Les 50 efemèrides de 2018

'A més de creient cal ser creïble'

Josep-Maria Font i Gillué, recorda Pere Casaldàliga (Balsareny, Bages, 1928), que el 16 de febrer fa 90 anys. Bisbe a Brasil i partidari de la teologia de l'alliberament, és d'aquells religiosos respectat per tothom: creients i no creients.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"A més de creient cal ser creïble". És una cita del bisbe català Pere Casaldàliga i Pla, nascut a Balsareny el 16 de febrer del 1928, i assentat al Brasil, on ell és un més de la comunitat.

He tingut l’oportunitat de parlar, veure, viure i compartir amb persones que han viscut a prop d’ell. No n’he trobat ni una que no s’hagi sentit tocada per la seva senzillesa i compromís amb l’Evangeli i amb el món. Casaldàliga és tot un referent que estima a tothom malgrat la repressió política i eclesial que ha patit durant molts anys. Just aixó és el que el fa creïble i enganxa als qui el coneixen, encara que només hagin passat unes hores o uns dies amb ell.

Com deia, tots tornen corpresos i cap indiferent. Conviure a prop seu esdevé com una mena d’exercicis espirituals moderns, talment una sacsejada a l’ànima. No puc deixar de pensar en la reacció dels testimonis directes als quals el 2016 vaig demanar de participar en un cicle d’activitats ben diverses que la Fundació Torre del Palau va organitzar al Centre Cultural Terrassa, a l’entorn del bisbe Pere. Alguns d’aquests testimonis, prou coneguts, van ser Eduard Fernández, Kai Puig, Mónica López, Francesc Escribano, Joan Guerrero, Mònica Terribas, Joan Soler Felip, Clara Segura, i Antoni Traveria, tots tocats per en Pere. Quan els trucà, ningú es va resistir a venir: “Per aquest senyor el que calgui”. Sentien un enyor que es palpava en tots ells, recordant dies que van ser allà rodant la pel·lícula. Recordo que la Terribas tenia un desig de poder-hi tornar: “llàstima que no puc, però ho necessito”, em deia. Anar a Säo Félix do Araguaia, al Mato Grosso, al costat del Pere esdevenia remei pel mal de cada dia. La seva presència interrogava i feia que es deixessin enrere les nimietats, o potser no tant,  quotidianes. Els esmentats, molts d'ells agnòstics, se’ls va remoure el cor i l’ànima i van albirar un món i una Església que podrien ser molt, molt i molt diferents. Llàstima que en aterrar de nou a Barcelona, sempre tant avançada, van retrobar el món amb els diners per Déu. Ni la mateixa Església amb l’Evangeli per bandera i la creu de Jesús per capçalera es proposen decididament anar més a fons en el missatge evangèlic.  

Malgrat tot, en Pere no ha perdut mai l’esperança que ha estat fortament provada. Està al costat d’altres bisbes, malauradament massa pocs, que oportunament i inoportuna insisteixen a portar l’Evangeli a la vida de cada dia, i donen un nou rostre que fa creïble aquest tresor que com diu l’Evangeli,  “portem en vasos de terrissa”.  Que tinguin llarga vida i mantinguin la força i alhora la tossuderia per seguir plantant cara al cor de l’Església de la qual tenen responsabilitat d’acostar-la al poble amb més coherència.. 

Vull acabar amb unes idees d’en Pere aplicables a l’avui del nostre país. “La revolució l’hem de començar dins del cor”. “ La causa indígena m’ha fet més català”. “El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis...”. “En amor, en fe i en revolució, no és possible la neutralitat”. “L’expressió no violència no ha de ser sinònim de passivitat”. Que cadascú en tregui les seves conclusions.

Jo m’apunto a la recuperació de la llibertat i de la justícia amb el perill de ser acusat de tumultuós, rebel, sediciós. I em refereixo al món i a l’Església.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.