MEMÒRIA HISTÒRICA

De Terrassa a Castelló a la cerca del pare afusellat

El 29 de maig de 1941 José Monfort Gil, espardenyer de professió, va ser afusellat a Castelló, represaliat per la seua participació en l’Ajuntament de Forcall (els Ports) durant el període de la República. Ara, els seus fills, que es van traslladar a viure a Terrassa, estan més prop de recuperar les despulles del seu progenitor gràcies al Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. La capital de la Plana és la segona ciutat del País Valencià, només per darrere de Paterna, on més morts per repressió hi ha registrats. L’Ajuntament acaba de finalitzar la primera fase d’exhumacions. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’Euromed que aquest dijous ha de dur María Monfort i el seu germà José fins a Castelló procedent de Barcelona arriba amb una hora de retard. En unes altres circumstàncies, el contratemps —tan habitual en la connexió ferroviària de l’arc mediterrani, d’altra banda— seria una molèstia irreparable. En aquest cas, però, el retard és una qüestió intranscendent. Després de tants anys d’espera, una hora més o una hora menys esdevé una anècdota. Perquè avui María i José començaran a tancar una ferida que va esgarrar la família Monfort Gil.

Avui, aquests dos germans, que compten 91 i 82 anys i amb una memòria prodigiosa, retrobaran les que amb tota probabilitat són les restes del seu pare, afusellat a poca distància del cementiri de Castelló un 29 de maig de 1941. Han vingut des de Terrassa, on tota l’estirp va fer niu després que l’ambient esdevinguera irrespirable en el seu poble nadiu, Forcall, a la comarca dels Ports, a la part més septentrional del País Valencià. A Terrassa els Monfort Gil van acabar fent vida: ella, darrere el taulell d’un bar; ell treballant en la foneria. “Ara el podrem soterrar a Terrassa, amb la mare”, diu, alleujada, María.

La de José Monfort Gil és una història de repressió com tantes altres: un home amb inquietuds polítiques que va ser afusellat durant la dictadura; una família esgarrada pel dolor que ha de començar una vida nova lluny de casa; i uns descendents que mouen cel i terra per retrobar les despulles de l’avantpassat assassinat. És una història personal i familiar, sí, però explica en part l’esdevenir sociodemogràfic de les àrees d’interior del País Valencià. I és, també i sobretot, una prova de la magnitud repressiva del règim franquista, una acció que va provocar milers de morts. “La repressió franquista va ser el fruit d’una planificació freda i sistemàtica que pretenia impedir la reorganització futura de l’oponent polític, i al mateix temps portava lligada una institucionalització de la mort i del terror exercida amb la plena col·laboració i suport de l’Església que va legitimar la violència i la repressió dels colpistes”, explica Juan Luis Porcar, membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló (GRMHC).

Castelló és la segona ciutat del País Valencià on més morts per repressió hi ha registrats. Només el cementiri de Paterna la supera. El GRMHC ha comptabilitzat 976 víctimes de la repressió franquista (afusellats, però també morts a la presó, guerrillers i suposats col·laboradors) a les comarques de Castelló, de les quals 530 —una cinquantena correspondria a persones d’altres territoris de l’Estat— van ser dipositades al cementiri civil de la capital de la Plana. José n’és una. “Era un home bo, treballador”, repeteix la seua filla, que aquest dijous al matí de finals de novembre s’ha convertit en protagonista involuntària de la història.

 

Un esquerrà en terres carlines

A José Monfort la Guerra Civil el va agafar en la plenitud de la vida. Casat amb María Gil, pare de dos criatures, María i José, era un home inquiet que participava en la vida social i cultural de Forcall, el poble on havia nascut. Com tants altres per aquestes contrades de terres eixutes i clima rigorós es va dedicar a la fabricació d’espardenyes. I també com tants altres en aquest territori de cruïlla va veure en Catalunya una possibilitat d’ampliar les vendes. Al capdavall, ja havia tingut lloc la primera onada d’emigració de valencians cap a Catalunya, allà per la dècada dels 20, així que les relacions comercials s’hi van intensificar.

