Enfront de la porta principal del Mercat Central de València un grup de persones s’arrauleix al voltant d’una banderola roja. Alguns, però no tots, tenen trets asiàtics. Es miren la façana amb curiositat. Els qui no porten ulleres fan el gest de la visera per protegir-se la vista d’un sol que, a la vora del migdia, cau impenitent. “This is the Central Market of Valencia”, diu el guia en un anglès força acceptable. Després, ve una breu explicació sobre la seua construcció i quatre vaguetats sobre la importància d’aquest espai per a l’imaginari de la ciutat: la dieta mediterrània, el mercat com a espai d’intercanvi... Els visitants celebren especialment l’anècdota de la cotorra del penell que corona l’edifici i que, segons el mite, li contava les xafarderies al penell que, en forma de pardal, hi ha a l’església dels Sants Joans. Mai no falla.
En un tres i no res, el grup es dirigeix a l’interior. Cada poc temps, per l’altaveu, se’ls adverteix que el gènere no es pot tocar. Primer, en castellà; després, en anglès i italià; el valencià ocupa la quarta posició. I encara gràcies. El grup es dispersa entre corredors i parades. En vint minuts tornaran a trobar-se en la porta, els avisa el guia.
Aquest dilluns ha atracat l’AIDAstella, un creuer de bandera italiana i capacitat per a fins a 2.700 passatgers que fa vuit dies va partir de Palma i que abans ha circulat per Màlaga, Cadis, Lisboa i Cartagena. Vuit hores romandran en la capital valenciana els creueristes. “El Mercat Central és, junt amb la Ciutat de les Arts i les Ciències, una de les coses que més els agrada”, explica el guia a EL TEMPS.
La gernació que s’acumula és notable entre els corredors del mercat cada dia que, al port de València, atraca un d’aquells vaixells gegantins. Per a alguns usuaris habituals, són també una molèstia, perquè col·lapsen les artèries principals d’aquesta “Catedral dels Sentits”, tal com es promociona en les guies turístiques. Res que no coneguen els usuaris de la Boqueria, el mercat situat a tocar de la Rambla de Barcelona. Els mercats europeus tenen un magnetisme especial. Segons els registres oficials, cada dia, entre 20.000 i 60.000 visitants s’endinsen en aquest recinte comercial. En el cas del Mercat Central de València, no hi ha estadístiques específiques.
Hi ha, però, cada volta més similituds. Al recinte valencià, com en el català, han proliferat els darrers anys parades de records amb tot de galindaines, a quina més coent que l’anterior. En moltes parades d’alimentació on abans només es venien embotits o fruita, ara hi ha a disposició dels compradors paperines amb llonganissetes seques o sucs preparats per emportar. També han guanyat espai les parades gastronòmiques. A la Boqueria hi ha el Direkte o Casa Guinart, entre moltíssims altres. Al Mercat Central de València hi ha, clar, el Central Bar, de Ricard Camarena, un xef de projecció internacional.
Ciutats aparador
Tant el Mercat Central com la Boqueria són dos visites obligatòries si es viatja, per primer colp, a València o a Barcelona. Dos “imprescindibles”, que en dirien. El procés de transformació que tots dos espais han experimentat darrerament només s’expliquen en el context de l’increment de l’arribada de turistes que viuen totes dues ciutats.
Entre 1993 i 2022, Barcelona ha passat de 2,3 milions de turistes a set.
Els números parlen per ells mateixos. En el període de trenta anys que van de 1993 a 2022, Barcelona va passar de 2,3 milions de turistes a pràcticament 7 milions (vegeu el gràfic). És un increment del 184%. Els hotels han passat de 155 a 443. El nombre de creueristes s’ha multiplicat per quinze, segons dades de Turisme de Barcelona, el consorci creat l’any 1993 amb l’objectiu de promocionar la ciutat com a destinació turística després dels Jocs Olímpics.
Més enllà de les dades, el turisme s’ha fet omnipresent a tota la ciutat i de múltiples formes. Perquè, com escriu el professor de la Universitat Rovira i Virgili, Albert Arias-Sans a “Turisme i gentrificació. Apunts des de Barcelona”, “l’aposta política per posicionar-se com una destinació urbana; l’augment de la capacitat de viatgers de l’aeroport i el port; l’increment continuat i la diversificació de l’oferta d’allotjaments turístics, o l’especialització de zones centrals en l’anomenada ‘economia del visitant’, ha reestructurat profundament la ciutat de Barcelona”.
