El 29 de març de 2010 és una jornada que Matías Alonso té gravada a foc en la seua memòria. Aquell dia es van iniciar els treballs per recuperar els cossos dels “Vuit de Benaixeve”, dos guerrillers i sis treballadors del pantà que foren assassinats pel franquisme el 26 de març de 1947, els dos primers per pertànyer als maquis, els altres sis per haver-los donat suport. Els cossos foren dipositats en la fossa comuna del cementiri d’aquest poblet dels Serrans. Seixant-tres anys després, l’empeny de les famílies, de l’associació sociocultural Gavilla Verde i de l’aleshores alcalde del municipi, van permetre recuperar les despulles. D’aquells treballs se’n feu càrrec Paleolab, un laboratori d’arqueologia funerària i bioantropologia que en els anys precedents, a l’empara de la Llei de Memòria Històrica de Zapatero, havia treballat en la recuperació de cossos de represaliats pel franquisme a Castella-la Manxa o Andalusia.
La de Benaixeve fou la primera “exhumació científica” a territori valencià, una “fita importantíssima”, en paraules de Matías Alonso, membre del Grup de Memòria Històrica de València, qui va seguir els treballs de ben prop. Feia tres anys que a l’Estat el govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia aprovat la Llei de Memòria Històrica però encara ningú, al País Valencià s’havia atrevit a obrir aquell meló. Els vents polítics al País Valencià no eren en absoluts propicis. Quatre anys abans a València ciutat l’alcaldessa Rita Barberà havia intentat construir 1.030 nínxols sobre les fosses comunes del cementiri. En la majoria dels casos, les poques famílies que tenien la valentia d’alçar la veu es trobaven en una situació de desempara institucional. En el cas de Benaixeve, la implicació directa del primer edil, el socialista Rafael Darijo, fou essencial per recuperar “els Vuit de Benaixeve”.
Ha passat tot just una dècada des d’aleshores i moltes coses han canviat al País Valencià en aquesta matèria. L’obertura de fosses, que en el tomb del mil·lenni semblava un objectiu inassolible, s’ha normalitzat. Romanen encara les veus -minoritàries- que ho qüestionen, però són majoria les persones que consideren aquesta apertura com una manera imprescindible de rescabalar les víctimes i a les seues famílies. Un canvi de sensibilitat en l’opinió pública que ha anat acompanyat, en el cas valencià, d’un canvi de rumb polític. L’arribada del Botànic a la Generalitat i el canvi de signe polític a les diputacions han propiciat que la recuperació de la memòria històrica esdevinga un dels eixos de l’acció política el darrer lustre.
Es tracta, sí, d’una alenada ben intencionada però en ocasions incompleta i un xic desestructurada, però una alenada decisiva pels qui des dels anys de la repressió franquista han hagut d’empassar-se la ràbia de no poder plorar els seus morts. “Era inimaginable arribar on hem arribat ara”, admet Matías Alonso, coordinador del Grup de Memòria Històrica de València. Els números són eloqüents sobre la velocitat que ha adquirit aquesta empresa: entre 2010 i 2015 a tot el País Valencià s’exhumaren al voltant de 50 cossos; entre el 2015 i el 2020 la xifra frega els 900 i arribarà al miler tan bon punt s’entregue a les famílies els cossos dels darrers exhumats a Paterna.
