Els kurds no han disposat mai d'independència política. Després de la Primera Guerra Mundial, quan es desmembrà l'Imperi Otomà, els governs de les grans potències occidentals parlaren de la creació d'un estat kurd, però a la fi aquell territori es repartí entre Síria, Iran, Iraq i Turquia. Com era d'esperar, tots aquells estats, quan es van consolidar mínimament, van fer grans esforços per reprimir els kurds, que ja havien donat mostres evidents de voler independitzar-se.
Els governs de Síria, per exemple, no van voler reconèixer mai l'existència d'una minoria kurda dins del seu territori. Fins al punt que van retirar la ciutadania a desenes de milers de kurds i els deixaren a tots els efectes en la situació d'apàtrides. A l'Iran, on han estat tradicionalment marginats, la llista de líders polítics kurds assassinats pels serveis secrets és prou llarga. A Turquia, durant la presidència de Mustafà Kemal, s'hi van dur a terme deportacions massives i, cada vegada que hi havia una revolta kurda, l'exèrcit massacrava la població.
A més, la doctrina oficial negava l'existència dels kurds. Des del punt de vista del govern, els kurds eren només «turcs de muntanya». En el Butlletí Oficial de la República de Turquia apareixen prohibicions d'importar llibres i revistes que utilitzen els termes «kurd» o «Kurdistan». Des de la instauració de la república, l'estat turc ha imposat la llengua turca i no ha reconegut cap altre idioma com a oficial. A l'Iraq, la pitjor repressió militar contra els kurds hi tingué lloc quan Saddam Hussein ordenà l'ús d'armes químiques contra la població civil en la campanya d'Anfal. Centenars de pobles kurds van ser arrasats i la seua població massacrada.
Les adversitats polítiques que han hagut de resistir en els darrers cent anys han estat nombroses. Ara bé: després de la derrota de l'exèrcit de Saddam Hussein en la guerra del golf Pèrsic, els kurds del nord de l'Iraq aconseguiren una autonomia regional prou àmplia, sota la protecció dels Estats Units. A més, la nova constitució federal de l'Iraq, que s'aprovà l'any 2005, reconegué dues llengües oficials: l'àrab i el kurd. Mai el kurd havia tingut el reconeixement de llengua oficial a cap estat.
Uns anys més tard, esclatà una guerra civil a Síria, que causà més de mig milió de morts i prop de cinc milions d'exiliats. Els kurds de Síria crearen a la regió de Rojava un exèrcit, per a defensar-se dels atacs que rebien de totes bandes, i aconseguiren organitzar una fràgil administració autònoma, que també començà a promoure l'ús de la llengua kurda.
Però la situació d'aquells territoris és inestable. Turquia no vol zones controlades pels kurds a les seues fronteres. Per això, ha establert una àrea d'exclusió al nord de l'Iraq i s'ha oposat a la consolidació d'una administració kurda al nord de Síria. L'excusa que utilitzava abans era que aquests dos territoris servien de base a les guerrilles del Partit dels Treballadors de Kurdistan, que va lluitar contra la policia i l'exèrcit turcs durant prop de mig segle.
Les informacions són difícils de contrastar, perquè els censos de l'Iran i Turquia no recullen informació sobre l'ús de les llengües, però és claríssim que el kurd està en retrocés en aquests dos estats. Amb tot, a Turquia hi ha encara més de cinc milions de parlants, tot i que hi ha hagut un llarg període en què es prohibia l'ús del kurd en les escoles. En la redacció de la «Llei Relativa a Publicacions i Emissions en Idiomes Diferents del Turc», per exemple, s'arribà a l'extrem irrisori d'establir que «la llengua materna de tots els ciutadans turcs és el turc». Es creu que Turquia és l'estat que compta amb un nombre de parlants de kurd més alt, per davant de l'Iraq i Iran.
Des del 2012, és legal ensenyar el kurd com a matèria optativa –de dues hores setmanals– a les escoles públiques de Turquia. Però, en la pràctica, només uns pocs milers de nens reben aquests ensenyaments. La major part de les escoles no ofereixen l'optativa perquè l'estat no assigna professorat capacitat per a ensenyar el kurd. En algunes escoles hi ha pressions perquè no se n'ofereixin classes, perquè consideren que concedir importància al kurd és «antipatriòtic». Per la mateixa raó es prohibeixen concerts de cantants kurds. Tothom que s'interessa per promoure la llengua kurda acaba sent «criminalitzat».
Mentre les guerrilles del Partit dels Treballadors del Kurdistan s'enfrontaven a la policia i a l'exèrcit turcs, la repressió era terrible. Les operacions militars, les detencions policials i les tortures van fer que desenes de milers de kurds s'exiliessin de Turquia. I a la resta de territoris on hi havia kurds la situació no era millor.
Naturalment, quan s'han vist atrapats, els kurds han travessat les fronteres que els separaven i han trobat ajut entre els kurds de l'altra banda: els guerrillers del Partit dels Treballadors del Kurdistan, perseguits per les tropes turques, es retiraven a les muntanyes del nord de l'Iraq i, en els moments més virulents de la Guerra Civil de Síria, desenes de milers de kurds passaren la frontera amb Turquia. La unitat dels kurds, amb tot, no és sempre clara. Ni tan sols la de la llengua, que alguns lingüistes consideren incerta. Els dialectes kurds s'han escrit en distints alfabets: el sorani i el kurd del sud se solen escriure en alfabet aràbic; el kurmanji s'acostuma a escriure en alfabet llatí.
La literatura kurda ha trobat obstacles insuperables. A Turquia, hi ha hagut períodes en què no s'ha publicat cap llibre kurd, a causa de les prohibicions. La situació a Síria, Iran i Iraq, per diverses circumstàncies, sempre ha estat adversa. No hi ha un nombre suficient de lectors. La immensa majoria de la població que parla o entén el kurd no llegeix llibres. Ni tan sols és capaç de llegir amb fluïdesa en kurd, perquè ha rebut tota la formació en turc, àrab o persa. Les editorials kurdes més ambicioses, aparegudes a Turquia després que s'aixequessin les prohibicions, es mantenen amb una notòria fragilitat.
Les persecucions polítiques han fet que una bona part dels autors kurds hagin viscut i mort a l'exili, i que la seua obra es trobi dispersa i, a efectes pràctics, sigui introbable. Les edicions en alfabet aràbic, que es fan a l'Iran o Iraq, no arriben a les llibreries de Turquia i les publicacions en dialecte kurmanji, que s'editen a Turquia, tenen escassos lectors a l'Iran i Iraq.
A tots aquests problemes, encara cal afegir-hi que la situació política a Turquia fa temps que és absurda, perquè Abdullah Öcalan i els altres líders del Partit dels Treballadors del Kurdistan redactaven els seus manifestos i escrits polítics en turc, encara que després els feien traduir al kurd. Contribuïen així a consolidar els prejudicis contra la llengua que suposadament defensaven, en conferir al turc el paper de llengua «útil» i al kurd el de llengua «secundària».
Per tant, si les reivindicacions culturals i lingüístiques no passen a ocupar el primer pla, els kurds de Turquia seran completament assimilats en les pròximes dècades. I els de l'Iran no semblen destinats a una sort diferent. Amb els kurds de Síria en perill de ser exterminats o obligats a exiliar-se, és probable que l'únic territori on es parlarà kurd serà el nord de l'Iraq.
