A mitjan anys vuitanta del segle passat, en un col·legi públic de l’àrea metropolitana de València. L’educació general bàsica es fa tota en castellà, excepte l’assignatura de Valencià i a partir de 3r d’EGB, les Ciències Naturals. Les mestres, formades en el Magisteri franquista, fan el que poden i de vegades els mateixos alumnes els han de corregir les faltes en valencià en la pissarra. De 30 alumnes en l’aula, només 5 parlen valencià, ja que la resta són tots fills o nets de la immigració andalusa de la dècada dels seixanta.
Les comunicacions dels mestres, la burocràcia administrativa, les notes informatives i la cartelleria del centre es fan només en castellà. Un únic pòster, enganxat al suro al fons de l'aula, ens recorda almenys una miqueta què som: és el pòster aquell editat per la primera Generalitat de Lerma que resa: «A casa, al carrer, al treball. Parlem valencià». Menos da una piedra, que dirien els castellans.
Any 2026. Vagues massives i protestes multitudinàries dels mestres i professors de l'ensenyament públic, que obliguen la Conselleria del PP (eixos que en teoria «governen per a tots» però procuren afavorir els centres privats, a poder ser confessionals) a seure a negociar. Les reclamacions són variades i totes sensates: millora dels salaris, baixada de ràtios en les aules, eliminació de burocràcia absurda, millora d'infraestructures i instal·lacions... I last but not least, hi ha una demanda que no és menor i cou especialment els gerifaltes de la dreta valenciana-però-que-no-exerceix-com-a-tal: el manteniment del valencià com a llengua vehicular del nostre sistema educatiu.
Fa goig veure com en totes les jornades reivindicatives la pràctica totalitat de pancartes, cartells, missatges, lemes i comunicacions del professorat es fan en valencià. Les samarretes verdes en defensa de l'ensenyament públic de qualitat són en valencià, incloent-hi les de La llengua no es toca (un gran encert de la Plataforma per la Llengua), de les quals sembla que s'han distribuït més de 8.000 arreu del País. Però no és només la batalla «quantitativa» la que s'ha guanyat, sinó una més important encara: la qualitativa. Perquè en els temps que corren no es pot reivindicar una escola pública moderna i de qualitat sense reivindicar-hi alhora l'ús normal i vehicular de la llengua dels valencians. Perquè ens entenguem: va en el mateix pack.
El professorat ha interioritzat en unes poques dècades aquest contundent missatge: estem orgullosos de la nostra llengua i aquesta és inqüestionable al sistema educatiu valencià en un moment polític de perill sever de retrocés. Eixe és el gran canvi, el gran salt respecte al qual coneguérem en l'EGB dels vuitanta els qui sèiem com a alumnes als pupitres d’un col·legi públic.
Lamentablement, alguns van aplanar el camí a la botifleria governant perquè pogueren esborrar el valencià més fàcilment del sistema educatiu públic. El famós plurilingüisme del tàndem Marzà-Soler es carregava les línies en valencià i feia que, en el millor dels casos, la llengua pròpia no poguera superar el 60% del total de matèries. Encara més, seguia reconeixent l'exempció del valencià en els territoris històricament castellanoparlants (al remat, una greu discriminació per als seus habitants). Personalment, no vaig veure mai les bondats del plurilingüisme. En qualsevol cas, en guanyar la Generalitat de nou la (ultra)dreta en 2023, l'ofensiva contra la llengua s'engegà sense dissimular, disfressada, naturalment, de «llibertat educativa».
Aprovaren una llei en març de 2024 (pel procediment d'urgència, toca't el nas!), àmpliament rebutjada per la comunitat educativa i qualificada de «fal·laç» per la Universitat de València. I, milhomes i prepotents com són, convocaren els pares a una consulta vinculant per a la tria de la llengua vehicular dels seus fills (castellà o valencià), pensant-se que la ciutadania beneiria la persecució del valencià («és el que vol la gent»), i ves per on, els isqué el tir per la culata. Un 50,5% de les famílies del País Valencià triaren valencià, amb resultats espectaculars per a la llengua pròpia en alguns municipis i comarques.
La comunió entre docents, famílies i societat civil va ser històrica. Fins i tot, una entitat com Famílies pel Valencià va nàixer ad hoc per a tan infame referèndum. Ja no són només els quatre nacionalistes de sempre: hi ha fam de valencià en bona part de la societat i aquesta és una victòria que ens ha d'esperonar i il·lusionar per a continuar treballant pel futur (nacional) de la nostra terra. La consigna és clara: la llengua no es toca. Seguim!