Així doncs, s’ha passat d’una situació en la qual les famílies convertien la seua demanda de reparació en una odissea, a un context d’empar institucional com mai abans no havia existit. Per primera volta a la història, les famílies estan en disposició real de reclamar a les institucions valencianes la possibilitat de recuperar els seus familiars. Ja no es tracta, com abans, d’emprendre aventures incertes, que habitualment requerien un desgast personal descomunal i que topaven amb el bloqueig polític. Ara, no és que el trajecte per dur endavant una exhumació siga un camí de roses, però com a mínim ja no és una carrera d’obstacles. “La situació ha canviat radicalment”, explica Manuel Polo, que és director de Paleolab, una entitat pionera en aquesta matèria. Des que el 2010 exhumaren “els Vuit de Benaixeve”, han assumit altres 35 projectes arreu del País Valencià: Albalat dels Tarongers, Torrent, Aldaia, Sogorb, Portell, Ontinyent,... I com no, el cementiri de Paterna. En la darrera exhumació que han fet, la de la fossa 127, han tret a la llum 143 cossos, 143 persones mortes d’un tret els dies 13, 24 i 27 de juliol de 1940, quan el franquisme instaurava el seu règim de por i càstig. Fins a 33 famílies confien a trobar allí els seus predecessors.
Un catàleg eternament incomplet
Però quantes fosses comunes hi ha al País Valencià? Donar una xifra exacta no és gens senzill i segurament resultaria temerari. Quan la Conselleria de Justícia -que durant la legislatura passada ostentà les competències- va reclamar informació al respecte a les entitats memorialístiques i dedicades a l’exhumació, en catalogaren al voltant de 300. La darrera actualització es situa en 502, per bé que alguns estiren aquesta xifra als 550. València, amb 269 fosses, en té el gruix, per 156 a Castelló i 77 a Alacant. “Donar una xifra exacta és molt aventurat perquè hi ha que encara no coneixem, sobretot aquelles situades en les línies de foc. En tot cas, no és previsible que en el futur hi haja un increment tan acusat com els dels darrers anys”, explica Miguel Mezquida, cara visible d’ArqueoAntro, junt a Paleolab, una de les entitats referents en la recuperació de cossos de represaliats. L’equip de Mezquida ha estat el responsable d’analitzar una d’aquelles trobades en què la història emergeix des del subsòl. Fa un any, mentre es feien els treballs de millora i ampliació de la carretera CV-345, que uneix Higueruelas i el Cerro de la Nevera, les màquines van topar amb uns ossos: es tractava de sis fosses amb restes de 14 soldats, probablement procedents de l’hospital militar per atendre els soldats republicans evacuats del Front de Llevant.
“Encara pensem que queden moltes fosses per descobrir, bàsicament relatives a fosses conseqüència del pas del front de guerra per les nostres comarques”, explica Juan Luis Porcar, del Grup de Recerca per la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC) . Ell és una de les persones que els darrers anys s’ha dedicat a trepitjar pobles i assegadors, preguntar ací i allà, revisar arxius municipals, tafanejar registres civils, escorcollar documents de tota mena... per tal de completar el llistat. No és el mateix una fossa comuna a una gran ciutat, que una fossa enmig de les muntanyes, com passa allà on hi hagué la línia XYZ. “L’entrada de les tropes franquistes per la comarca dels Ports, i la seua conquesta del territori de nord a sud i d’oest a est durant mesos, fins a arribar a la línia XYZ, es va trobar amb una acarnissada defensa republicana que va anar retrocedint a mesura que es produïen combats i va sembrar de fosses de combatents muntanyes, camps i barrancs de la nostra orografia, i també els cementeris de les localitats més pròximes al front de batalla”, explica Porcar.
Aquesta és, per tant, una tasca que requereix paciència, perseverança i complicitat amb els locals. Ha calgut, a més, que passaren els anys i aquell silenci amarat de por s’esvaira. Del que es tracta al capdavall és de fer emergir una realitat -la de la repressió-, reconstruir uns fets que el franquisme va voler amagar sota la terra. “En general, parlem de quatre tipus de fosses -explica Mezquida-: les de la rereguarda republicana, que en molts casos foren exhumades durant el franquisme; les fosses de combatents, que sobretot es donen a les comarques de Castelló; i les de la repressió franquista, ja siguen durant la guerra o durant el franquisme”. Pràcticament totes les comarques compten amb fosses, per bé que les comarques més meridionals és on menys s’ha avançat en la identificació, catalogació i exhumació dels cossos. En total, des de 2010, s’han obert 45 fosses comunes. Les entitats que s’hi dediquen calculen que al País Valencià s’ha exhumat el 15% de les víctimes del franquisme. El percentatge aplega al 35% en el cas del cementiri de Paterna, el segon lloc d’Espanya -per darrere de les tàpies del cementiri de l’est de Madrid- on més persones van ser afusellades durant la repressió.
