El 18 de juliol de 1924 La Veu de Catalunya publicava l’esquela d’Àngel Guimerà i Jorge en català prenormatiu. El record que en volia deixar la família Aldavert es concentrava en cinc títols sota el seu nom: “Mestre en Gay Saber-Expresident de la Unió Catalanista-Expresident de la Lliga de Catalunya-Expresident de l’Ateneu Barcelonès-Cavaller de la Legió d’Honor”. Malgrat això encara, pel cap baix, se’n deixava tres de destacats, president honorari de Nostra Parla, director del diari La Renaixença, a més de membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Però el “retrat final” era aquest. Deixava aquest món un personatge popular, com a autor teatral d’èxit, en contacte amb la gent, que havia fet seva la bandera catalanista, amb radicalitat. El personatge més popular del seu temps que es declarava de totes passades patriota català? Darrere d’ell vindrien una corrua de dirigents formats en el dret o en les humanitats.
Carles Soldevila, en morir, recordava a La Publicitat: “La seva vida de patriota restarà com un exemple inoblidable” i Josep Maria de Sagarra, amb verb fluid i precís, afirmava: “Quan a Guimerà se li ha posat la paraula pàtria als llavis, aleshores ell ha trobat sempre d’una manera miraculosa el dardell just una mica emmetzinat de la punta perquè anés dret i fes aquella coïssor precisa en totes les fibres del nostre cor”. Vegem-ne, doncs, la seva idea i la seva trajectòria en el catalanisme.
No podem saber per què no hi ha referència en l’esquela a la seva trajectòria victoriosa en el teatre català, però és ben clara la voluntat de destacar la seva trajectòria patriòtica, la qual es va concretar en una part important de la seva obra dramatúrgica, poètica i publicística, en títols teatrals com Joan Dalla i L’ànima és meva, poesies com “El cap de Josep Moragues”, “Agonia”, “Als nostres germans del Rosselló”, “Ripoll”, “Recordant la Ciutadella”, “Els emigrants que tornen”, “Himne de Nostra Parla”, i, per damunt de tot i de tothom, la lletra de l’arxiconeguda “La Santa Espina”, amb música d’Enric Morera, un altre geni. La seva aportació al catalanisme renaixent en el pensament va quedar reflectit en Cants a la pàtria.
Però no era la passió del catalanista que feia compondre només poesies i cants, també discursos en moments clau per al catalanisme renaixent, com en les assemblees de la Unió Catalanista de Manresa (1892), Reus (1893), Balaguer (1894), Girona (1897) i Terrassa (1901), a més del cèlebre discurs a l’Ateneu Barcelonès (1895) i en la consagració de Santa Maria de Ripoll (1893). Josep Miracle, el seu biògraf, adjunta a la seva obra la imatge de Guimerà de cos present, embolcallat (no cobert) per la bandera barrada: simbòlic.
Eines d’un catalanista
Josep Miracle afirmava: “El cas d’Àngel Guimerà no és del lletraferit que sent l’ambició d’arribar més o menys amunt d’una carrera literària, sinó el del senzill seguidor de l’Ideal, o com a ell li plaïa de proclamar i escriure, del Catalanisme, així en majúscula”. Rere aquesta voluntat hi havia una estructura senzilla, però clara. Calia impulsar la carrera d’un jove poeta, amb el suport dels seus amics i primers catalanistes barcelonins i vendrellencs. Per això va ser mestre en gai saber i, aquests mateixos, el van impulsar cap a l’art dramàtic, primer amb la tragèdia i, després, atansant-se a la realitat quotidiana, al drama, per assolir un nivell superior com a gènere, per a grans públics i en llengua catalana: teatre català.
A l’evolució personal, s’hi unia la voluntat de crear una empresa, amb ell i Pere Aldavert, La Renaixensa, que havia de donar veu al moviment de represa per la llengua: editorial, revista i diari, des de 1874, com recordava Aldavert. No era, doncs, simplement un benemèrit i entranyable autor, aclamat i aclamable, venerat. Guimerà, amb el suport de col·laboradors diversos, esdevé ell mateix constructor del primer catalanisme, el reconstructor de cap a peus, quan calia fer-ho tot (heus aquí el mèrit), de les lletres a la definició d’un moviment d’afirmació nacional. Constructor sense xarxa: sense grans entitats ni institucions de govern.