Es detecta a la Boqueria, però també al Parc Güell, a la Sagrada Família, al barri de Gràcia o, fins i tot, al Carmel, un barri d’extracció popular, on el veïnat està fart dels fluxos de turistes que s’hi apropen per fer-se una fotografia des del turó de la Rovira. Els tentacles es multipliquen i arriben, com més va, més lluny. El Gremi d’Hotelers preveu que aquest 2023 es tanque amb una facturació rècord. Els problemes derivats de la massificació han deixat de ser un anatema i fins i tot el sector reconeix que potser s’ha sobrepassat la capacitat de càrrega. Aquest dimecres, tot coincidint amb la celebració del Dia Mundial del Turisme, l'Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic va organitzar una concentració de protesta a les escales de la Catedral.
Al capdavall, la problemàtica que pateix Barcelona no és molt diferent de la d’altres ciutats europees que juguen en la Champions League del circuit turístic europeu, com ara París, Roma, Berlín o Venècia. L’enclavament italià està tan
El 53% dels barcelonins creuen que s'ha arribat al límit de la capacitat de Barcelona per atreure turistes.
desbordat, de fet, que l’alcalde es planteja cobrar cinc euros a cada persona que visite la ciutat —al marge de la taxa turística—, independentment de si hi pernocta o no. Perquè, com avisa Arias-Sans, “el turisme és un dels factors decisius en el procés de transformació de la ciutat contemporània, que accentua i intensifica processos de gentrificació i que disputa l’habitatge, l’espai urbà o els serveis a altres formes de vida permanents de Barcelona”.
La darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, publicada la setmana passada, evidencia la fatiga que aquest fenomen genera entre la societat. Així, en el conjunt de Catalunya set de cada deu persones consideren que caldria seguir fomentant el turisme. Ara bé, si es posa el focus en la capital catalana, els percentatges s’inverteixen: només el 36% dels enquestats creu que caldria atreure més turistes al Barcelonès. De fet, el 56% opina que s’està arribant al límit de la capacitat de Barcelona per atreure turistes.
L’alternativa sud
No només ho opina la ciutadania, de fet. Algunes publicacions d’àmbit internacional han posat l’èmfasi en aquesta qüestió i han situat València com la millor alternativa. Ara fa quatre anys, The New York Timesva suggerir als seus
El New York Times o la CNN suggereixen València com a destinació de viatges en substitució de Barcelona.
lectors, després d’enumerar els problemes de Barcelona —massificació, comiats de solters, banalització...—, que farien bé a descartar la capital catalana i optar per València. “Per obtenir una dosi menys frenètica d’encant mediterrani i cosmopolita, han de dirigir-se 350 quilòmetres al sud per la costa fins a València, la tercera ciutat més gran d’Espanya, amb a penes 2 milions de visitants a l’any”, explicava el rotatiu. Més recentment, el gener de 2022, la CNN va situar València entre les seues millors 22 destinacions per visitar, en detriment de Barcelona, ciutat a la qual, segons la cadena nord-americana, calia “donar-li un respir”.
Efectivament, València atresora uns atributs semblants als de Barcelona: bon clima, bona gastronomia, seguretat física i jurídica, riquesa patrimonial... Al capdavall, totes dues són ciutats mediterrànies, dinàmiques i amb un passat històric comú. “Totes dues comparteixen coses. Barcelona té l’atractiu patrimonial de tot el llegat de Gaudí i té una marca molt potent pel que fa al turisme de compres. València té un gran tractor: la Ciutat de les Arts i les Ciències. El Carme és l’equivalent a Ciutat Vella. I la seua Boqueria seria el nostre Mercat Central. I, sobretot, comparteix la mediterraneïtat —explica Juan Castro, de Castro Consulting, una consultora turística que ha treballat per a l’Ajuntament de València—. Ara bé, cal ser realistes: Barcelona i València han jugat i juguen en lligues diferents”, explica.
