És la mitjanit del 29 al 30 dʼoctubre de 2024. Municipis com Paiporta i Catarroja han quedat engolits per lʼaigua, els treballadors del polígon industrial de Riba-roja de Túria sʼhan refugiat a lʼinterior de les naus industrials i els automobilistes tracten de salvar les seues vides pujant a les cabines dels camions retinguts en carreteres tan transitades com lʼA3 i lʼA7. En aquell moment, lʼavió del president del Govern, Pedro Sánchez, sʼenlaira cap a Espanya posant fi a la seua visita oficial a lʼÍndia, iniciada 48 hores abans.
De retorn a Madrid, a les 10:30 hores del dimecres 30 dʼoctubre, Sánchez ja ha contactat a través de WhatsApp amb el president valencià, Carlos Mazón, i amb diversos ministres del seu gabinet. De fet, la nit anterior sʼha convocat un primer comitè de crisi presidit per la vicepresidenta primera, María Jesús Montero, del qual ha estat puntualment informat. Al segon comitè, que també se celebra a La Moncloa, hi acudirà físicament el propi Sánchez, qui sʼafanya a transmetre una missatge institucional a la població. La situació és dʼuna gravetat extrema.
Abans, a les 9 hores, al Congrés dels Diputats sʼha iniciat la sessió de control al Govern de cada dimecres. Després dʼun minut de silenci en record a la cinquantena de víctimes mortals que fins aleshores sʼha cobrat la dana, i de dos torns dʼintervenció per part del PP i del Govern, el portaveu del grup popular, Miguel Tellado, proposa la suspensió de la sessió plenària per tal que lʼexecutiu faça front a la tragèdia. El seu homòleg socialista, Patxi López, accepta lʼoferiment, però matisant que se suspenga “el ple de control”, no la sessió sencera. La presidenta de la Cambra, Francina Armengol, dicta llavors un recés de tres minuts per a convocar la junta de portaveus i consensuar una postura comuna.
Els tres minuts passen a ser-ne 180 i la conclusió és clara: se suspén la sessió de control però, “per majoria”, es manté lʼordre del dia referit a la “convalidació o derogació del decret que modifica la Llei 17/2006 de la ràdio i la televisió de titularitat estatal, amb la finalitat dʼadoptar mesures urgents relatives al règim jurídic aplicable a RTVE”. Els partits en el Govern i la majoria dels seus socis no volen ajornar el canvi de la norma, gràcies al qual es rebaixarà la majoria parlamentària exigible per a la renovació del consell dʼadministració de lʼens públic.
La primera errada de la llista
Aquella imatge genera incredulitat. La dialèctica parlamentària continua girant com una nòria mentre a lʼHorta Sud, la Ribera Alta i la plana dʼUtiel el temps sembla haver-se aturat de sobte. Amb les tres comarques enfonsades, el Govern treu endavant la convalidació en qüestió. La lectura que seʼn fa és ben clara: Sánchez ha aconseguit la reforma legislativa de RTVE que perseguia amb èmfasi. I ho ha aconseguit malgrat la dana, amb centenars de morts per comptabilitzar i una xifra incalculable de desapareguts.
Fou la primera errada greu en la gestió de la crisi per part del Govern espanyol i, més concretament, del seu president. Però no lʼúnica. Lʼendemà, 31 dʼoctubre, Sánchez va visitar fugaçment lʼEliana per a acudir a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi), i comparèixer al costat de Mazón, que es va mostrar desvanit: “Moltes gràcies, estimat president, per la teua presència tan ràpida i per la teua proximitat”. El cap del Consell es felicitava per la “coordinació” i la “col·laboració” que semblava imperar en aquell moment. De la seua banda, Sánchez mostrava el “compromís per terra, mai i aire” del Govern dʼEspanya amb el País Valencià i assegurava que totes les unitats que en depenen —exèrcit, guàrdia civil, equips de rescat...— estarien a la zona “tot el temps necessari” per a trobar els desapareguts, i repetia les mateixes paraules que Mazón —“coordinació” i “col·laboració”— amb la voluntat dʼescenificar unitat davant la catàstrofe.