Quins eren els seus impulsors, a més dels amics que l’acomboiaven a la rebotiga d’una farmàcia a la plaça del Pi, a La Gramalla; Lo Gay Saber o a La Jove Catalunya? Guimerà creu que el procés de represa catalana s’inicia amb la guerra del Francès i comença una “revolta pacífica” des de la “literatura moderna catalana”, amb Aribau i la seva Oda, Joaquim Rubió i Ors, “patriarca venerat”, però “el grandiós esclat de la llengua literària de Catalunya va venir amb la restauració dels Jocs Florals de Barcelona”. Per a Guimerà, els Jocs són un gran trampolí, “l’herald de la pàtria”, que recull l’anhel del país, una gran eina divulgativa, però cal consolidar la tasca per la literatura i la llengua catalanes no en un sol dia, com en els Jocs Florals.
Per aquest sentit de tasca diària, podem dir com afirmava La Publicitat que “l’any 1874 entrà a La Jove Catalunya, que fou la primera entitat catalanista que existí”. Per tant, són els primers catalanistes que volen construir un projecte ampli per al seu país. Comencen per ser res, o gairebé res. A partir dels instruments que s’empesquen, el pensament estructurat, la seva visió nacional i estatal, i les eines s’allunyen del que ens és comú avui (fins a cert punt). Com veurem, fou un polític peculiar, però no partidista, ja que pensa en el conjunt. Vol crear un sentiment, no una ideologia, fruit del lligam amb la vida del poble que cal desvetllar. L’ideal de La Renaixensa, malgrat que creen una revista i un diari amb aquest nom, no l’expliciten ells: no creuen que ells la iniciïn. Seran els successors? Serà l’allau de feina que no els vol donar més perspectiva?
Crear consciència
En els seus textos patriòtics, Guimerà és conscient de la realitat catalana, no del seu desig futur, com recollia el 1889: “Jo sóc el portaveu del poble més infortunat de la terra. Del cim de la seva grandesa ha anat davallant de graó en graó” i a Manresa (1892) afegia nous detalls a aquesta circumstància: “La nació catalana n’ha begut moltes de les enverdores metzines que se li han servit en els àpats d’Espanya”, per això “l’enteresa de caràcter d’aquest poble està adormida. El cor escassament glateix per la pàtria”. Aquest poble no era constant i “la nació catalana estava entregada a mans forasteres, quan per tot dominava la més incomprensible covardia”. Catalunya era un país desnaturalitzat, com deia el 1901. Els instruments que havien provocat aquest marasme eren la divisió de “la nacionalitat catalana” en províncies i “aquestes províncies en partits polítics, que ho esmicolen i ho destrueixen tot”, dins d’un sistema polític de la Restauració que “facilita les trampes” en uns municipis immorals, regits pels cacics que els dominen mitjançant els partits de torn. El seu únic objectiu era “continuar governant i explotant”. Tot aquest sistema ha de caure: “Tot deu mudar-se”.
El deus ex machina d’aquest sistema a enrunar són uns governants a Madrid que el 1889 són vistos com a sords “als clams de desesperació” de Catalunya. Aquest sistema sortit de Madrid, el centralisme, és definit com un “cadàver corromput i repugnant”. Els seus efectes han estat escapçar amb províncies el territori català, treure-li llibertats, “drets civils” i “arrencar-li d’arrel la llengua pròpia”. Catalunya “protesta tant com pot” per “salvar la seva vida”. Altres efectes del centralisme són les quintes que treuen força de treball, jutges que no entenen la llengua del poble i mestres que ensenyen unes històries “incompletes i parcials”, i la demanda que se li torni, com reclamava el 1892, “tot allò que li anà arrabassant”, la iniciativa social i econòmica i la hisenda. Guimerà farà servir conceptes clars i durs per definir l’estat en què es veuen immersos els catalans. Deia el 1892, a Manresa, que a Europa, Espanya ocupava un lloc “pobre i vergonyós”: “Col·locada en un extrem d’Europa com està col·locada a l’altre extrem Turquia [qualificant l’Imperi otomà com “la Sublim Porta”], s’assemblen molt al present la pàtria de Porta Sublim amb la pàtria de la Porta del Sol”.
Però en aquest enfonsament no tot està perdut: el 1889 creu que “la Catalunya de nostres amors, de nostre enyorament i de nostres esperances, no ha mort no”; per això reneix. Després de bregar molt pel catalanisme renaixent, el 1901, al barri de Sants es considera un catalanista “que en cos i ànima m’hi trobo dins”. El seu catalanisme és un sentiment, no una ideologia, que “es fonamenta a estimar amb entusiasme, amb fervor, amb idolatria a Catalunya”, en un contínuum d’homes que han habitat aquesta terra, configurada per una pàtria que és “la casa, el foc de la llar [...] la família de famílies”.