En tot cas, les estadístiques evidencien l’important creixement que l’activitat turística ha tingut a la capital valenciana. En un moment de fort creixement del turisme a escala global, València ha aconseguit situar-se al nivell d’altres destinacions de categoria alta-mitjana, com ara Porto, Bilbao, Manchester o Nàpols.
Com una taca d’oli
Les estadístiques evidencien l’atractiu. L’any 2022 va tindre 2,2 milions de turistes, això és 400.000 més que fa dotze anys (vegeu el gràfic), sobretot gràcies al fort increment de l’arribada de visitants estrangers (de fet, en aquest període, es van duplicar, mentre els procedents de l’Estat van experimentar un creixement del 13%). En dotze anys, 67 nous hotels han obert les portes a la ciutat. Les pernoctacions en apartaments —el model d’allotjament que més s’ha incrementat— s’han quintuplicat.
A València, els creueristes pràcticament s’han sextuplicat en disset anys
. L’any passat, 625.000 van desembarcar a la ciutat.
Amb la progressiva turistització de la ciutat, han emergit, també, els primers discursos crítics. Aquells que, com ja passa de fa una dècada a Barcelona, lamenten les externalitats negatives derivades d’aquesta activitat: la conversió del lloguer convencional al lloguer vacacional, amb el consegüent increment de preus; la gentrificació; la substitució del teixit comercial a causa de l’especialització funcional cap a la demanda turística o l’economia del visitant; l’ocupació de l’espai públic... Va passar primer al districte de Ciutat Vella, però després la taca s’ha estès al barri de Russafa i Cabanyal, i s’ha començat a deixar notar a Saïdia o Benimaclet. El col·lectiu Entrebarris ha canalitzat part d’aquest neguit veïnal.
“La sensació és que a València està passant de forma accelerada allò que, a Barcelona, va succeir de forma progressiva”, explica Jordi Muñoz, director del CEO de Catalunya. Valencià de naixement, Muñoz va instal·lar-se per primer cop a Barcelona l’any 1997. Junt amb altres quatre col·legues, es va assentar al Poblenou, un barri popular de la capital catalana que ara, un quart de segle després, ha esdevingut, a causa de la seua proximitat a la platja, un dels llocs de moda per als nouvinguts.
Jordi Muñoz: "La sensació és que a València està passant de forma accelerada allò que a Barcelona fou progressiu".
Al Parc Güell, on tot sovint anava a fer esport, ha deixat d’anar perquè des del 2013, l’Ajuntament va implantar un model de pagament per als turistes que obliga els locals a registrar-se i reservar una entrada amb anticipació, amb la molèstia que això suposa.
Aquest és un exemple palmari del procés d’apropiació de l’espai públic que es deriva de la concentració turística en determinats espais de l’urbs. “El turisme és un fenomen a escala planetària molt complex, que té efectes positius i negatius i que, a hores d’ara, és una de les principals palanques de la transformació urbana”, afegeix Carles Dolç, arquitecte valencià que viu a Ciutat Vella, treballa al barri del Mercat i que cada dia es creua amb les hordes de turistes que passegen pel districte.
Activista que va mobilitzar-se a favor del Saler i la conversió del riu Túria en un gran parc urbà, es mira amb una barreja de preocupació i expectació la transformació del centre històric. “Als setanta vam lluitar per una ciutat per viure-hi i ara ens trobem amb un fenomen relativament nou que té també efectes sobre la qualitat de vida del veïnat”, argumenta Dolç, que opina que València ja mostra alguns dels símptomes que, fa una dècada, presentava Barcelona. “Hi ha paral·lelismes evidents amb el que està passant a València actualment”, assegura, més taxatiu, Jordi Muñoz.
Posar portes al camp
Per al consultor Juan Castro, València encara disposa de marge per créixer. Més complicada veu la situació de Barcelona. “En algunes zones ha superat la seua capacitat de càrrega —exposa—. El problema és que els atractius turístics són els que són i que la gent vol fer-se la foto en determinats llocs i no en altres. Si vas a Barcelona, vols la foto de Gaudí. Per això crec que aquest repte s’ha d’abordar des d’una visió múltiple: urbanística, econòmica, social i mediambiental”.
De fet, tant Barcelona com València han desplegat la darrera dècada mesures que, en principi, estaven destinades a regular i contenir el flux. El govern d’Ada Colau fou especialment contundent i va aprovar l’any 2016 el Pla especial urbanístic d’establiments turístics, que implantava una moratòria a l’obertura de nous hotels. També va posar setge a les plataformes de lloguer vacacional, així com a propietaris, tant de pisos com d’habitacions.
