Diversitat lingüística

«La desforestació de l’Amazònia acaba amb les tribus i amb les seves llengües»

Francesc Queixalós (Amposta, Montsià, 1947) és un dels experts mundials en llengües amazòniques. Des del CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) va dirigir el Centre d’Estudis de Llengües Indígenes d’Amèrica. Ha estudiat la lingüística del sikuani, el katukina i l’emerillon, ha treballat a Colòmbia, al Brasil i a la Guaiana francesa i alerta que «la diversitat humana està desapareixent tan o més ràpidament com les espècies biològiques».

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa cinc anys es va jubilar del CNRS francès i va tornar a Catalunya per a instal·lar-se en una casa al peu del Montsià, «entre la muntanya i el mar». Francesc Queixalós va nàixer a Amposta el 1947 i, als dotze anys, va emigrar amb els seus pares a França. Després d’estudiar les llengües amazòniques durant quaranta anys al CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) i de dirigir el Centre d’Estudis de Llengües Indígenes d’Amèrica, Queixalós es mira el mon des d’un racó de les Terres de l’Ebre, molt a prop de Sant Carles de la Ràpita (Montsià), i continua treballant en les llengües amazòniques. «Mitja jornada de feina física i mitja de lingüística», assegura.

 

-Com va començar a estudiar les llengües amazòniques?

-Jo volia ser antropòleg. Estava a la universitat estudiant antropologia i hi havia una classe, antropologia cognitiva, que estudiaven les categories culturals i mentals dels parlants d’una llengua a través del lèxic de la llengua. Em va interessar molt, li vaig dir al professor que jo volia fer allò: la utilització de les categories de llengua per a comprendre el pensament de les persones. I casualment em va posar en contacte amb un col·lega seu que tornava de passar un o dos anys amb els indis de l’Orinoco.

-Un filòleg?

-Un antropòleg. Aquest home em va explicar que un dia, en un poblet d’aquells de mala mort -no d’indis, sinó de blancs- a la vora de l’Orinoco, el va agafar per banda un indi d’un altre grup diferent del que ell havia estudiat. L’indi anava borratxo i el va obligar a anotar paraules de la seva llengua, paraules que l’antropòleg no coneixia. Com que no treballava aquella llengua i no en sabia res, l’antropòleg va conservar aquella llibreta i va anar demanant si algú tenia un estudiant o un becari que volgués treballar sobre aquell material. El meu professor em va dir que anés. Ell em va donar la llibreta, jo vaig identificar la llengua; vaig anar a diferents biblioteques de París i vaig anar recollint tot el que se sabia sobre aquella llengua, que era molt poquet. Amb allò vaig fer un màster. Però era molt poquet, perquè potser només eren 200 paraules i una o dues coses gramaticals.

-Quin any era això?

-El 1969. El fet és que, quan vaig acabar el màster, tot el que volia fer era agafar l’avió cap a l’Orinoco i estudiar aquella llengua com a lingüista. I és el que vaig fer. I la vaig estar estudiant durant vint anys.

-Va ser vint anys allà o...

-No. La primera vegada vaig ser gairebé un any i després, missions de dos o tres mesos.

-La regió on va anar no era Amazònia brasilera.

-No. Aquests eren prop de l’Orinoco, però a la banda de l’oest, a Colòmbia.

-Com es diuen?

-Jo vaig estudiar el sikuani, que pertany a la família Guahibo, una família petita de quatre llengües.

-Què el va atreure?

-Jo ja hi vaig anar convençut. L’atracció no va sortir allà; va sortir a París. Jo ja anava determinat a passar-me un any allà entre els sikuani, estudiar la llengua, anotar i fer una descripció de la llengua. El que em va cridar més l’atenció allà és difícil de dir, perquè tot, absolutament tot, m’impressionava. Per a una persona de París, en aquell temps -no dic avui, que es viatja tant-, creuar l’Atlàntic i anar a una regió de sabana i de selva amb els sikuani era com anar a un altre planeta. No és que fossin indis que no tingueren contacte amb els blancs, però encara vivien conforme al que sempre havien sigut. Aquesta va ser la gran diferència entre l’estudi de la primera llengua i la segona i la tercera que vaig estudiar: que m’interessava per la llengua, m’interessava per l’aspecte etnogràfic, pels animals, les plantes... Vaig passar hores i dies fent macrofotografia d’insectes, perquè tot em era nou. Per una ment com la meva, tot em semblava de l’altre mon. Ho vaig passar molt bé però no vaig deixar de treballar en la llengua. I hi va haver un canvi, perquè ja no volia fer antropologia cognitiva. Volia estudiar llengües, explicar com estaven estructurades i com funcionaven en societat i, a través d’això, fer una contribució a la comprensió de les llengües i el llenguatge, en general. I acabo de definir el que és lingüística.