Abans que esclatara l’enfrontament civil va anar obrint-se mercat a Terrassa. Amb la proclamació de la República, José, que era afiliat de la CNT, assumí tasques de dipositari dins l’Ajuntament de Forcall, segons consta en els arxius del municipi. Aquella havia sigut, tradicionalment, una terra conservadora, molt lligada al carlisme.

Un retrat de José Monfort.

Fou també aquella l’època en què, junt amb altres companys, va muntar una cooperativa per a la fabricació d’espardenyes. L’alçament militar i l’avanç de les tropes, tanmateix, curtcircuità aquella etapa de regeneració democràtica. María encara recorda la fugida cap a Albaida, on vivia un germà de José. Fins a Albocàsser, ja a l’Alt Maestrat, avançaren a peu. “Pel camí van atropellar el gos i va quedar moribund —rememora María—. El deixàrem a un costat de la carretera i marxàrem. Però el gos era ben viu i tornà cap a Forcall. Després vam saber que, en entrar al poble, el reberen a pedrades perquè era el gos dels rojos”. A Albocàsser compraren un carro i continuaren l’itinerari fins al seu destí.

Els Monfort Gil, com tants altres, no tingueren cap altra opció que la diàspora. Era a finals de març de 1938 i les tropes del general Aranda acabaven de trencar el front de Terol. No passarien molts dies abans que els franquistes arribaren al mar per Vinaròs i que dividiren així en dos el territori controlat pel bàndol republicà. La comarca dels Ports, en la part més septentrional del País Valencià, fou la primera de Castelló a rebre els embats del conflicte. “La fugida per por de la repressió d’una part de la població en vista de l’arribada de les tropes franquistes i la repressió sobre una altra gran part que s’hi va quedar —explica Juan Luis Porcar— són una constant en tots els pobles després de l’entrada de l’exèrcit revoltat”.

L’1 abril de 1939 va finalitzar la Guerra Civil. “Franco va dir allò de que ‘res no havia de témer qui no tinguera les mans tacades de sang’ i vam decidir tornar al poble”, explica María, que aleshores comptava 12 anys. La rebuda que tingueren en entrar a Forcall, tanmateix, indicava que ja res no seria igual per als Monfort Gil. “Ens cridaven i ens deien ‘lladres, assassins’ i havien ocupat part de les nostres terres”, rememora. En l’arxiu municipal de Forcall —encara poc documentat, com tot allò relatiu a l’etapa republicana i la posterior repressió— consta que se’ls expropiaren i es subhastaren almenys dos porcs propietat dels Monfort. Pot semblar una qüestió anecdòtica però no ho és pas: el porc era un mitjà de subsistència bàsic i la matança un ritual familiar essencial en aquestes latituds.

El pare i l’avi ni tan sols van poder entrar a casa. La Guàrdia Civil se’ls va emportar a tots dos, primer a la presó local, després a la presó de Morella i des d’ací cap a la presó de Castelló. El pas de l’avi per la presó fou transitori; el de José fou l’avantsala a la mort.

Els nous capitostos del municipi actuaren amb contundència, com indicava la llei marcial. Tothom qui havia participat d’una manera o altra de la vida política en el període de la República estava en el punt de mira. Al contrari que a la resta de la província, a la comarca dels Ports s’obriren procediments sumaríssims col·lectius en quasi totes les localitats, centralitzats a la ciutat de Morella. A José, com a la resta dels qui havien participat en l’Ajuntament durant l’etapa republicana, l’acusaven d’haver-se’n emportat diners. L’Arxiu General Militar de Madrid encara custodia el procediment sumaríssim d’urgència incoat el maig de 1938 a més de 50 veïns de Forcall. Aquells que reberen una sentència de mort van ser traslladats a la presó de Castelló.

 

Ratolins engarjolats

Foren anys obscurs i incerts per a la família Monfort Gil. La taca de “rojos” pesava sobre tots ells. No estaven soles, però. Altres famílies de represaliats patien el mateix escarni que ells. “Com que no tenien prou diners per baixar totes les setmanes en autobús a veure al pare a Castelló, les dones s’organitzaren. Cada setmana baixaven dos dones amb roba i menjar per a tots els reclusos de Forcall. Ma mare li posava un paquet amb roba neta, un pa de quilo i algun tall de conill o el que tinguera per casa”, explica María.

