«A mi m'agradaria que m'enterressin -si moro aquí- al cementeri vell de São Félix, que està al costat de l'Araguaia», li confessava Pere Casaldàliga al periodista Francesc Escribano en la biografia Descalç sobre la terra vermella (Edicions 62, 1999). Hi havia un problema. «Ara –explicava Casaldàliga- l'han hagut de tancar perquè el riu, amb les crescudes, s'emportava terra i ossos. Nosaltres hi enterràvem els peons sense documentació. Només eren 'Chico', 'Preto', 'Baiano'... A mi m'agradaria ser enterrat aquí, perquè, com que des de qualsevol lloc ressuscites... La meva vida és aquest Araguaia...»
Pere Casaldàliga, el noi de Cal Lleter de Balsareny (Bages), va néixer en una família conservadora, amb un llarg currículum de vocacions religioses i un oncle capellà assassinat durant la Guerra Civil, cosa que els va situar de bon començament entre els partidaris del bàndol nacional. Va anar al seminari de ben petit, va voler ser capellà, primer, i missioner després. Tres dècades després va esdevenir el bisbe més odiat pels terratinents brasilers, un exemple visible de la teologia de l'alliberament i autor de versos revolucionaris:
Amb un cal per anell,
Monsenyor tallava arròs,
Monsenyor «Falç i Martell»?
Em diran de «subversiu»,
jo respondré, incisiu:
ho sóc. Pel meu poble que lluita,
pel meu poble que cuita
camins de sofriment.
Jo tinc fe de guerriller
i amor de revolució.
I entre Evangeli i cançó
peno, i dic el que sé.
Si escandalitzo, primer
jo m'he abrusat de Passió
en la Creu del meu Senyor!
Casaldàliga explicava a Francesc Escribano en l'esmentada biografia que de petit ja era d'esquerres perquè era esquerrà. El cert és que, després de passar per seminaris i comunitats claretianes de Catalunya (Vic, Solsona i Manresa), Casaldàliga va ser ordenat sacerdot en el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona el 1952 i el seu primer destí va ser Sabadell, on tindria contacte amb les precàries condicions d'emigrants arribats d'arreu de l'Estat. Allà va fundar una revista, Eufòria!, però el seu «esperit crític i reformista, amb una línia editorial pròxima als sectors més renovadors de l'Església -com la descriu Escribano-, en va precipitar la desaparició». Només van sortir vuit números.
Després Casaldàliga aniria a Barcelona, Madrid i, finalment, a un destí de missioner: Guinea. Però l'experiència durà poc perquè l'any següent el van nomenar prefecte del seminari claretià de Barbastre. No aconseguiria tornar a les missions fins el 1968, quan va ser enviat a São Félix.
Només tres anys després d'arribar-hi seria nomenat bisbe, càrrec que va assumir amb un rem a la mà, en compte de bàcul, i un barret de palla en compte de mitra. «Els amics d'Espanya -conta Escribano- li van enviar, com a regal sorpresa, un anell que era una còpia idèntica del que Pau VI va regalar a tots els bisbes que van participar en el Concili Vaticà II». No es va posar aquest anell sinó un que li van regalar els indis tapirapè fet de tucum, la fibra de les fulles de la palmera.
La primera decisió del nou bisbe -del primer bisbe- de São Félix- va ser encarregar un estudi sobre els problemes del latifundi a la zona de l'Araguaia. Encomanà a un col·laborador seu, el pare Canuto, que recopilés informació per tota la seva prelatura, un territori immens de selva on la manera més efectiva de moure's és recórrer el riu Araguaia en voadeira, una barca amb motor. Quan Canuto va tornar, Casaldàliga va escriure una pastoral-denúncia de 123 pàgines. Cap editorial es va atrevir a publicar-la però el text es va escampar com la pòlvora en forma de fotocòpies i va arribar a la premsa, brasilera i estrangera, a pesar del règim militar que governava Brasil des del cop d'Estat del 1964.
«Sentia -explicava Casaldàliga- que amb aquest document havia podia haver firmat la meva sentència de mort; en tot cas, acabava de firmar un desafiament».
Casaldàliga va aprofitar la seva experiència en edició -durant uns anys va dirigir a Madrid la revista dels claretians Iris de paz- i va treure a la llum les malifetes dels terratinents: les queimades incontrolades, els maltractaments als seus treballadors i les accions contra els posseiros, els emigrants d'altres zones del Brasil que havien esdevingut pagesos aprofitant una llei que permetia esdevenir propietaris de petites porcions de la selva amazònica si conreaven la terra.