En canvi, dos dies més tard, en una compareixença a La Moncloa, Pedro Sánchez subratllava, en referència a Mazón, que “el Govern central està llest per a ajudar; si necessita més recursos, que els demane”. Una frase que alguns no van tardar a reinterpretar amb un malèvol “si necessita ajuda, que la demane” que no hi tenia res a veure. “No cal prioritzar uns municipis sobre uns altres ni jerarquitzar tasques; es prioritza quan, quan falten mitjans, i no és el cas”, va precisar Sánchez. “Si la Comunitat Valenciana requereix més efectius, maquinària, finançament o assessorament tècnic, el que ha de fer és demanar-ho i se li subministrarà, com s'està fent, immediatament, com farem amb els 5.000 militars sol·licitats fa escassos minuts”.
El ben cert és que Sánchez no va agafar el bou per les banyes. La magnitud de la tragèdia era enorme, amb una xifra de morts i un abast territorial com no sʼhavia vist mai. Ni qualsevol incendi descontrolat ni el terratrèmol de Llorca ni el volcà de La Palma no tenien comparació amb la desfeta provocada per la dana. Amb tot, ni la Generalitat Valenciana va reclamar la declaració de lʼestat dʼemergència ni Sánchez va decidir declarar-lo de manera unilateral.
“Les autoritats valencianes coneixen el terreny millor que ningú; els seus tècnics, els seus bombers, els seus policies i els seus servidors públics estan allà, estan treballant, viuen allà, saben què cal fer i si no tenen recursos suficients per a fer-ho, que els demanen de nou a l'Administració General de lʼEstat”, va afirmar Sánchez el dia 2. “Aquesta conducta que combina la capil·laritat i la proximitat de les administracions locals i autonòmiques amb el poder col·lectiu del Govern central ha permès al nostre país superar amb èxit nombrosos desastres naturals i crisis anteriors i ha de permetre-ho de nou”, hi afegia.
Sánchez no va decretar lʼestat dʼemergència ni després que li ho demanara Alberto Núñez Feijóo, cap de lʼoposició i correligionari de Mazón. En un moviment kafkià, Feijóo va sol·licitar a Sánchez que desposseïra Mazón del lideratge de lʼemergència i que lʼassumira ell en primera persona. És a dir, va deixar en evidència el president autonòmic del seu partit perquè, segons admetia, era incapaç de fer-hi front. Unes paraules que van ferir especialment al propi Mazón i el seu cercle de confiança.
Segona visita: el caos
Sens dubte, la convulsa visita a Paiporta del 3 de novenbre, en companyia dels reis, marca un abans i un després en la relació de Sánchez amb la dana. Així que va trepitjar la població, va ser increpat verbalment i agredit físicament. A penes sʼhi va estar uns minuts. Mentre Mazón suportava els crits dʼindignació de la ciutadania a recer de Felip VI, refugiant-se en la seua esquena, Sánchez marxava de la població a bord del seu vehicle oficial. Una altra imatge icònica que perdura en lʼimaginari col·lectiu i que el president valencià no ha dubtat a utilitzar en benefici propi, fins i tot en seu parlamentària.
“Jo vaig quedar-me al rei; uns altres, no”, va sentenciar a les Corts Valencianes en la sessió de control del 19 de desembre, que, fruit de la tensió ambiental, va haver de suspendreʼs durant 15 minuts. I és que la visita no-visita de Sánchez a Paiporta i el dinar del restaurant El Ventorro —el de Mazón amb la periodista Maribel Vilaplana en el dia D— emergeixen com els dos passatges més simbòlics dʼaquests 100 dies de crisi política sense precedents.
Els fets de Paiporta passen a la història, igualment, per lʼhostilitat amb què van ser rebuts els monarques espanyols. Alguns veïns van recriminar-los que hi anaren a fotografiar-se en lloc de recollir fang, com feien ells des de feia cinc dies. Caldria remuntar-se als anys de la transició a la democràcia en el País Basc per a trobar imatges tan dures contra els reis dʼEspanya.
Després dels esdeveniments dʼaquell dia, que va prosseguir a lʼEliana amb la celebració dʼuna altra reunió del Cecopi a la qual també va assistir el rei, el president Sánchez no tornaria a trepitjar territori valencià fins el 23 de gener.
