La insuportable lleugeresa de l’ésser valencià

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mentre recorria la breu però pertinent exposició muntada a les Corts Valencianes a propòsit dels 600 anys des de la creació de l’Arxiu del Regne de València i la Sindicatura de Comptes -ho repetiré amb lletres: sis-cents anys-, no deixava de preguntar-me per tot el que ha eixit malament, per totes les circumstàncies socials i històriques que han acabat convertint l’ésser valencià en un insuportable exercici de lleugeresa intranscendent. 

Tal vegada em va influir que a fora de les Corts plovia a bots i barrals. Sense commiseració. Una possible metàfora sobre tot el que ha plogut i continua plovent sobre l’autogovern i la idiosincràsia valenciana. 600 anys, sí. Sis segles. Dècades abans de la configuració de l’estat-nació més amnèsic i cofoi d’Europa, els valencians teníem Corts i havíem desenvolupat institucions d’administració, control financer o d’ordenació documental. Furs propis. Deia Enric Morera que l’exposició havia de ser visitada en massa pels ciutadans. I té tota la raó, perquè costa de creure. Costa tant de creure que aquest article del company Moisés Pérez recordant una obvietat històrica es va convertir en un èxit rotund de visites. Milers de persones el llegiren, com si en no donaren crèdit.

La irrellevància valenciana és de tal magnitud que ni tan sols els encerts són exportables. Un govern autonòmic no es regeix per la mateixa escala que un executiu estatal, però de l’experiència valenciana Pedro Sánchez i Pablo Iglesias (cadascú amb la seua quota de responsabilitat, que no és la mateixa) podien haver estret la lliçó que no és necessari tenir unes relacions cordialíssimes per seure i fer allò que la ciutadania que els ha votat exigeix i espera. Sense excuses, sense coartades institucionals.

Allò no s’arreglarà de no produir-se un miracle digne de Sant Vicent Ferrer, acompanye la frase de hastatg (#ironia) abans que algú comence a hiperventilar. I la principal víctima serà una comunitat autònoma que viu en el fil perquè porta dècades infrafinançada i, des de l’esclat de la crisi, sobreviviu a còpia de transfusions graciables que, a més a més, hem d’agrair amb genuflexions. Per no esmentar la tensió que unes noves eleccions pot provocar en un govern de coalició els components del qual es veuran arrossegats (ja ho veureu) a una campanya electoral plena de desqualificacions i absurditats per tal de veure qui és capaç de guanyar el maleït relat.

La insuportable lleugeresa de l’ésser valencià és tal que a una alt càrrec de la Generalitat, de l’ala més a l’esquerra del Consell, li han fet un linxament públic per presumpte classisme i xenofòbia en el que no era més que una denúncia pel que considerava una discriminació lingüística, una falta de sensibilitat envers la llengua del territori. Aurora Mora, cap de gabinet de la consellera Rosa Pérez, podia haver xafat el sòl amb més consistència, però fer de la lluita de classes terreny de combat contra la llengua autòctona, quan han estat les classes subalternes les que han sostingut l’idioma, fa ganes d’envair Polònia (#ironia). No insistirem perquè Andreu Pujol ho explicava molt bé.

La insuportable lleugeresa és tal que hem d’engolir amb una vergonya infinita que un excel·lent artista de la terra, el cantaor Niño de Elche, caiga en una trampa semblant atribuint al procés de Catalunya -basant-se en llocs comuns i tòpics propis dels diaris més conservadors de Madrid-  un conflicte de classe. Una mirada rància, profundament establishment, perpetrada a través d’un artefacte presumptament irreverent. Un altre gran èxit de la Brunete esquerrana desmuntat magistralment per l’historiador i col·laborador d’EL TEMPS Albert Botran

Quina pena. Per Niño de Elche, que és un artista brutal, un superdotat. Per Los Planetas, que són de Granada però per mi eren com de la família. Per tots nosaltres.

Per acabar, per no allargar-ho massa, la insuportable lleugeresa valenciana té unes dimensions tan gegantines que s’ha de suportar veure un referent com el València CF bandejat i maltractat per un magnat de Singapur. Un milionari capritxós que va tardar anys, després de provatures infames (Gary Neville, entre altres), en trobar una fórmula sensata. I quan ho ha fet (Mateu Alemany als despatxos i Marcelino García Toral a la direcció), després de fer dues bones lligues i guanyar una Copa del Rei, tracta de vendre un actiu com Rodrigo a l’Atlético de Madrid i, molt més greu, desmunta la paradeta tècnica, per vés a saber quines hòsties, en funció de quin càlcul o, millor, de quina rebequeria ací-mane-jo-i-els-meus-sants-genitals. Amén.

A nosaltres, benvolgut Paco Roig, també ens estranya que el valencianisme no es mobilitze (més) contra Peter Lim, però caldria recordar-te que formes part de la burgesia valenciana que es va abstindre i continua abstenint-se de traure l’entitat de mans foranes i gens arrelades a la realitat valencianista. Tu fores president i vas fer contribucions a valencianitzar l’entitat, però després vas fer un dels negocis de la teua vida deixant el club en mans de la família que el va enfonsar. 

La resta de la magnífica entrevista de Víctor Maceda a un presumpte referent social valencià parla del que hem estat i del que som, és un retrat que no enganya. Una altra mostra de la insuportable lleugeresa valenciana. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.