Entre els plecs dels pantalons que José enviava cap a Forcall amagava poemes i escrits. Alguns els escrivia ell; d’altres, els seus companys de captiveri. Sembla que, entre barrots, Monfort i els altres empresonats muntaren una espècie de taller literari. Uns donaven forma als versos, d’altres els passaven a net, d’altres els memoritzaven. “Funcionaven com una espècie de cooperativa. Es feien anomenar a ells mateixos ‘Los ratones’ perquè allò era una ratera”, explica Josep Viciana, net de José, que guarda com un tresor aquells testimonis.

Un dels textos que la família Monfort Gil ha guardat de quan el pare era a la presó.

A José no li donaren l’oportunitat d’acomiadar-se dels seus éssers estimats. Una veïna del poble va anunciar a la seua dona, María, que José havia estat afusellat aquella setmana al riu Sec, a tocar del cementiri municipal de Castelló. Era el 29 de maig de 1941. Segons el GRMHC, entre els anys 1938 i 1947 més de 900 persones van ser liquidades al llit d’aquest riu. Aquell dia en l’escamot de la mort figuraven vuit forcallans més i dos morellans. Hi predominaven els espardenyers i els llauradors. José Monfort Gil comptava 41 anys quan una bala li va travessar el crani.

“El seu pare es va tornar boig quan va assabentar-se que li havien mort el fill. Va agafar la dona i va dir que se n’anaven a viure a Terrassa, on tenien família. Amb tan mala sort que es van passar la parada de tren de Terrassa i baixaren a Viladecavalls, quan ja era fosc. Van decidir tornar cap a Terrassa caminant pel costat de la via del tren. Va passar un comboi pel seu costat i l’avi va desaparèixer. Va aparèixer l’endemà, mort, enmig del bosc. Podeu imaginar-vos quina situació...”, relata María. Ella, la seua mare i el seu germà, que aleshores comptava cinc anys van romandre encara uns anys a Forcall. En total, el poble va registrar 16 víctimes mortals de la repressió, això és, el 9,87% de la població d’aleshores. Cap als 18 anys de María tota la família acabà traslladant-se a Terrassa, on van instal·lar-se definitivament. “Ma mare sempre estava plorant i de mal humor. Vam patir molt”, diu.

 

Exhumar la repressió

Aquest dijous, però, María es retroba amb aquell episodi de la història familiar. Després de l’afusellament el cos del seu pare va ser traslladat al cementiri, com tota la resta. Les famílies que se n’assabentaven a temps estaven en disposició de comprar un taüt de pi que venien a l’entrada del cementiri. Si no, simplement eren dipositats allà. I amb tot, tingueren una sort relativa.

Al contrari que en les fosses comunes de Paterna, on els cossos foren dipositats sense miraments, els uns amuntegats damunt dels altres, mancats de tota dignitat humana, en el cas de Castelló l’enterramorts fou metòdic: els cossos foren dipositats longitudinalment, en 14 files, i apuntà en el registre del llibre on s’havia sepultat a cadascú. Els apunts no eren del tot exactes, però el posterior i conscienciós treball del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica ha permès completar el croquis. Tot plegat ha permès a les famílies saber, més o menys, on són les restes dels represaliats.

“Quan a la dècada dels 60 vam vindre per posar-li una xicoteta tomba al meu pare, vam trobar que l’enterramorts fins i tot havia guardat en la pàgina del registre on figurava mon pare un pedaç de tela procedent del seu pantaló”, explica María. Li erigiren una tomba, allà on l’enterramorts els va dir que, li semblava, podia haver-hi el cos de José. “Cada dos o tres anys venia a Castelló a canviar-li les flors. Ara tinc un test amb unes margarides molt majes preparades”, diu María, qui, al contrari que el seu germà, encara conserva l’accent i els dialectalismes del nord del País Valencià.

