Els falciots volen baix a la Llàcua, aquesta vesprada. Des del migdia que, per l’oest, els núvols s’han arrambat per encapotar un cel que, al matí, era d’un blau impol·lut. Ahir passà el mateix, però no va caure ni una gota d’aigua. I mira que fa falta per aquestes contrades. Avui, però, sembla diferent. Els núvols són més compactes i es senten trons a la llunyania. De tant en tant, un llamp il·lumina el cel.
“Hi ha tres parallamps al poble. No patisques”, explica Vicent Torrent, mentre passegem per aquest llogaret situat en la part més meridional del terme de Morella, a 16 quilòmetres del nucli urbà. A la Llàcua s’hi arriba per una carretera tan estreta que, si et trobares un cotxe en direcció contrària -cosa poc probable, d’altra banda-, t’hi hauries de fer a un costat. El llogaret és un cul de sac, per molt que Vicent i la seua dona, Maite Benavent, insistisquen a dir que, des d’ací, es pot arribar a Catí, ja a l’Alt Maestrat, a través d’una pista rural que, enguany, s’ha arreglat.
Fa moltes dècades que aquesta aldea, capital de la dena del Muixacre -Morella està dividida en deu denes, l’equivalent al districte- es va despoblar. Segons explica Agustí Hernández a Pobles abandonats. Els paisatges de l’oblit, a la dècada dels vint del segle passat hi havia censades seixanta-sis ànimes. Avui no hi viu ningú de forma permanent. El baix rendiment del camp (el clima, a l’hivern, és impenitent per aquestes contrades); els efectes de la guerra civil i de les posteriors batusses entre maquis i guàrdia civil; la manca d’infraestructures mínimes per viure amb certa comoditat -això inclou aigua i llum corrent- va conduir al progressiu èxode d’aquest enclavament. Una història ben coneguda a l’interior del País Valencià.
Resten, però, les cases agrupades, literalment, en tres carrers. Algunes edificacions no han resistit el pas del temps. Altres romanen tancades amb pany i forrellat. I unes poques han estat convenientment adequades pels seus propietaris i s’obren amb motiu dels dies grans. “Hauries de vore com es posa el dia de la romeria, l’1 de maig, quan venen tots els masovers de la contornada i es dona una prima als assistents, després d’una missa i la benedicció als quatre vents”, explica Maite. L’altre és la parada que fan ací els catinencs, el pelegrinatge que, des de 1424, es celebra entre Catí i Sant Pere de Castellfort.
Una raó umbilical
“Ací estem molt tranquils”, confessa Vicent Torrent, mentre, en la llunyania se senten les esquelles de les vaques d’Alfredo, un veí que va i torna cada dia a Morella i manté en producció els camps circumdants. Fa setze anys que l’ànima d’Al Tall i la seua dona van comprar-se una casa en aquest paratge enmig de la comarca dels Ports. No és casual que es buscaren un refugi ací. Hi ha una poderosa raó genètica, quasi umbilical.
Perquè de Morella era la mare de Vicent. “A Morella vaig vindre per primera volta quan tenia set anys. Era el Sexenni o l’Anunci i la colònia morellana a València organitzà un autobús per assistir-hi. Recordo perfectament l’arribada, quan vaig veure la silueta de la ciutat. Era exactament igual que el quadre que teníem a casa. Em va impressionar molt”.
La mare de Vicent, tanmateix, morí quan només tenia onze anys i el lligam amb els orígens s’esmortí. El recuperà als 24 anys, quan va tornar-hi per actuar amb Equip València Folk, que feien de teloner d’Els Sapastres. “Quan ja teníem els xiquets -Vicent i Maite són pares d’un fill i una filla- ens quedàvem en la Fonda d’Elias i feia tant de fred que ens portàvem el càmping gas!”, riu Maite, qui guarda en el calaix de la memòria una volta que els invitaren a participar en una matança que “em va retraure a la meua infantesa a l’Alcúdia i a la festada les xiquetes que fèiem cada volta que es matava el porc”.
Aplequer i activista
La segona meitat dels setanta i primera meitat dels vuitanta foren anys de molta activitat per a Al Tall. El País Valencià bullia i la comarca dels Ports no es quedà al marge d’aquella efervescència. L’any 1978 es celebrà, a la Todolella, el primer Aplec dels Ports, una trobada entre els veïns i veïnes de la comarca, com tantes altres que emergiren en aquells temps.
Al Tall, doncs, esdevingué un dels grups totèmics d’aquesta trobada. Hi actuaren per primer cop al Forcall, l’any 1984 i hi tornarien en vuit ocasions. El lligam esdevingué tan fort que fins i tot, amb motiu de la seua darrera actuació -casualment al Forcall, l’any 2012, després d’anunciar la retirada definitiva dels escenaris- hi dedicaren una cançó, el Cant de l’Aplec dels Ports, a mode d’homenatge.
Paral·lelament, Vicent i Maite s’hi feren també una colla d’amics. Van haver d’assumir, això sí, que el paisatge i les circumstàncies determinaven poderosament el caràcter de la gent per aquestes contrades. Que els portencs i portenques no eren expansius com els valencians d’unes altres latituds.
