El juny de 2025 la legislatura valenciana va arribar al seu equador. Prou temps per avaluar les línies mestres del Consell i de l'Administració valenciana en conjunt en els diferents camps en què desplega les seues competències. En l'àmbit lingüístic, els pitjors auguris fets la nit del 28 de maig de 2023 s'han complit fil per randa a mesura que passaven els mesos.
Que s'eliminara la Direcció General de Política Lingüística de l'organigrama de la Generalitat Valenciana fou tota una declaració d'intencions. Que se situara al capdavant de la Conselleria de Cultura —àrea estretament vinculada a la promoció de l'idioma—, el torero Vicente Barrera, fou, directament, una provocació. Una manera funesta de celebrar els quaranta anys de la Llei d'ús i coneixement del valencià.
L'any que ara s'acaba no ha variat la dinàmica general d'aquesta Administració. L'eixida de Vox del Consell, lluny de restar-li marge de maniobra, li ha atorgat més poder encara. La debilitat de Mazón els ha jugat a favor. De cap altra manera no s'entén l'etzibada infligida a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: una tisorada d'1,7 milions d'euros que compromet l'activitat ordinària de l'entitat que el mateix Partit Popular, en temps d'Eduardo Zaplana, va crear.
Un atac directe, d'altra banda, a un òrgan estatutari que repel als d'ultradreta i incomoda els populars. A sobre de la taula queda la proposta —inviable des del punt de vista parlamentari— de canviar el nom de l'entitat, d'Acadèmia Valenciana de la Llengua a Acadèmia de la Llengua Valenciana, un canvi de nomenclatura gens innocent que persegueix alimentar les tesis secessionistes, quan estem a punt de complir cinquanta anys de l'inici de la batalla de València. Mig segle, ni més ni menys. No és casualitat que Carlos Mazón rebera en audiència pública, aquest setembre, els capitostos de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Tampoc que, des que ha començat la legislatura, es regue a la gerontocràcia blavera amb tot de diners públics.
El resultat de la consulta envia un missatge clar: la consciència per part de les famílies que dominar el valencià és útil per als seus fills i filles.
En tot cas, 2025 també ens deixa una llum d'esperança: la que ens va deixar el resultat de la consulta lingüística a les famílies promoguda per la Conselleria d'Educació a partir de la Llei de llibertat educativa. Que en un context de regressió lingüística accelerada (l'any 1992, el valencià era la llengua habitual del 50,5% de la població. El 2021 aquest percentatge era del 23,1%), el 50,5% de les famílies apostaren pel valencià com a llengua de l'ensenyament dels seus fills i filles ha de ser viscut i interpretat com una victòria.
Un triomf, especialment, d'una la societat civil que es va mobilitzar a uns nivells com feia temps que no es veia. Cal mencionar, en aquest sentit, la tasca hercúlia de Famílies pel Valencià, una entitat nouvinguda a la qual se li ha de reconèixer la capacitat de mobilitzar grans capes de població. També, òbviament, a la resta d'entitats que, com ara Escola Valenciana, Acció Cultural o Plataforma per la Llengua, han posat les bases, al llarg de les darreres dècades, de tot aquest solatge.
La victòria del valencià, tot i ser ajustada, ha estat una clatellada per al Consell i, més concretament, per José Antonio Rovira, el primer conseller de l’etapa autonòmica incapaç de pronunciar, en públic, dues frases seguides en valencià. Rovira, com Mazón i el Partit Popular en conjunt, va bastir amb la suposada «imposició» del valencià de l’etapa botànica, un marc mental que ha estat comprat amb deler per determinats mitjans de comunicació i una part no menys important de la població.
El resultat de la consulta, tanmateix, envia un missatge clar: la consciència per part de la majoria de les famílies, que saber i dominar el valencià és útil per als seus fills i filles. La certesa que l'idioma propi és un valor afegit. I això és ben revolucionari en aquesta etapa de consolidació de la globalització i burrera administrativa. Les coses sempre podrien estar millor (de motius per a la preocupació, en tenim un fum), però faríem malament a no festejar xicotetes grans victòries com la que ens ha deixat aquest 2025.