A València, el govern del Rialto va aplicar una normativa que limitava els apartaments turístics als baixos i els primers pisos —revocada recentment per la justícia—, a més d’iniciar una campanya contra els apartaments il·legals. D’altra banda, tant en una ciutat com en l’altra s’han posat en marxa polítiques de redistribució de fluxos i descongestió.
Ni una mesura ni l’altra, però, ha mitigat l’arribada de turistes. Les estadístiques han continuat encimbellant-se i molts pronostiquen que el 2023 podria ser un any de rècord. La sensació generalitzada és que es tracta d’una indústria desbocada, les dinàmiques de la qual superen, en molt, la capacitat de regulació —tant si és proactiva, com si no— de les administracions regionals o locals. El turisme és, al capdavall, un engranatge més de la màquina de creixement de les ciutats. I com més gran es fa la bombolla, més creix el malestar dels residents.
“El que l’experiència ens demostra és que qui és líder és qui paga les conseqüències. I Barcelona, amb el seu model, amb les seues llums i amb les seues ombres, va ser líder a plantejar una estratègia de creixement turístic. Per tant, nosaltres tenim l’obligació de no cometre les errades del passat —manifesta Juan Castro—. Hem de posar d’acord veïns, propietaris d’habitatges turístics, plataformes i el sector en general per arribar a consensos i planificar des de la sostenibilitat”.
És això possible, quan, a vegades, els interessos són antagònics? Només el temps ho dirà. Mentrestant, la riuada de turistes a la Boqueria i al Mercat Central continuarà. Aquest darrer edifici, per cert, fou obra d’Alejandro Soler March i Francisco Guardia Vial, tots dos arquitectes catalans de la segona meitat del segle XXI. Probablement, quan dissenyaren aquell espai d’intercanvi comercial, mai imaginaren que, un dia, pels seus corredors circularien compradors procedents de Sao Paulo, Pequín o Boston. Són els designis del temps.
--------------------------------------------
PALMA TURISTIFICADA
Palma no és una ciutat en vies de turistificació. Fa temps que ja hi està, ben turistificada. Els típics processos adherits, com l’increment dels preus comercials i de restauració -bars, restaurants, botigues de regals, de roba...- situats en els indrets més turístics -com el centre històric-, la gentrificació, l’increment de preus de l’habitatge... són negatives característiques que els palmesans pateixen des de fa anys i que s’estan estenent arreu de l’illa. De fet Palma i la resta de l’illa actuen en aquest sentit com una realitat metropolitana. La capital de la qual no és només Palma sinó tota la gran àrea conurbada que inclou els municipis veïnats de Marratxí i -part- dels de Calvià i Llucmajor.
Palma té avui 416.000 habitats. Fa vint anys en tenia 360.000. L’increment ha estat del 15,5% en només dues dècades. És un bon exemple de l’impacte que té el turisme sobre la capital mallorquina i baleàrica. El creixent nombre de turistes que arriben a Mallorca -11,5 milions l’any passat, per 16,5 en el conjunt balear- en part s’allotgen a Palma -quasi 60.000 places turístiques- però és molt superior el nombre de visitants que transiten pels seus carrers, de fet bona part dels 11,5 milions que fan vacances a Mallorca almenys passen un dia visitant la ciutat. Això dona una idea de l’impacte que rep. I passa així des de l’abril a l’octubre. Són set mesos de temporada. Enguany podria arribar a vuit i per a 2024 ja s’ha parlat d’una temporada en alguns indrets -com Palma, justament- de deu mesos.
L’economia turistificada de Palma té com a principal i més greu conseqüència social, a l’estil eivissenc, els desbaratats preus de compra-venda i lloguer de l’habitatge que situa en aquests moments fora de l’abast de molta gent la possibilitat de tenir una propietat o ser llogater únic. Es calcula que 160.000 baleàrics, aproximadament un 80%-85% dels quals a Palma, es veuen obligats a compartir habitatge perquè no el poden pagar tot sols o en parella i, per tant, s’han d’ajuntar amb altres persones o unitats familiars per tenir un sostre.