No s’ha de perdre de vista, en tot cas, que el País Valencià fou el darrer territori lleial a la República. La pèrdua de la batalla de l’Ebre desconnectà definitivament València i Barcelona. Per a molts espanyols que havien retrocedit a mesura que la línia franquista avançava, els ports de la mediterrània, des d’on anhelaven salpar cap alguna destinació internacional, esdevingueren una ratonera.
Pic i pala
“El nostre objectiu durant aquesta legislatura és el d’exhumar el màxim nombre de cossos possible-, explica José Ignacio Pérez Rico, que és director de Qualitat Democràtica, Responsabilitat Social i Foment de l’Autogovern-. Som conscients que arribar a un territori lliure de fosses és difícil, però voldríem fer el màxim d’identificacions possible i allà on no es puga procedir a la identificació, dignificar els espais”. La Generalitat Valenciana inicià a principis d’aquest estiu la seua primera exhumació, en aquest cas al cementiri de Castelló. Era la primera volta que al País Valencià una institució autonòmica es posava al capdavant d’aquestes tasques. Fa un any s’extragueren els primers cossos, però aquests van córrer a càrrec de l’Ajuntament de Castelló. També amb fons de la Generalitat, hi ha previst actuar a Monòver i Benissa de forma immediata i abans que acabe l’any s’haurien d’iniciar els treballs de recuperació a Oriola, Paterna, Castelló i Sogorb.
En la legislatura passada, fou sobretot la Diputació de València qui va posar-se al capdavant d’aquesta empresa. Entre 2016 i 2018 l’ens provincial, de la mà de l’aleshores diputada Rosa Pérez Garijo -ara consellera de Qualitat Democràtica- va destinar 1,1 milions d’euros a exhumacions. Al final de la legislatura passada la xifra d’exhumacions finançades per la Diputació arribava a les 750, en la seua majoria a Paterna, on es calcula que s’han exhumat el 35% dels 2.237 represaliats que foren allí dipositats. A més, es posà en marxa l’Oficina d’Atenció a les Víctimes de la Repressió de la Guerra Civil i el Franquisme, amb l’objectiu d’orientar a la ciutadania en la cerca de documentació i fons. Aquest any, la Diputació de Castelló (el canvi de color polític, en aquest cas, es donà la primavera de 2019) dedicarà per primera volta 50.000 euros per a la realització d’exhumacions.
La clau de Pepica Celda
“Pels que hem dedicat durant anys molt de temps investigant la Guerra Civil i la repressió franquista, la possibilitat de realitzar treballs com el mapa de fosses o les exhumacions significa veure materialitzats projectes que només amb suport institucional i cert finançament podien ser factibles”, explica Juan Luis Porcar, de GRMHC. Lluny queden els temps en què l’administració posava tot tipus d’entrebancs. Un cas paradigmàtic d’això fou el de Pepica Celda, filla d’un repressaliat que estava al cementiri de Paterna. A punt va estar de perdre la subvenció que li atorgaren a l’empara de la Llei de la Memòria Històrica per recuperar el cos del seu pare. L’Ajuntament s’hi oposà frontalment. També trobà la incomprensió dels familiars d’altres afusellats dipositats en la mateixa fosa. Finalment, l’any 2012, va aconseguir recuperar el cos del seu pare, José Celda. “Ens hi jugàvem molt en aquest cas. Era la primera volta que algú reclamava obrir una fossa a Paterna. Ella insistia que es podria identificar perquè al seu costat hi havia una ampolla amb el seu nom que havia posat l’enterramorts, Leoncio Badía. -explica Matías Alonso, qui va estar directament involucrat en aquest cas-. El cas es va seguir molt als mitjans. I si s’obria la fossa i no apareixia? Seria un fracàs. Però s’obrí la fossa i allí estava el cos, amb l’ampolla i el nom dins. Era com un missatge en el temps, com si ens volguera dir “dugueu-me allà on he d’estar”. Pepica fou la clau perquè s’obriren les fosses de Paterna”.