El contínuum humà que hem esmentat provoca una visió i reivindicació dels fets històrics, estimació del país i coneixement del seu passat. Són, doncs, un sol bloc, centrat en l’entronització d’una dinastia forana al Casal de Barcelona. Des d’aleshores, “es va fer franca i dreta la persecució contra tot el que donava color i vida a aquest poble”. El 1889 creu que “no ha acabat la persecució, ha començat la resistència”. Una resistència davant d’uns atacs centralistes en tots els camps: al dret civil, a la llengua i als sectors econòmics del país. Tanmateix, caldrà fer “el memorial dels nostres greuges, que és l’oprobi dels enemics i la vindicació nostra”. Un memorial pel qual “hi som per protestar amb tota la indignació de la nostra ànima honrada d’aquells que amb els seus insults ens calumnien, perquè, ignorants, per orgull estúpid, de la nostra història i del nostre caràcter, no ens coneixen ni ens volen conèixer”. Una conseqüència, deia el 1897, d’aquest capteniment és anar “congriant l’avorriment i l’odi de les altres regions espanyoles en contra d’ella [Catalunya]”.
Quina eina?
Com recordava Josep Miracle, amb aquests ingredients previs, Guimerà no pot ser un polític, és un patriota, que no vol actuar en partits, sinó en una organització patriòtica com la Unió Catalanista (com consta a l’esquela). Per a ell, doncs, l’any 1901: “El catalanisme no és ni pot ésser a la manera d’un partit polític, sinó que, com ho ensenya la seva ja llarga història, aspira constant i desinteressadament a fer un país, a purificar una raça, a tornar, per la seva vida interior, el seu govern a una nacionalitat, a fer senyor d’un poble, el mateix poble”. Altres visions de la raó de ser del catalanisme ho són, com diu el 1897, per “posseir aquesta terra”, on “tenim més dret que ningú”, “perquè l’estimem més que els altres”, “hi tenim les nostres alegries”. El definirà, així, aquest mateix any com a “moviment regenerador de la pàtria”.
Com veu Guimerà l’evolució d’aquest moviment catalanista? En plena campanya en defensa del dret civil català, el 1889, comença a donar fruits “aquesta sanitosa rebrotada”; quatre anys després, creu que “s’ha anat manifestant en progressió creixent per tot Catalunya”. Malgrat la creació de centres catalans i associacions catalanistes arreu, fins al 1901, el fet de reivindicar-se com a catalanista es considerava “criminal o ridícul per la immensa majoria dels catalans” i pels compatriotes aquesta causa, majoritàriament els era aliena, encara. Amb imatge gràfica, creia que el catalanisme com a moviment reivindicador de Catalunya era un “malalt que ha arribat a les portes de la mort [que] no se’l refà si se’l posa dret en quatre dies”.
Un senyal de millora és com destaca en diferents mítings de 1901, a Barcelona, a Sarrià i a Sant Feliu de Codines l’aparició d’un nou ingredient en el catalanisme, els joves, en els quals diposita l’esperança. En un dels seus darrers discursos patriòtics, el 1920, quan comença a esquerdar-se l’hegemonia de la Lliga Regionalista en el catalanisme, es veu convençut del futur ja del catalanisme, un moviment dirigit per “la joventut sanitosa”, que ja cobreix tot el territori del Principat, i que, influeix des de fora de Barcelona cap a la capital, i que se sent bategar “si poseu la mà al cor de València i de Mallorca” i també del Rosselló.
Assolir aquest fita per al catalanisme no s’ha produït per un encanteri. Coneix a partir del seu estudi de la història nacional (a partir de les eines d’aleshores) i per això, exigent amb ell, els fidels i el seu poble, creu fent parlar Jaume I el 1889: “Recorda’t del que eres, del lloc on jo et vaig alçar, de tot el que et guanyares i t’has deixat prendre: ensenya els teus fills a rescatar-ho”. Quina ha de ser l’ensenyança a aconseguir, des de la continuïtat impertorbable el 1892: “Si els esforços hi són, si la constància dura, tornarem a aquella edat enyorada en què tot era català a casa nostra”. Amb paraules dures, indicava un capteniment per als catalanistes: “Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguin estretament la nacionalitat catalana a les altres nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes. Si són de flors, embruteixen i efeminen; si són de ferro, ceguen els braços per al treball, envileixen, i a la fi acaben la vida”.