-Què va fer el primer any?

-Va passar una cosa estranya abans del viatge. Jo i la meva dona -que estudiava espanyol- estàvem preparant el viatge, perquè hi vam anar tots dos, i un amic meu bretó de la universitat que estava mig embolicat amb qüestions d’església em diu: «Oi que em vas dir que volies anar a conèixer els indis de l’Orinoco? Doncs a la congregació meva, acaba de tornar un missioner que s’ha passat vint anys amb els indis d’aquella zona. Anem la dona i jo a veure el missioner i vam estar-hi tota la tarda parlant amb ell. En un moment donat aquell home va canviar d’actitud. Insistia en dir que els indis eren uns maleducats i jo ja vaig veure que en duia alguna de cap. La meva dona li deia que això s’ho havia de mirar d’una altra manera, dins del context de la seva cultura, que ells potser donaven les gràcies d’una altra manera. El fet és que ell va canviar d’actitud radicalment. Ens vam acomiadar i al cap de poc vam marxar a Colòmbia. Quan vam arribar allà, a finals del 1971, ens trobem l’amic francès que estudiava els indis veïns dels sikuani i em pregunta què havia passat amb el missioner. Li dic que res i m’explica que li havia enviat una carta al bisbe de la regió dient que arribava un element pertorbador i que se li havia de tancar el camí cap als indis.

-Vostè?

-Jo mateix. Llavors vaig haver d’arribar a la terra dels sikuani fent una volta grandíssim per la selva i l’Alt Orinoco fins arribar-hi.

-Què s’hi van trobar?

-Ells es van espantar més que jo, però no ho vaig saber fins vuit o nou mesos després, quan ja estava a punt de marxar. Quan em van veure arribar, més de mig poble volia fugir i amagar-se a la selva perquè pensaven que jo era un dels monstres antropòfags en els que creuen, i que són alts i plens de pèl -jo, com a bon ilercavó [ibers de l'Ebre], tinc molt pèl al cos. Poc més i l’endemà d’arribar em trobo sol al poble...

-Això és perquè va arribar descamisat i per sorpresa?

-Sí, clar, sense camisa. Per sort el cacic d’allà, que coneixia una mica més els blancs, va dir que ell es quedava i esperava a veure què passava. La cosa es va calmar i després ens vam fer grans amics. Però aquesta va ser la primera impressió. Després em vaig posar immediatament a estudiar: llibreta i llibreta i llibreta.

Francesc Queixalós: "Més de mig poble volia fugir i amagar-se a la selva perquè pensaven que jo era un dels monstres antropòfags en els que creuen, que són alts i plens de pèl"  // JORDI PLAY

-Deia abans que no era un poble aïllat completament...

-No, estava a uns 30 Km d’un poblet. Això està a la selva del Orinoco, però el mitjà de transport típic d’allà són uns barcos semblants al que a Amposta diem llaüts, i que normalment carreguen el que allà en diuen chiqui chiqui, una fibra d’una palmera que té uns filaments llargs i fins que serveix per fer raspalls, graneres i tota classes d’estris domèstics. Arribaven els llaüts amb allò i descarregaven en un punt on hi feien cap els camions que venien de Bogotà. Els sikuani estaven en un punt on era més fàcil arribar pel riu.

El primer any va ser treball de camp. Res d’espectacular. Tu has de sobreviure menjant allò que has pogut portar i anar a caçar i pescar, però això és la cosa més aleatòria del món en nosaltres. Jo vaig matar un animal i després vaig dir «mai més».

-Per què?

-Em vaig quedar desfet del disgust d’haver matat un animalet, que a més era una femella prenyada.

-Quin animal era?

-Un paca, que és de la carn més fina que hi ha per allà. Saps què és?

-No.

-Imagina’t un conill així (fa amb les mans la mida de mig metre o una mica més) i amb les orelles més curtes. Una carn deliciosa. Doncs el vaig matar i em va costar dies recuperar-me. La carn, excel·lent. A més vaig poder fanfarronejar una mica, perquè la tradició és que, si mates un animal, el reparteixes. Aquell dia, enlloc de rebre, rebre i, sistemàticament, rebre, vaig repartir. Això va pujar una mica el meu estatus al poble. Però això ja són històries excepcionals. El dia a dia era treballar i treballar.

-Sense parar?