El net de José, Josep Viciana, va ser qui es va posar en contacte amb el Grup per la Recerca Històrica de Castelló

Aquestes margarides, però, ja no les haurà de col·locar al cementiri de Castelló. Perquè, si les dades de l’enterramorts i del Grup de Recerca són correctes, el de José Monfort Gil és un dels 13 cossos que l’equip ArqueoAntro ha exhumat durant el mes de novembre del cementiri de Castelló. És la primera campanya d’aquestes característiques que s’emprèn a la capital de la Plana. En principi, la idea era exhumar tres cossos, els de les tres famílies que abans ho van sol·licitar al GRMHC. A més de José Monfort, es buscava les restes de Rafa Prades i Eduardo Ferreres. Però durant els treballs, com era previsible, han aparegut més cossos. Al capdavall, les anotacions de l’enterramorts i el posterior treball del GRMHC guien la cerca però no tenen prou precisió per indicar, sense cap dubte, la ubicació d’un cos.

És, en definitiva, un trenca-closques amb moltes peces per encaixar. El CRMHC ja ha contactat amb els familiars de qui podria estar al costat de José, Rafa i Eduardo. L’acarament de l’ADN resoldrà la incògnita. “A nivell d’exhumació de cossos, aquests treballs han sigut més senzills perquè els cossos no estan apilats. Però a nivell d’excavació ha estat més complexa perquè primer s’ha hagut de fer la localització individual a través de la recerca prèvia”, explica Miguel Mezquida, responsable d’ArqueoAntro, l’associació que ha dut endavant els treballs i que atresora una àmplia experiència en aquest camp. No debades, ArqueoAntro ha estat l’entitat que més fosses ha obert al cementiri de Paterna, amb un total de 10.

Quan van començar els treballs al cementiri, el Grup de Recerca tenia 11 peticions de familiars desitjosos de recuperar les restes dels seus familiars. D’ençà que s’iniciaren els treballs, en sumen més d’una vintena. Tot plegat, certifica, segons Mezquida, que “les famílies tenien ganes de resoldre els seus casos”. La intenció de l’Ajuntament de Castelló és continuar sufragant aquests treballs en campanyes successives.

 

La reparació

María s’ha assegut a la vora de la rasa on tres arqueòlegs d’ArqueoAntro retiren la terra sota la qual s’amaga una calavera. El contacte amb la terra, que per aquestes contrades és molt argilosa, ha malmès les restes. Si no es pot extraure l’ADN dels ossos, s’extraurà dels queixals, explica Mezquida a un grup d’estudiants de secundària que avui estan de visita al cementiri i que es miren amb certa perplexitat aquest forat cavat a terra. “Mirem si els ossos tenien fractures, si hi ha entrades i eixides de bala en el crani...”, relata. A José Monfort no li van poder donar sepultura amb un taüt de pi. El seu cos podria ser el que pràcticament tenen ja net. O pot ser que siga el de la dreta. O el de l’esquerra. No ho sabran fins que no s’acaren els ADN i per a això caldrà esperar almenys un any.

María s’ho mira, seriosa. Al seu costat, el seu germà. Li demanen si no voldria apropar-se una mica més, però rebutja l’oferta. I resta en silenci, amb els ulls humits. No besa ni una llàgrima. “Quan ma mare calla és perquè alguna cosa està rumiant. Quan va a la tomba de sa mare, a Terrassa, li parla. Ves a saber si per dins no estava parlant amb el seu pare”, relatarà hores després el seu fill Josep Viciana, que és qui, de Terrassa estant, va entrar en contacte ja fa anys amb el Grup per la Recerca de la Memòria Històrica per demanar-los assessorament amb l’objectiu últim de recuperar el cos del seu avi. Des d’aleshores han treballat colze a colze per arribar on són avui.

Aquest 29 de novembre de 2018, a la fi, els Monfort Gil han fet un pas de gegant en la seua cerca. La ferida pot ser que no es tanque mai, però almenys ja no supurarà. La voluntat de María és dipositar les restes de José al costat de les de la seua dona, a Terrassa, on aquesta família de Forcall, víctima d’una repressió cruenta, va haver de refer la vida. I allí podrà parlar-los a tots dos, al pare i a la mare, i col·locar-hi aquelles margarides tan “majes” que María rega, amorosament, a casa seua.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.