“Es pot pensar que la gent dels Ports és tancada o aspra. Però tenen fons, seriositat i molta força”, reflexiona Vicent, qui es declara un enamorat de l’aksak, un patró rítmic poc comú a la mediterrània que als Ports i l’Alt Maestrat s’utilitza amb freqüència.
Siga per l’estima que professa a aquesta terra o siga perquè li va en la personalitat, Torrent s’ha prestat a col·laborar, en els darrers anys, en tota mena d’iniciatives socials i culturals dels pobles dels voltants. Perquè és un activista tant a sobre de l’escenari com a sota. Apoteòsica va ser, per exemple, la seua aparició en la inauguració del darrer Aplec dels Ports interpretant El cant dels Maulets. Celebrada va ser, igualment, la seua col·laboració amb Xavi Sarrià amb motiu d’un concert celebrat a Morella la primera setmana d’agost per protestar per la instal·lació d’una línia de molta alta tensió que, procedent del Terol, esquerdarà la comarca. Allà on el reclamen per una bona causa, s’hi presta.
Alumnes privilegiats
Tornem, però, a l’assumpte: Com van anar a parar a la Llàcua el matrimoni Torrent-Benavent? “El cas va ser que a nosaltres ja feia molt de temps que ens rondava al cap comprar-nos alguna cosa a Morella, però no trobàvem l’ocasió. Fins que ens vam assabentar que es venien les antigues escoles de la Llàcua, que havien estat durant algun temps cases rurals gestionades per l’Ajuntament”, explica Vicent. Visitaren el lloc i els agradà. Pensaren, també, que seria un bon indret per reunir la família, ja que la filla viu a Catalunya. “Però només hem aconseguit ajuntar-nos en una ocasió, de bon començament. Aquestes coses ja se sap com van!”, exclama Maite.
Abans d’instal·lar-se definitivament, van haver de fer algunes millores en aquesta casa que, en el passat i fins l’any 1974, acollia els infants de tots els masos dels voltants. A baix hi havia l’aula i a dalt, la casa de la mestra. Milloraren el tir de la xemeneia i ampliaren la fossa sèptica que els dona servei. La llum els la proporciona unes plaques solars; la rentadora és un miratge; i l’internet només l’han aconseguit fer funcionar aquest any, després de diversos intents. També han aconseguit tenir cobertura telefònica. Són conscients que, a la vora dels vuitanta, no s’hi pot anar amb bromes. “Me n’encarrego jo perquè per aquestes coses Vicent és un poc inútil”, riu la dona d’una de les ànimes d’Al Tall. La tele, situada en l’estança de dalt, a penes no la fan funcionar.
De la vessant musical del copropietari d’aquesta habitatge, tanmateix, a penes no hi ha rastre en aquesta casa senzilla i de mobles funcionals. Hi ha la col·lecció de CD’s que un dia el gendre va deixar en una prestatgeria de la segona planta i que, a hores d’ara, acumula pols. I una guitarra. Poc més. És la llar d’un dels fundadors d’un grup totèmic valencià però podria ser la d’un mestre d’escola o d’una infermera retirada. I, tanmateix, Maite i Vicent es confessen afortunats d’haver trobat aquest raconet al món des d’on poden veure, a l’horitzó, l’eixida del sol cada matí. “Llegim, passegem, descansem”, resumeix Vicent.
Sovint, reben visites dels nets i dels amics. Si no fos perquè se’ls hi cola algun gat, la porta sempre estaria oberta. “No ens avorrim gens”, remata Maite, que sembla alleujada de poder dur una vida més tranquil·la. “Mira, quan va nàixer el meu fill, la meua filla tenia un anyet, pràcticament ni caminava. I Vicent a l’hospital, em va dir: “Hem muntat un grup de música. Es dirà Al Tall”. Va ser com tindre una bessonada”, riu.
Racons secrets
Ho relata mentre passegem pausadament i m’expliquen que, encara que no ho semble, en el passat, ací, hi hagué una llacuna i és d’ací que deriva el topònim. Tres pous, encara amb una làmina d’aigua a pesar de la sequera, certifiquen la riquesa hídrica d’aquest lloc.
A l’altra banda del llogaret, en direcció nord, fa temps que el matrimoni va descobrir una altra senda que condueix a una massa boscosa ben particular. “Veus allà, on hi ha aquell pi negre?”, m’assenyalen terra endins, més enllà d’un tapís de camps de cultiu de tonalitats diverses. Certament, l’exemplar de pinus nigra és esponerós. “Doncs allà hi ha com un rogle que hem batejat com ‘els pins de les bruixes’. De ben segur que les bruixes de la comarca es reunien allí”, aventuren.
Mentre parlem, una cortina d’aigua es veu a l’horitzó, en direcció a Morella. Els falciots continuen volant baix, però el líquid beneït tampoc no ha arribat a la Llàcua aquesta vesprada de principis d’agost. A penes han caigut quatre gotes esparses, un plugim insignificant. Potser, qui sap, caldrà invocar les bruixes de què parlen Vicent i Maite. I si no aconsegueixen fer ploure, almenys, faran un bon bureo.