I va ser escoltat.
«Jo sempre dic -aclaria Casaldàliga amb modèstia- que hi ha moltes prelatures aquí al Brasil que han viscut situacions molt més dures que no pas la nostra, però no han escrit. Nosaltres, des de São Félix, som coneguts arreu perquè hem tingut la preocupació de publicar tot el que anàvem vivint. És, com deia Jesús, una manera de cridar des de les teulades».
No va ser la primera acció del bisbe Casaldàliga -ja havia defensat els veïns de Serra Nova contra la fazenda Bordon- i no seria l'última. Posteriorment lluitaria al costat dels posseiros de Santa Terezinha -als quals els fazendeiros destruien les cases cada cop que les aixecaven- i en defensa dels indígenes i de la mateixa selva amazònica. Ho afirmava en una entrevista concedida a EL TEMPS el 1992: "Tota acció humana és també política".
De fet, de bon començament, Casaldàliga ja s'havia negat a acceptar les invitacions a les festes pretencioses de les hisendes latifundistes. Només va acudir a una, a la fazenda de Suià Missú poc després d'aterrar a São Félix. «Cent-seixanta persones -descriuria posteriorment Casaldàliga- cruspint-se cinc bous rostits, cabrits, fruita i bevent. Una quixotada! Vint avions aterraven a la pista de la fazenda, a poques passes del bosc, en contrast amb la més primitiva civilització... En aquestes circumstàncies costa no anar-se'n de seguida cridant amb ira. Tanta fartanera davant tanta misèria! Va ser un dels dies que vaig menjar més poc. Aquella tarda vaig visitar la 'pensió' dels peons, arribats com nàufrags buscant treball: n'hi havia dotze de malalts, entre ells un que havia intentat suïcidar-se. Veritablement el contrast era dur».
El bisbe no tornaria mai a Catalunya. L'experiència d'un capellà francès de la seva prelatura, el pare Jentel, el va dissuadir d'intentar-ho. Després de ser jutjat per un tribunal militar, Jentel -batejat pels militar amb l'equívoc malnom de Pare Metralleta-, va ser condemnat a deu anys de presó. Al cap d'un any, un pacte entre el nunci papal, l'ambaixada francesa i el govern militar va permetre que sortís. El Tribunal Militar es va inhibir en el cas i el va deixar en mans de la justícia civil. El pare Jentel va marxar a França a veure la seva mare, que tenia 82 anys i estava malalta i, en tornar, la policia el va apallissar i el va fer tornar a França.
«Jo sabia -li explicava Casaldàliga a Escribano- que si en aquell moment sortia no els costaria gaire impedir la meva entrada. Expulsar-me suposava una decisió del president de la República, no deixar-me entrar era un acte de la policia. Era molt més fàcil».
I l'Araguaia va esdevenir la seva llar.
«La meva vida és aquest Araguaia... És molt bonic, i al mateix temps és molt misteriós i lliure. Obre camí. Cada any, quan arriben les crescudes, obre un curs diferent. Per això dic que és força revolucionari i també força utòpic. I té també aquest mite dels indis karajà que diu que originalment vivien dins les aigües de l'Araguaia, fins que algú, per curiositat -que va ser el seu pecat original-, va decidir sortir-ne i es va trobar amb la civilització blanca i d'aquí van venir tots els mals».
Els versos que Casaldàliga escrigué per la mort del 'Che' Guevara prenen ara nou significat:
Descansa en pau, amic.
Alliberat de la fatiga asmàtica
de respirar.
Alleugerit de les tensions de la «guerrilla»
Nets d'odi els ulls agònics.
Netes les mans de sang.
(Morir és vèncer
des d'aquell dia
en què algú volgué morir per tots,
matat com molts.)
Ni els «bons» ni els «dolents»
–a banda i banda–
podran copsar el meu cant.
Diran que sóc poeta, simplement.
Pensaran que m'ha guanyat la «moda».
Recordaran que sóc un capellà «modern»...
Tant se val!
Tu i jo som amics, Che.
I a través de la mort, sagrament de comunió,
ara parlo amb tu:
aquí tens un pom de jacarandàs perennes,
collit al bosc florit
de la meva Esperança.