amb això, elements com els de les fosses quedaren oblidats, dissimulats, intencionadament amagats i fins fa pocs dies, fins i tot, desconeguts entre bona part de la ciutadania. Tant és així que a Catalunya, on hi ha fosses, especialment, en les zones del front -on hi va haver més combats-, se n’han localitzat fins ara 517. Però aquesta xifra no és, ni de bon tros, la real sobre el total de fosses que hi ha d’haver arreu del Principat. D’aquestes 517, fins ara se n’han obert 55, 26 de les quals durant el pla desenvolupat entre 2017 i 2019, tal com indica Gemma Domènech, directora general de Memòria Democràtica, institució que depèn del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, en una entrevista posterior.
A la resta d’Europa, la situació és ben distinta. Joan Villarroya i Font (Badalona, 1953) és catedràtic d’Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i un dels primers historiadors que es va dedicar a l’estudi de la memòria històrica. Segons explica, la diferència de l’Estat espanyol amb Europa en aquesta matèria és que, tant després de la Primera Guerra Mundial com de la Segona, “els governs europeus van fer una recuperació màxima de totes les fosses, de tal manera que pots fer rutes de cementiris per Europa, perquè a partir del final de la guerra els governs van dedicar esforços a recuperar les restes dels soldats morts i enterrats, o si no, almenys, van crear memorials amb noms i cognoms”. Villarroya, fins i tot, destaca que “a França es poden trobar cementiris d’alemanys i viceversa, però a Espanya no és habitual trobar, ni tan sols, cementiris dels qui van guanyar la guerra”. Una absència estranya, almenys si es fa la comparació amb països de l’entorn. “La política de memòria de Franco es va limitar a la construcció d’un mausoleu a Madrid vint anys després d’acabar la guerra”.
El monument del Valle de los Caídos, de fet, obeïa a una “operació instrumentalitzada” del règim, que volia fer un gran monument i que perdurara eternament, tal com es pot llegir al decret de creació, i que descansa sobre els ossos dels qui van caure en la guerra. Són situacions que expliquen el retard que hi ha a l’Estat espanyol en la recuperació de la memòria històrica. Un retard que, per descomptat, també afecta Catalunya.
Estudis primigenis i evolució posterior
“Durant anys hi va haver moltes coses que no es van poder fer en la historiografia”, explica Villarroya. Ell, que va treballar aquests temes amb el també catedràtic de la UB Josep Maria Solé i Sabaté, recorda que el primer que feien era descobrir els noms de les víctimes i saber on estaven enterrades i en quines condicions a través de l’estudi en registres civils i registres de cementiris. “La meva generació partia d’una situació en què durant anys no s’havien pogut estudiar aquests temes com calia”.
Per dur a terme aquella tasca, els historiadors havien de sol·licitar permís, si bé hi havia fonts documentals no accessibles com ara la consulta dels consells de guerra. Actualment, a la seu de l’antic govern militar de Barcelona estan disponibles aquests documents, si bé per consultar els consells de guerra celebrats al País Valencià s’ha de viatjar a Madrid. “És un dels grans problemes que té sovint la histpriografia de la Guerra Civil, que els arxius estan centralitzats a Madrid, a Àvila, a Guadalajara, Segòvia...”.
Pel que fa a les fosses, la qüestió no va tindre gran incidència social fins fa ara vint anys. Ho explica Queralt Solé i Barjau (Barcelona, 1976), professora d’Història Contemporània a la UB, qui es va doctorar amb la tesi Els morts clandestins: les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), un treball que publicaria l’editorial Afers el 2008 i que va ser dirigit, precisament, per Joan Villarroya. Queralt Solé relata que a inicis dels vuitanta, els treballs de l’historiador Manuel Gimeno sobre les fosses comunes al Pallars van servir perquè el tema transcendira, si bé no va ser fins l’obertura de la fossa de Priaranza, al Bierzo, exhumada l’any 2000, quan “hi va haver un esclat de la memòria”.
