El 18 de juliol de 1936, Mallorca quedava sota control feixista, mentre que Menorca restava fidel a la República. A Eivissa, pel seu costat, els caps militars se sumaren al cop i controlaren també Formentera; a principis d’agost, però, una expedició republicana que sortí de Barcelona el dia 5, amb el suport d’un grup de guàrdies civils que partí del moll de València, i que sumaven en conjunt unes 2.500 tropes, es va fer ràpidament amb el control de les dues illes a partir del 8 d’agost. L’objectiu era, després, atacar Mallorca i alliberar-la.
Però l’assalt a Mallorca va fracassar. Aleshores la posició de les tropes republicanes a les Pitiüses era insostenible. La majoria de caps militars tornaren a València i Barcelona. El 20 de setembre, arribaren al port de Vila tropes feixistes italianes i paramilitars mallorquins. Es feren amb el control de l’illa i, després, de Formentera. S’inicià tot d’una la repressió de tots els elements republicans.
Fosses de Formentera i Eivissa. S'han documentat dotze assassinats de republicans a Formentera. Els seus cossos foren enterrats en quatre fosses comunes: la del cementeri de Sant Ferran, la del cementiri vell de Sant Francesc, la de la pedreta d'en Coix i la de la pujada a la Mola.
A Eivissa, els falangistes varen anar assassinant persones vinculades a l’esquerra. Igualment que a Formentera, la gran majoria d’esquerrans amb responsabilitats polítiques havien abandonat l’illa. Així que també influïren en aquestes morts les venjances personals, les disputes per assumptes amorosos o els afers de diners. Es calcula que el nombre d'assassinats fou d'un centenar. Els cossos foren enterrats a la fossa del cementiri Vell i, en el mateix recinte, a la del fossar Nou.
Fosses de Mallorca. Seguint el que explica l’Associació Memòria de Mallorca en el Mapa de les fosses comunes a Mallorca, la forma d’actuar dels falangistes fou sempre igual. Disposaven de llistes prèviament elaborades i des de l’endemà del triomf de l’aixecament feixista «començaren a treure homes i dones de casa seva, durant les primeres hores de la nit, que eren assassinades poc després, a qualsevol vorera de la carretera o contra la paret d’un cementiri. Habitualment, el procés dissenyat feia que els d’un poble no s’encarreguessin de l’execució dels seus propis veïns, sinó que aquesta feina la feien uns altres. Quasi sempre, aquella persona s’enterrava desvestida, embolcallada només amb un llençol i enterrada en una fossa del cementiri del poble, que tant podia ser la fossa comuna, com un espai obert només per a aquella ocasió, o, si la família del mort se n’havia assabentat, podia recuperar el cos i portar-lo a la sepultura familiar (això darrer passava en comptades ocasions). En altres casos, els cadàvers ni tan sols passaven per la sala d’autòpsia ni se n’estenia cap tipus d’informe, eren directament enterrats a qualsevol indret, dins o fora del cementiri, amb la mateixa roba que portaven en el moment de la seva mort».
Era gairebé nul·la la diferència d’aquests segrests en els mateixos domicilis i els assassinats com a conseqüència de les tretes de les presons. I el resultat sempre era el mateix. En el cas de les tretes, el guió macabre marcava que, quan es feia de nit, un camió s’atracava a alguna de les presons que albergaven republicans —on més tancats hi havia era, per òbvia raó demogràfica, a Palma, fins a quatre presos els acaramullaven: Caputxins, Can Mir, Bellver i la de dones, Can Sales— i en aturar-se descendia un grup de falangistes. L’autoritat de la presó els cedia l’entrada franca. Algú llegia una relació de presos que, segons deien, havien de ser «alliberats». A pesar de l’intent d’absurd engany, tothom sabia què passava i què passaria.
La font de Memòria de Mallorca així ho explica: «mans fermades per parelles, un tràgic camí dins un camió fins a arribar al camí de la Indioteria, o Gènova, o la carretera de Sóller, o Porreres. Després, l’afusellament. Els cossos quedaven a terra esperant que el fosser del poble, acompanyat i ajudat per alguns membres dels escamots, els traslladava fins al cementiri i allà eren enterrats de qualsevol manera, d’amagat i sense que en quedés cap constància escrita del seu darrer pas».
Aquests assassinats irregulars —alhora n’hi havia de regularitzats, és a dir els que eren conseqüència de consells de guerra sumaríssims— generaren uns dos milers de morts que foren enterrats en fosses comunes. Les que s'han pogut documentar, identificar, localitzar i han estat, són o seran excavades s'ubiquen en els municipis d'Alaró, Algaida, Artà, Bunyola, Calvià, Manacor, Marratxí, Montuïri, Petra, Porreres, Santa Maria, Sencelles, Santanyí i Son Servera. D'altres senzillament han desaparegut després de dècades d'obres i remodelacions de cementiris. És el cas de la més gran de totes, la de Palma, que eren diverses en el mateix recinte, i es calcula que albergaren més de 500 assassinats. Els cadàvers foren enterrats de qualsevol manera i acabaren, amb el temps, a les osseres, amb d'altres restes. Durant el mandat municipal de la batllessa socialista Aina Calvo (2007-2011) s'investigaren les osseres del cementiri de Palma, però es determinà que era «impossible» la identificació i exhumació de les restes de republicans. Informacions periodístiques, per una altra banda, han parlat de altres fosses possibles no identificades, com és el cas d'una a Cala Sant Vicenç, al municipi de Pollença.