-És veritat que no vam estar un any seguit allà. La meva dona es va estar sis o set mesos i va tornar a París perquè tenia exàmens i, a més a més, alternàvem dos o tres mesos amb els indis i quinze dies a la capital. Perquè, si no fas això... Si estàs acompanyat, encara, però si no, comences a desvariejar. La vida és tan diferent... Les relacions socials socials també són complicades i, sobretot, amb els indis que jo estava, que tenien fama, per tota la regió, de ser molt dolents. Els colombians deien dels sikuanis que eren lladres, que no ens refiéssim. Les mateixes idees discriminatòries i racistes que hi havia aquí fa temps contra els gitanos les abocaven allà contra els sikuani.

-Diu que les relacions amb ells eren difícils?

-Eren difícils, sí. Van millorar una mica quan va marxar la meva dona, perquè jo tenia contacte amb els homes, sobretot, i ella, amb les dones. Quan va marxar vaig començar a tenir contacte també amb les dones i era més fàcil. Els donava tabac i de vegades venien deu o quinze dones a casa meua i s’hi quedaven a parlar, riure, amb els seus fills. Molt bonic. Fins i tot alguna vegada vaig aprofitar per enregistrar aquella vida social amb el magnetòfon. El problema és que els indis sikuani han patit molt pels blancs i desconfien fins a la mort del que els puguis fer. I tenen raó.

-I ara com està aquesta comunitat?

-No t’ho puc dir perquè, a començament dels anys noranta vaig deixar de treballar a Colòmbia i vaig començar al Brasil. L’última vegada que els vaig visitar va ser el 1993. Estaven més o menys com els havia deixat però ja estaven en ple auge, que possiblement els han canviat la vida: la guerrilla i el narcotràfic. Abans d’això, la guerrilla quedava molt lluny i de narcotraficants no n’hi havia. No se’n feia, de coca, per allà.

-Després va estudiar una llengua amazònica del Brasil. Quina?

-Quan vaig tornar a treballar a París, un dia van anunciar que hi havia una antropòloga d’un centre d’investigació de Brasil i havia preguntat si hi havia cap lingüista que s’animés a anar-hi allà a treballar. I jo de seguida m’hi vaig oferir. Dos anys després estava instal·lat a Belem, que està a la desembocadura de l’Amazones. I allà em van dir que havia d’estudiar una llengua de Brasil. De manera que vaig buscar una llengua que no estigués estudiada -o no gaire- i vaig anar i vaig fer treball de camp.

-On?

-Prop de la frontera amb Perú, al poblat dels katukinas. Allò, per mi, va representar canvis espectaculars, professionalment. El primer canvi va ser que, per l’edat i la responsabilitat que tenia al centre d’investigació, no podia passar vuit o nou mesos. Per tant, feia estades més curtes, de mig mes o així. No era qüestió de comoditat, perquè la vida era molt més còmoda als indis que vaig estudiar a Brasil que no amb els sikuanis. La raó és un miracle bastant inexplicable: que no hi havia mosquits. Es podia anar en pantalons curts tranquil·lament. A la terra dels sikuani això volia dir mort per pal·ludisme al cap d’una setmana.

-Menys perills.

-L’altre canvi és que eren una gent absolutament adorable: molt simpàtics, els nens venien a saludar i a estirar-te dels cabells; les dones no em tenien por... Una cosa molt bonica. Això no ho havia aconseguit mai amb els sikuani. Havien vingut les dones perquè els donava tabac però una proximitat tan mental i física mai l’havia aconseguit.

-I la llengua katukina?

-Un altre canvi. Em vaig trobar amb una llengua radicalment diferent del sikuani dins del que és el llenguatge humà, evidentment. La sintaxi era el que més gran contrast mostrava. La gramàtica era cent per cent diferent i la sintaxi, també. La meva formació intel·lectual en lingüística havia estat molt determinada per la primera llengua i ara em trobava davant d’una cosa tan diferent que he de tornar a replantejar-me un munt de coses, tornar a llegir literatura -o una altra literatura- per a poder descriure aquella llengua i després englobar dues llengües tan diferents dins d’un mateix model, perquè allò que busquem -evidentment- són models teòrics que expliquen el llenguatge... I encara estic amb això.

-Però també va estudiar una tercera llengua.

-Sí, hi va haver un parèntesi, perquè després de Belém vaig passar quatre anys a la Guaiana francesa i, en aquell laboratori, una altra vegada em van dir: «Has d’estudiar una llengua del país». I així vaig estudiar l’emerillon -que el vaig estudiar poc, però prou com descobrir coses que ningú havia vist per ser d’una família lingüística, la de les llengües tupí guaraní, que és de les més estudiades de Sudamèrica.

-Una família amb moltes llengües.

-Sí. L’emerillon s’havia estudiat poc perquè és l’única llengua tupí guaraní que només és parlada a la Guaiana; els brasilenys no havien accedit a ella.

-Més al nord del Brasil.