Des de la intransigència, un programa
No entendríem, doncs, el programa polític que sintetitza Guimerà sense entendre, com veiem, un compromís personal, moral. Guimerà vol encomanar el seu capteniment, quan diu el 1901: “Allunyat tota la vida dels partits polítics” fa seva “l’ara santa de les nostres lleis i de les nostres intransigències” i ho ha manifestat en una obra i acció, però també d’una faiçó propagandista, anant “en tots els aplecs, consells i assemblees”. Des de la “bandera d’intransigència”, “treballant a la llum del dia” s’han de rebutjar sempre “pactes i contrapactes amb els enemics”.
Un compromís moral que es concreta en el transcurs de la vida de la gent, d’una forma concreta i apassionada. El 1889 manifesta que “volem viure en el nostre país i del nostre país”. Vuit anys després, a Girona, a aquest objectiu de viure la seva vida, s’hi afegeix que “no pot ésser que se l’estrafaci”. Demana que els catalanistes visquin sense por, perquè “som honrats, tenim política honrada, vivim del nostre treball”. Des d’aquest punt de vista, el programa polític que proposa Guimerà en la Lliga de Catalunya o la Unió Catalanista, s’adequa a les necessitats de la gent, no a complir un programa derivat d’una ideologia. Sense dubte, com deien La Veu de Catalunya i La Publicitat el 1924, l’expressió més desenvolupada del “programa” de Guimerà seria el Missatge a la Reina Regent, de 1888. Deien els dos mitjans catalanistes: “El 1888 redactà el missatge que Catalunya dirigí a la reina regent d’Espanya”.
A banda de les consideracions prèvies del document impulsat per la Lliga de Catalunya, amarades dels seus ideals i conceptes, referint-se a Catalunya ja com a “nació catalana” centra el primer objectiu en què aquesta posseeixi “ses Corts generals lliures i independents”. I aquestes han de votar “la quantitat amb què té de contribuir nostre país als gastos generals de l’Estat” i, seguint els paràmetres de les Bases de Manresa en la sisena. “Catalunya serà senyora del govern interior de sa casa”. L’exèrcit serà voluntari i dos factors importants com a autor teatral i poeta, que tindran una atenció especial posterior: “Que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble. Que l’ensenyança a Catalunya sia donada en llengua catalana”. I dos aspectes oposats al criteri centralista imperant, que les causes judicials en territori català siguin fallades al país, que els càrrecs públics catalans siguin nomenats per catalans i que aquests poguessin ser sancionats per conductes immorals. Aquests objectius es mantingueren des de l’assemblea de la UC de 1897, però se situà en lloc preeminent l’ús oficial de la llengua catalana.
Per la llengua
Després del redactat del Missatge a la Reina Regent, el lideratge de Guimerà en el catalanisme renaixent va tenir una altra fita en el seu discurs com a president de l’Ateneu Barcelonès el 1895. Com a dramaturg, trepitjant teatres arreu del país, Guimerà era un observador privilegiat de l’estat de la llengua entre el poble i n’era un impulsor, des de les lletres i provant de construir una acadèmia per a la llengua catalana, abans de l’impuls fabrià. En un període de repressió contra la llengua catalana (un altre més), el 1924 La Publicitat en l’editorial post mortem afirmava: “La llengua ha lligat el poeta i el poble [...] Guimerà és mort. Visca la llengua!”. El paper de Guimerà (de llengua materna castellana) és cabdal per canviar, amb Verdaguer, la història de la llengua catalana, a partir de dos literats brillants, com recordava Sagarra. I és des d’aquesta trajectòria que en fa una aposta decidida, en el que era l’entitat cultural més prestigiosa del moment, l’Ateneu Barcelonès.
El fet de fer-hi entrar, en el discurs del nou president, la llengua catalana de bat a bat no era tasca fàcil i el dia que això s’esdevingué, tampoc, enmig d’un acte alterat, a la fi de la tardor de 1895. El sentit del discurs de Guimerà, “La llengua catalana”, significa la seva reivindicació, a partir de la seva història i la seva actualitat. Creu que són “llengua i literatura exuberant de vida i esperança”, estesa per l’Estat espanyol, francès i italià, llengua de savis, d’estat i de corona abans de la decadència, i en l’actualitat amb més parlants que altres llengües europees, que “es parla cada dia més i més” i n’augmenta els parlants, fins i tot els de llengua d’origen castellana. I els catalans que han volgut fer carrera en la literatura castellana o la política castellana no han reeixit. Per això la situació és clara: què han de fer els catalans amb la seva llengua?: “Engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia o avergonyir-se’n?”. Com en altres casos, l’atenció als altres moviments nacionalistes europeus és present en la intervenció emblemàtica, com fa el 1889 i el 1892. Quedava clar per ella, manllevant una frase a Dante; en cloure el discurs: “Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres”. Aplaudiments exultants.
