La ideologia nacionalista espanyola ha inventat un seguit de mites històrics legitimadors d'una Espanya mística, monolítica, castellana i carpetovetònica, elaborats a partir de la creació de l'estat nació liberal, al segle XIX, i inculcats des d'aleshores de forma entusiasta en les aules escolars, sobretot durant la dictadura franquista.
Ara bé, més enllà dels disbarats anacrònics evidents, aquesta nòmina de pròcers de l'espanyolitat sagrada de vegades fa riure per la bestiesa i l'atreviment dels seus creadors. Per exemple, un cabdill lusità com Viriat (que lluità contra els romans i la seua assimilació) pot compartir glòria d'heroi espanyol juntament amb l'emperador romà Teodosi, nascut a l'actual Coca, a prop de Segòvia, i per tant un emperador espanyol (i cristià). Com emperador espanyol era Trajà (aquest, en canvi, pagà) i com a espanyola era la província romana d'Hispània, que és assimilada mutatis mutandis a l'estat actual anomenat oficialment Regne d'Espanya amb capital a Madrid. Malgrat l'antítesi, l'òbvia contradicció, tot és espanyol: una cosa i la contrària. Viriat i Hispània.
Com espanyol és el fet heroic de la resistència de Numància contra els romans, una altra flagrant contradicció. Com es pot exaltar la romana Hispània (i d'ací, la llengua castellana, derivada del llatí, el concepte d'Hispanitat...) si s'està exaltant a la vegada els numantins, que combateren per la força de les armes als invasors romans? Deu ser un misteri digne d'estudi parapsicològic, un dogma com la invenció catòlica de la Immaculada Concepció de la Verge Maria(instituït per Pius IX només des de 1854, mentre que l'espanyolitat, eixa sí, és eterna i deu perdre's en el Big Bang).
Trac a col·lació tot açò per la importància exagerada i grotesca que s'ha volgut donar al senyor Rodrigo Díaz de Vivar, «El Cid», en la ciutat de València. És cert que va conquerir València (Balansiya) als musulmans el 1094. I igualment cert és que, a la seua mort el 1099, els musulmans recuperaren València. Només cinc anys durà la glòria cristiana d'aquell famós mercenari amb cara cinematogràfica de Charlton Heston. Aquests fets, en el còmput global de la longeva història del Cap-i-casal venen a ser com una «anècdota».
Malgrat això, per què l'obsessió franquista amb la Valencia del Cid, la retolació del camí cap a ponent (a Castella) com a avinguda del Cid o l'estàtua del mateix personatge a la plaça d'Espanya (només faltaria!)? Resposta: perquè era castellà. En la ment dels nacionalistes espanyols, l'equivalència és absoluta: espanyol=castellà. O no recordeu les declaracions del nefand ministre d'Educació del PP José Ignacio Wert quan parlava en 2012 que calia españolizar a los alumnos catalanes? Però vegem: el català no és una llengua també espanyola (reviseu la Constitució de 1978)? Per què si s'estudia en català (o es parla en català) automàticament es deixa de ser espanyol? Un altre misteri sense resoldre de l'espiritualitat espanyolista...
Dit això, la màxima figura que representa al poble valencià (Jaume I), sempre ha passat prou desapercebuda per a les autoritats locals si la comparem amb el Cid. I encara com, en el marc del regionalisme de la Renaixença, entre Teodor Llorente, Vicent W. Querol i altres prohoms proposaren a l'Ajuntament l'erecció d'una estàtua a Jaume I per a commemorar el sisè centenari de la seua mort. És la que podem gaudir al Parterre des de 1891, obra de l'escultor català (eren altres temps!) Agapit Vallmitjana.
Aquest estiu, un conegut diari local ha proposat una enquesta per batejar com a Jaume I el nou bulevard que eixirà de soterrar les vies del tren (en comptes de dir-li García Lorca). No seré jo qui contraposarà Jaume I a Lorca, a qui faig meu com a intel·lectual i persona compromesa amb la igualtat i la justícia social del seu temps. En realitat, com que cap govern municipal s'ha atrevit ni s'atrevirà mai a tocar al Cid (que encara guanya batalles després de mort: eixe sí que actua amb valentia), propose almenys donar al pare de la pàtria valenciana un altre lloc digne. I quin lloc millor que la plaça major de València, a la que després d'esborrar el nom de «País Valencià» li posaren «de l'Ajuntament», una denominació descafeïnada, més adient per a Valdemorillo del Moncayo que per a la capital d'un país?
Us imagineu veure en el bell mig de València la «plaça de Jaume I», fundador del nostre Regne, del País Valencià actual? Damunt, complementada amb la presència de l'estàtua de Francesc de Vinatea, defensor dels furs del Regne de València enfront de les pretensions d'Elionor de Castella!
Aquesta proposta, que estic segur podria perfectament subscriure tota força política valenciana mínimament sensata (com també les associacions i entitats que representen majoritàriament la societat civil) col·locaria Jaume I en el lloc d'honor que es mereix en el nomenclàtor del cap i casal, i més tenint en compte que el 750 aniversari de la mort del nostre fundador està passant institucionalment amb més pena que glòria...
Això sí: que algú recorde que darrere de l'edifici consistorial hi ha encara l'arzobispo Mayoral, un agent de la colonització castellana post-Almansa.
—Vergonya, cavallers, vergonya! -exclamarà, si no, el rei En Jaume des de la plaça del costat...