-Sí, és la més septentrional de la família.

-I avui, què fa?

-Escric una gramàtica en anglès del sikuani, reduint a unes 150 o 200 pàgines allò que, al meu segon doctorat, en feia 950.

-N’hi ha llengües tan febles a l’Amazònia que una onada d’incendis com la d’aquest estiu pot provocar-nela mort a alguna?

-La resposta és sí. La desforestació acaba amb les tribus. Quan s’acaben les tribus, s’acaben les llengües. Li foten foc per tot arreu: el president diu que són les mateixes ONGs ambientalistes; els antropòlegs, que són els mateixos agents del Govern. El fet és que hi ha una multiplicitat de focus d’incendis, que no poden ser per causes naturals.

-És impossible?

-Impossible. Això pot passar de forma natural a l’estepa siberiana pel permafrost: quan es descongela, sota la superfície hi ha metà i el metà és combustible. A altres regions de Rússia més cap aquí cap dels Urals, també hi havia uns incendis sota terra perquè tot era torba. Apagaven el foc per dalt i, de tant en tant, sortia per un altre lloc, perquè anava per baix. Al Brasil, això no passa. O ha caigut un llamp o algú ha fet foc. Els indis fan foc de tant en tant, però mai no se’ls en va de mare.

-Per què fan foc?

-Perquè la seva agricultura es basa en tombar uns quants arbres al final de l’estació de les pluges, deixar-los assecar durant dos o tres mesos i abans que comencen les primeres pluges, calar-los-hi foc. Però això acostuma a ser una hectàrea de terreny i queda localitzat. No sé si hi ha el perill que si hi hagués poques pluges, la vegetació estigués més seca i això es propagui. No he llegit ni he sentit dir a ningú que hagi passat això.

Bombers a la selva amazònica, prop de Porto Velho (estat brasiler de Rondonia), el passat 28 d'agost // EFE

-Cada quant de temps fan aquestes cremes controlades?

-Això ho fa cada home adult del poble, ajudat per més o menys gent. Després ho conrea i tots mengen d’allò durant quatre o cinc anys, com a mínim. Es diuen conreus de slash and burn o de tala y quema, en castellà d’allà. Ara estem exactament com a l’època de la dictadura militar del Brasil, als anys setanta i vuitanta, en què els militars van decidir que l’Amazònia era un Eldorado desaprofitat i que la forma d’aprofitar-lo era fer-lo ocupar pels brasilers. Naturalment el pla també preveia eliminar tots els arbres que calguessin per a agricultura intensiva, ramaderia intensiva, mines, fusta, represes. Un aspecte potencialment important però de fet bastant marginal era l’aprofitament de substàncies vegetals per a fins químics o farmacèutics (cosa que mai ha implicat quilòmetres quadrats de selva tallada).

-I ara és per plantar-hi soja?

-Bàsicament soja i ramaderia intensiva.

-Estem exagerant la gravetat de la mort d’una llengua?

-Abans que les llengües el problema és un problema humanitari. Primer és la supervivència física de les persones; després la supervivència cultural i, junt amb això, la supervivència lingüística. A Brasil hi ha 180 llengües. Abans del 1500, n'hi havia 1.200. Què ha passat? S'hi han perdut les cultures, les llengües, la diversitat... el que està passant avui dia. A totes les zones tropicals del món està desapareixent la diversitat humana i biològica.

-Hi ha molta feina per fer encara?

S’ha avançat molt en els últims anys però potser necessitarem vint o trenta anys més perquè tinguem una noció de les llengües, aprofitable, en primer lloc, per la lingüística teòrica i, segon, per documentar les llengües del mon.

-És urgent?

-A les nostres societats, sigui en termes de manifestacions públiques al carrer o als congressos especialitzats, la biodiversitat atreu molt l’interès de les nostres societats industrials i atreu finançament per investigació. Però la diversitat cultural i lingüística -la sociodiversitat- atreu molt menys atenció i atreu molts menys diners: els diners que aconsegueix la investigació antropològica i lingüística són ridículs comparats amb els que aconsegueix la biodiversitat.

Per què les societats industrials hereves del model econòmic europeu (des dels EUA fins a Japó) s’interessarien per la biodiversitat i no per la sociodiversitat? Perquè aquestes societats volen un planeta habitable, bonic, harmoniós i sa per a elles. O no els hi fa res que desapareguin societats més menudes o fins i tot els interessa que desapareguin. És una forma insidiosa de colonialisme. Si participés en les manifestacions contra el canvi climàtic i la pèrdua de biodiversitat, jo jugaria el paper de denunciar la falta d’atenció per la sociodiversitat: la diversitat humana està desapareixent tan o més ràpidament com les espècies biològiques.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.