81 dies més tard.
A corre cuita
La llunyania física de Sánchez va ser aprofitada per lʼoposició. Que marxara a esquiar al Pirineu aragonès en lloc de visitar novament València o que assistira a la inauguració del calendari dʼactes programats amb motiu del 50è aniversari de la mort de Franco en lloc de visitar novament València van ser alguns dels retrets que va haver dʼescoltar-hi. En paral·lel, Feijóo normalitzava la seua relació amb Mazón i fins i tot es reunia amb lʼempresariat autòcton. En gener va visitar València de manera freqüent.
Finalment, el 23 de gener, va produir-se lʼanhelat retorn, i per partida quàdruple. En primer lloc, a les 10:30 hores, va presidir una reunió de la Comissió Interministerial per al Desenvolupament de Mesures Urgents per al Territori Afectat per la DANA amb alcaldes de municipis afectats, a la qual van assistir també la vicepresidenta segona, Yolanda Díaz i les ministres Sara Aagesen, Margarita Robles, Isabel Rodríguez i Diana Morant, i els ministres Fernando Grande-Marlaska, Óscar Puente, Ángel Víctor Torres, Luis Planas i Carlos Cuerpo. Una reunió a tan alt nivell que recordava els temps en què la ciutat de València fou capital de la Segona República. A la cita, Sánchez va comunicar-los que el Govern estatal no es faria càrrec del 50% de les obres de reparació de les instal·lacions municipals —com havia dit fins aleshores— sinó que nʼassumiria el 100%. Un baló dʼoxigen que tampoc no va obtenir el ressò necessari.
Tot seguit, Sánchez va reunir-se —també a les dependències de la Delegació del Govern— amb els agents socials valencians i va efectuar una compareixença davant de premsa en què va acceptar tres preguntes dels mitjans valencians. Per últim, va visitar la Caserna General Terrestre dʼAlta Disponibilitat (CGTAD) radicada a la base Jaume I de Bétera.
Una jornada maratoniana però íntegrament celebrada portes endins, sense cap acte fora de les instal·lacions governamentals i sense visitar, de nou, cap de les principals poblacions afectades per la tragèdia.
Lʼúltima de les quatre visites, dissabte passat, va ser exprés i amb motiu estrictament partidista: la inauguració del 15è congrés del PSPV-PSOE, en què Morant va ser revalidada com a secretària general i en què Sánchez va abocar els atacs més durs que fins ara ha dedicat a Mazón, per bé que sense demanar-ne la dimissió.
La pèrdua del relat
El balanç gobal de les visites de Sánchez dʼençà de la dana és tan pobre —quatre visites en 100 dies, una dʼelles per raons de partit— que al PSPV comencen a patir pel que pot significar la pèrdua del relat de la reconstrucció. A lʼaltra banda del tauler, Mazón i els seus han iniciat una ofensiva a tots els nivells que no troba la resposta del màxim representant del Govern estatal. El comissari especial de lʼEstat per a la reconstrucció i reparació dels danys causats per la dana, José María Ángel, tampoc no està tenint cap projecció pública.
Davant una crisi dʼaquestes característiques, en què lʼexecutiu espanyol sʼha vist obligat a destinar milers i milers de milions dʼeuros per a les tasques de reconstrucció, per a molts resulta del tot incomprensible la llunyania física que hi manté el president. Sense una explicació periòdica i didàctica sobre el terreny, corre el risc de pagar la major part de la factura associada a la reconstrucció alhora que emergeix com el principal culpable de lʼoblit a què semblen condemnats els 15 municipis de la zona zero. Si més no, a ulls de lʼopinió pública (i publicada).
Per què València o alguna de les poblacions afectades no acull, cada quinze dies, una reunió governamental al màxim nivell —amb la presència de Sánchez, com la del 23 de gener— que actualitze lʼevolució de les feines de recuperació i del procés de recepció dʼajudes per part dels damnificats? Això es pregunten alguns al si del PSPV, poregosos que la desaparició en combat del president socialista comporte, efectivament, la pèrdua del combat pel relat de la reconstrucció. Un combat en què no sols hi ha en joc la veritat, sinó molts i molts vots.