No sempre, però, les exhumacions comporten l’èxit automàtic. En absolut. En fosses xicotets, de menys d’una quinzena de cossos, l’èxit pot anar des del 50 al 100%. Les fosses grans, on les persones foren dipositades com animals, són tot un altre món. En ocasions, només un 10% dels cossos acaba identificant-se. “És molt important dir-ho amb claredat a les famílies abans d’iniciar els treballs -adverteix Manuel Polo, de Paleolab-. Ens trobem amb que en ocasions els polítics generen falses expectatives que després no es veuen recompensades i això és difícil de gestionar”. Hi ha restes on resseguir el rastre de l’ADN és pràcticament impossible. I a voltes les famílies es guien per pistes errònies. El fet que els descendents directes dels afusellats hagen morts també dificulta les coses. Al capdavall obrir una fossa és molt més que alçar terra i traure ossos, és enfrontar-se a un trenca-closques de grans dimensions que busca, en última instància, reparar el dany que el franquisme va infligir a milers de famílies.
ELS RISCOS D’UNA MEMÒRIA HISTÒRICA ‘LOW COST’
Si bé en els darrers cinc anys el País Valencià ha fet passos de gegant en matèria de memòria històrica, no és menys cert que també apareixen algunes ombres. La Generalitat va aprovar durant la passada legislatura la llei de memòria democràtica i per la convivència, l’anomenada llei valenciana de memòria històrica, que va entrar en vigor el desembre de 2017. La llei contemplava la creació de l’Institut Valencià de Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques, així com un banc d’ADN que permetera creuar les dades i facilitar així les identificacions. Res d’això no s’ha fet.. En el primer cas -l’Institut ha de tenir la seu a Alacant-, per les dificultats per crear un nou ens i dotar-lo de personal. En el segon cas, s’encomanà la tasca a Fisabio, però aquesta opció es descartà en adonar-se que la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica no comptava amb les condicions necessàries per dur endavant aquesta tasca. La Conselleria de Qualitat Democràtica espera resoldre aquests problemes durant 2020.
Per les entitats memorialístiques, però també per a les entitats que es dediquen a la identificació de represaliats, la lentitud en la posada en marxa d’aquestes dues entitats és un entrebanc considerable. Com també ho és la manca de coordinació entre les administracions que hi intervenen. “Es troba a faltar una política unitària, una unitat de criteri. Tenim una bona llei valenciana de memòria històrica però no es tradueix en la realitat”, lamenta Manuel Polo, de Paleolab. Tant aquesta entitat com ArqueoAntro són, a més, molt crítics amb els criteris de licitació dels treballs d’exhumacions. “Amb la proliferació d’exhumacions està passant que es produeix una mercantilització del sector. Això significa que s’acaba donant prioritat als criteris econòmics i no als tècnics”, adverteix Miguel Mezquida, qui no s’està de recorda que l’obertura d’una fossa és una caixa plena de sorpreses, on mai no es pot tenir la seguretat de quants cossos ni en quin estat es trobaran. “Correm el risc d’acabar fent un treball de memòria històrica low cost”, avisa Manolo Polo. Recorda el responsable de Paleolab que, tot i que les exhumacions de cossos solen ser la fase que més atenció pública i mediàtica concita, els processos per identificar els cossos són molt més llargs. Calen estudis antropològics i genètics que requereixen temps i molt de rigor. “Amb els condicionants que ens estan posant ens estan posant cada volta més difícil treballar amb totes les garanties. Les institucions haurien d’assumir que licitar una exhumació no és com licitar una obra pública”, lamenta Miguel Mezquida.