Quant al nombre de víctimes mortals, la investigació de Memòria de Mallorca assegura que hi ha 1.189 enterrats a les fosses citades que s'estan excavant o s'excavaran. A aquestes víctimes se'ls hauria d'afegir «un nombre indeterminat» d'assassinats producte de tres tretes que es coneixen i que acabaren amb afusellaments al Pla de Son Mas, a Son Coletes i a la plaça de Porto Cristo, tots tres indrets situats a Manacor. Es desconeix, però, de quanta gent es tractà. Igualment s’hi hauria de sumar els morts de les altres fosses, com la citada de Palma, que no es podran excavar mai.
És impossible ressenyar —per raó d'espai— la identificació de les persones més rellevants que se sap que acabaren assassinades i enterrades a fosses comunes de Mallorca. Però alguns casos destaquen, com el d'Alaró, un cas especialment cruel on es creu que s'enterraren els cossos de Pau Crespí, l'exbatlle del poble, d'Esquerra Republicana, i del seu fill Ramon, de disset anys. Els falangistes trobaren el republicà en un camí quan anava acompanyat del fill i els mataren tots dos sense pensar-s'ho.
Al poble d'Algaida n'hi ha tres, de fosses: la del cementeri acull tres assassinats i les del coll de la Grava i de la Pedrera, amb un enterrat cada una. A la de Bunyola foren soterrades quinze persones. A la de Calvià, que en realitat són dues, unes 24.
Un cas a banda és Manacor. Fou la localitat on els feixistes afusellaren més gent, rere de Palma. La raó és que va ser on tancaren, entre d'altres, els republicans que participaren en l'intent d'alliberament de l'illa que és conegut per la història com el desembarcament del capità Bayo, un enfrontament que durà entre el 16 d'agost i el 12 setembre de 1936. Tancaren els presoners en diverses bandes de la localitat i n'assassinaren tants que repartiren els cossos entre les fosses comunes del Pla de Son Mas, on hi ha almenys 105 víctimes —segurament més—, la de Fogueres, on n'hi ha un altre centenar, la del cementiri laic, amb dos morts, la de Son Coletes, amb 365 enterrats documentats i un nombre ignot que s’hi hauria d'afegir, i, finalment, la de Porto Cristo, amb un mínim de dos cossos més. Entre els republicans locals que foren assassinats hi destaca el cas d'Antoni Amer, el batlle de la localitat, donat per desaparegut des del 29 de desembre de 1936. I entre els milicians de Bayo, els franquistes detingueren i executaren cinc infermers que arribaren amb les tropes expedicionàries.
A la fossa comuna de Petra se sap que hi ha dos assassinats, com a poc. A la de Porreres, 117. A la de Santa Maria, si més no un. A la de Sencelles, tres. A la de Santanyí, dos. A Son Servera n'obriren tres: la del cementiri, on hi enterraren entre quinze i vint assassinats; la de Foravila, altres divuit, i la del Puig de Son Corb, on no se sap quants de cossos hi soterraren.
Sens dubte, la personalitat política més famosa que fou víctima d'una treta i assassinada va ser Aurora Picornell Femenías, que, per ser dona, per la seva joventut —havia nascut el 1912— i per ser una activista comunista durant la Segona República —a Mallorca i, també, a Menorca, València i Eivissa— es convertí en una figura política de renom, coneguda a l'illa com «la Passionària de Mallorca». Va néixer a la barriada de pescadors del Molinar de Llevant, on organitzà un grup de joves activistes que va ser conegut com les «roges del Molinar». Tant ella com les altres quatre membres del grup —Catalina Flaquer Pascual, les seves filles Antònia Pascual Flaquer i Maria Pascual Flaquer, i Belarmina González Rodríguez— van ser detingudes pels franquistes després del triomf de l'aixecament feixista. La nit del 5 de gener de 1937, un grapat de falangistes les tragueren de la presó. A la matinada següent, eren afusellades contra una paret de l'oratori de Sa Creu, de Porreres, i enterrades en la fossa comuna excavada en el cementiri de la localitat.
Val a dir que, de fosses comunes, n'hi ha, com s'ha vist, a Formentera, Mallorca i Eivissa. No així a Menorca, on se n'ha trobat cap. El motiu, creuen els experts, és que els republicans menorquins afusellats pels franquistes foren traslladats prèviament a Mallorca, on varen ser assassinats. Es pensa que, si més no, alguns foren enterrats a la fossa comuna de Bunyola.