L’exhumació d’aquella fossa va significar el punt de partida d’un moviment per la recuperació de la memòria històrica que va resultar decisiu en la política estatal. Les lleis de memòria històrica aprovades durant la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero i també arreu de les comunitats autònomes governades per partits progressistes no s’entendrien sense aquest precedent. Com se sap, aquests treballs van incomodar el Partit Popular. Tant que quan era president del Govern, Mariano Rajoy va arribar a dubtar en una entrevista que bona part de la ciutadania desconeixera el lloc d’enterrament dels seus avantpassats assassinats durant la Guerra d’Espanya i la dictadura.
A principis d’aquest segle, Queralt Solé treballava al punt d’atenció d’expresos polítics de la Generalitat de Catalunya. “Vaig començar a atendre trucades de persones que deien tindre familiars desapareguts en fosses, i vaig proposar la creació d’una petita unitat per localitzar desapareguts durant la guerra a Catalunya”. La generació dels nets del represaliats va recuperar la memòria enterrada a les fosses.
“El boom de la necropolítica”, tal com defineix Queralt Solé aquesta etapa, va motivar l’inici de les investigacions de les fosses també arreu de les comarques catalanes. La historiadora va arribar a tindre la sensació, recorda, “que cada poble podia tenir una fossa comuna”. “Em va sorprendre molt la quantitat de morts i que hi haguessin tantes fosses de soldats”. La comparació més recorrent a l’hora d’exhumar fosses a Catalunya era amb el que s’estava fent a l’antiga Iugoslàvia, on tot just havia acabat la guerra. Allà el treball era més fàcil, atès que els fets eren més recents i les investigacions podien revelar més detalls que en el cas de la Guerra d’Espanya. La conclusió que va traure Queralt Solé d’aquelles comparacions entre les exhumacions és que “en el fons, cada cop que vas aprenent sobre les fosses i la mort en altres parts del món, prens consciència que per als assassins és molt fàcil matar i que les formes acostumen a ser les mateixes: sempre s’economitza molt l’esforç del treball i per això són aprofitats els cementiris, les trinxeres o els forats per fer fosses. Si s’ha de cavar, es fa poc fondo per estalviar esforços”, explica. Els detalls, però, no es poden conèixer amb la mateixa precisió en segons quins casos. Pel que fa a les fosses cavades pel bàndol republicà, “hi ha la paradoxa que com que el règim franquista les va obrir gairebé totes, ara no podem saber del tot quina metodologia tenien”.
Intensificació
Tal com s’explica en l’entrevista a Gemma Domènech que podran llegir tot seguit, hi ha tot un conjunt de normes adreçades a rescatar la memòria històrica aprovades al Parlament català des del 2007. Ara, es pretén fer una llei que les englobe totes, tal com s’ha fet en altres territoris de l’Estat. La implicació del conseller Raül Romeva, que va liderar el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència entre inicis de 2016 i el seu empresonament durant la tardor de 2017 pels fets de l’1 d’octubre, va servir per avançar en aquesta matèria de la investigació de les fosses comunes. “Ell va fer una aposta decidida perquè s’exhumessin els cossos”, explica Solé.
L’aposta per exhumar fosses va comportar la creació de concursos públics perquè les empreses es feren càrrec dels treballs, sempre sota la direcció del Departament corresponent de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet, valora Solé, tot i ser “comprensible” per la reducció de costos i per l’eficàcia dels treballs, xoca també amb “la qüestió dels drets humans, que és el que ha d’estar per sobre de tot” en temes com aquest, segons la historiadora, que troba a faltar més convenis de l’administració amb les universitats i més implicació ciutadana en les exhumacions, tal com ocorria fa uns anys. “Entenc que l’administració està lligada de mans i peus, però també entenc que es podria mirar de trobar alguna fórmula per ampliar la participació”.
Amb una llei que s’ha d’aprovar de manera imminent al Parlament de Catalunya, la qüestió de les fosses encara tindrà molt de recorregut. I és que en queden moltes per obrir i moltes més històries tràgiques per descobrir i, sobretot, per recordar.