L’impresentable sainet protagonitzat per Pedro Sánchez (com a responsable principal) i Pablo Iglesias (com a col·laborador necessari) en el debat de no investidura del primer, té com a conseqüència immediata un nou període de paràlisi política i institucional, que s’afegeix als molts que ja hem encadenat. Primer va ser gairebé un any de Govern en funcions de Mariano Rajoy; després el punt mort del seu Govern suposadament efectiu, tenallat entre la corrupció del PP i la delirant activació del 155; a continuació, l’excepcionalitat produïda pel triomf inesperat de la moció de censura; després la provisionalitat del Govern en minoria de Pedro Sánchez i, finalment, un llarg període multielectoral que ha culminat amb aquesta investidura fallida que representa el sonor fracàs d’uns dirigents que es diuen d’esquerres però que han demostrat que anteposen els interessos de partit fins i tot a un mandat clar i contundent de les urnes, com el que es va produir el 28 d’abril passat.
Alguns sectors independentistes opinen que això és bo, perquè tot el que desestabilitzi, o almenys obstrueixi, l’Estat espanyol és bo per a les aspiracions nacionals de Catalunya. Ben a l’inrevés, em sembla molt més encertat el parer formulat per la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, a l’entrevista publicada per El Tempsfa un parell de setmanes: en referència al Brexit, Sturgeon afirmava que l’independentisme escocès (i ella n’és una dels principals líders polítics) no hauria de voler guanyar a costa d’un eventual col·lapse del Regne Unit, sinó a partir de tot allò que pugui oferir la independència d’Escòcia com a projecte de regeneració, benestar i cohesió social. Al meu humil entendre, això que val per a Escòcia hauria de servir també per a Catalunya.
La paràlisi de l’Administració espanyola de moment no s’ha demostrat que acceleri la independència, però sí que serveix d’excusa per als reiterats i sostinguts incompliments dels seus successius governs. A les Balears, per exemple, el fet que Pedro Sánchez no es digni a dur endavant la formació d’un Govern no fa més que retardar el pagament de 180 milions d’euros que l’Estat deu a les arques illenques en concepte de carreteres, que van ser aprovats pel ministre Montoro, i després ratificats per Pedro Sánchez (per tant, cal entendre que també per la ministra Montero), sense que de moment n’hagi arribat ni un cèntim. A aquests, cal afegir-hi 343 milions més del conveni ferroviari (pendent d’execució des de fa una dècada), 120 destinats a depuradores, 270 més pendents de la part fiscal del REB i 109 que corresponen a la desviació a la baixa que pateixen les Balears respecte de la mitjana d’inversions estatals. Un total de 1.022 milions d’euros pendents, doncs, que equivalen al 18,7% del pressupost previst per a aquest 2019, en una comunitat autònoma que arrossega des de fa anys un escandalós dèficit fiscal del 14,2%.
Se’m dirà que tot això no té per què solucionar-se pel fet que es formi un Govern a Espanya, ja que precisament, i al marge del color polític del Govern de torn, els incompliments en inversions són sistemàtics. És possible, però el que és segur és que, si se surt de la paràlisi, el Govern balear de Francina Armengol pot reclamar i negociar aquests deutes. Si no, no existeix ni tan sols la possibilitat de parlar-ne. I el mateix succeeix amb el País Valencià i amb Catalunya, on, per cert, el Govern de la Generalitat també es troba en situació d’interinitat i a l’espera permanent del trencament entre els socis de Govern (JxCat i ERC) i la convocatòria de noves eleccions.
I encara un altre apunt sobre les Balears, només per constatar que, al llarg del debat de la segona investidura fracassada de Pedro Sánchez, només en va fer esment Albert Rivera, per denunciar que el PSOE hi governa en coalició amb els perillosos criptoterroristes de MÉS. Ningú més (tampoc Sánchez ni Iglesias, és clar) es va posar el nom de les Balears a la boca: donen per fet que es tracta d’una contribuent neta al sistema, amb un pes polític irrellevant per falta de parlamentaris que la representin (vuit escons al Congrés, repartits invariablement entre el PSOE i el PP), i amb la qual no cal, per tant, tenir cap contemplació.
Als compassos d’espera mencionats al començament ara hi hem d’afegir el termini del 23 de setembre per intentar una nova investidura, que molt probablement conduirà a una repetició electoral el 10 de novembre, amb la corresponent campanya electoral i tota la pesca. Renou i gesticulació, i després més renou i gesticulació. Mentrestant, com en una casa abandonada, el pas del temps sense fer res no té altre resultat que el deteriorament i l’esfondrament de l’immoble. Amb tothom que hi ha a dins inclòs.