Crític amb la Lliga Regionalista
El 1901 apareix un nou Guimerà, no per un canvi dels objectius, però sí per l’adaptació a circumstàncies canviants. És el moment en què el catalanisme es fractura i apareix el seu primer partit polític, la Lliga Regionalista. Guimerà s’hi oposarà per diferents motius. Guimerà, Aldavert i els Permanyer seran els oposats a aquesta orientació nova. Serà aleshores que manifestarà: “Soldat de número com sóc de la Unió Catalanista”.
La diferència no serà, però, les relacions amb els altres pobles d’Espanya, que vol que reneixin com Catalunya, però “dins de casa vostra i que se’ns deixi a nosaltres ser tal com érem”. El 1892 creu que hi vol viure agermanada, “però mai fosa”. En una forma com expressarà el 1889 de confederació espanyola, semblant a l’establerta dins de la Corona d’Aragó. Per tant, com deia el 1897, “units i separats al mateix temps”. Totes aquestes possibilitats podien reconèixer-se en els rengles del nou partit, la Lliga Regionalista. La diferència, però, es trobava especialment en l’acció política immediata i tot el que l’envoltava vers la concepció del que havia de ser el catalanisme. Daniel Cardona, el líder de Nosaltres Sols! els anys trenta, el prenia, amb Aldavert, com a referent: “Els altres [els de la Lliga], els precursors del transfuguisme de totes les etapes, aquella que en tot moviment nacional irredemptista prefereix afeblir-lo, abans que sacrificar l’utilitarisme immediat personal i col·lectiu”.
A més de la radicalitat del missatge, Guimerà, com hem dit, no pensava en el catalanisme com un partit, sinó com una unió, com un moviment “sense abdicació de consciència, pensament, treball i fortuna”, “un conjunt indissoluble i harmonia de diferents forces de Catalunya” on poden anar a raure els fills o afillats al país, “siguin de la classe social que vulguin i tinguin les idees religioses o universals que vulguin”. A la capacitat inclusiva del moviment, s’hi afegia una direcció amb uns líders que no imposen la seva voluntat i amb igualtat d’accés per a tothom al capdamunt. Per a Guimerà, el 1889, un segell inesborrable del catalanisme “és la sola agrupació que no ha delinquit”. Per això, producte de la recta moralitat, el moviment, com deia el 1901, no pot anar a raure en mans “pecadores”, i tampoc als qui s’hi atansen des de la pèrdua dels mercats colonials, als qui ho prenen com un “sport”, els qui creuen que es pot allargar o encongir “segons el preu amb què a Madrid ens compressin” o els qui creuen que està al servei “d’una classe social, la classe rica”. Davant d’aquest capteniment fluctuant, ja el 1889, Guimerà considerava els catalanistes com els continuadors dels defensors de les constitucions i llibertats del 1714. Des de la continuïtat històrica que vol mantenir i restituir, creu que el Catalanisme no pot servir a una pàtria excloent, “on sols es deixés viure a monàrquics o a republicans, a lliurepensadors o a catòlics”.
Per això l’acció electoral del catalanisme, com deia el 1901, havia de ser “digna i honrada”, allunyada de tota tupinada electoral, i “com a acció pertanyent al catalanisme en general”, per a benefici de tot el país.El 1909 Guimerà va ser homenatjat per la ciutadania barcelonina. Quan tornava a casa, confessa què vol assolir des del seu catalanisme i pensa en uns nuvis (ell i el moviment), sempre disposat a servir: “Que havien de portar al món una generació nova animada d’entusiasmes per aquesta terra, plena de fe en l’obra de transformació de la pàtria, exuberants de bondats per a mi”. Una ànima, la seva, “poc y may desenganyada de Catalunya”, perquè ell ha estat: “un fanátich de Catalunya, un intransigent de Catalunya, sense acomodaments de tebior ni esporuguiments de cap mena”. Així volia ser per al seu poble. •