A l’octubre del 2020, a Orpesa, en un moment de certa estabilitat entre onades pandèmiques, qui signa aquestes ratlles va moderar un debat al voltant de la música i la dinamització econòmica. A la taula hi havia Francesc Colomer, secretari autonòmic de turisme i, en una altra època, l’alcalde de Benicàssim que va tenir la il·luminació de ser receptiu amb aquells dos germans que van pensar que la ciutat podia acollir un festival de música. El secretari autonòmic d’Ocupació, Enric Nomdedéu, present també en el debat, va elogiar la visió de Colomer. Penseu que estem parlant de l’any 1995, fa més d’un quart de segle. I d’un festival que programava una música aleshores minoritària a l’Estat espanyol.
El ben cert és que el FIB va esdevenir durant molt de temps una marca d’èxit i un certamen que, evidentment, servia de motor turístic i econòmic. Però també era un marcador d’avantguarda musical i cultural, de modernitat. Tan sols cal revisar els cartells sobretot de les dues primeres dècades de trajectòria. També és cert que malgrat algunes presències femenines mitològiques (PJ Harvey o Beth Gibbons, amb Portishead i sense), mai no va ser un exemple de paritat -aquell debat estava encara a les beceroles- i va caldre esperar molt de temps perquè hi haguera grups cantant en català, amb l’eclosió dels Manel, Antònia Font i alguns més. Després, amb el canvi de propietat, el FIB va esdevenir un festival britànic fet a la vora del Mediterrani, pensat i programat per acollir en massa els fills i filles de la Gran Bretanya. En el qual els autòctons érem una mena de cos estrany. Molts fibers -sí, estic parlant en primera persona- fugírem cap al nord, buscant refugi artístic en el Primavera Sound. Fins que el festival barceloní esdevingué, tot i la qualitat de la programació, en el monstre atractiu però discutible que és ara. Però aquesta no era la història que volia explicar.
El procés és llarg, complicat i seria feixuc d’analitzar, però a grans trets, el COM, en el seu document Festivals, turisme i ecosistema musical valencià, encertava en assenyalar que la multiplicitat de grans festivals promocionats al País Valencià per l’Agència Valenciana de Turisme a través de diferents marques com Mediterranew Fest (denominació molt eloqüent) està lluny dels paràmetres de sostenibilitat i responsabilitat ètica i professional d’un «nou model productiu», tret d’algunes excepcions que assenyalaven com el Feslloc o el Deleste. Pel contrari, la praxi és més propera a la «concentració empresarial, la massificació i la precarització laboral».
El COM també apuntava al greuge comparatiu d’uns macrofestivals per als quals es legisla des de la laxitud en contraposició a les dificultats de vegades insalvables, burocràtiques i de diferents tipus, per programar en sales petites, bars musicals, col·lectius culturals o locals alternatius. Espais «imprescindibles per garantir la presència de la música en viu tot l’any, que programen fora dels dictàmens de la indústria discogràfica, que asseguren l’accés democràtic a la producció musical i que resulten absolutament decisius per al sosteniment del teixit musical del país». Un problema especialment sensible per a les propostes en la nostra llengua.
Així les coses, el col·lectiu demanava una marca pròpia per a la música generada en el País Valencià, cartells paritaris i presència «significativa» de la nostra llengua. Reivindicacions justes i necessàries: si algú pensa que no hi ha propostes musicals de qualitat fetes per dones i / o en la nostra llengua és que ha estat hivernant els darrers vint anys. Com a poc. O té uns prejudicis insalvables. Finalment, es demanava que tots els festivals amb ajudes públiques de les administracions «complisquen estrictament els criteris de sostenibilitat mediambiental i la reglamentació laboral». Sent realistes, un macrofestival és un esdeveniment mediambientalment insostenible, per definició. Però exigir que els diners públics no es destinen a precaritzar encara més és un mínim que no hauria d’estar en discussió. El debat llançat, en tot cas, va molt més enllà.
Turistificació cultural
En el fons de tot plegat hi ha un xoc entre dues visions de la cultura. Per una banda, la de les administracions que tenen una certa consciència, més teòrica que pràctica, del seu valor de cohesió i enriquiment social, però que la veuen bàsicament com un actiu turístic i econòmic. La manera de lligar cultura i turisme en el mateix càrrec que tenen moltes corporacions és una demostració d’aquesta visió utilitarista. Al costat d’això, un teixit que entén que la cultura té valors intrínsecs, que és imprescindible generar activitat pensant en clau de proximitat i formació des de la base. Projectes que els poders públics han de cuidar, vinguen d’on vinguen. Inversions sense retorn monetari que, tot just per això, costen de pair per part de les administracions.
No seria just dir que la Conselleria de Cultura no comparteix bona part d’aquest plantejament. Ha hagut avanços importants en matèria de descentralització i democratització de la cultura. Quan les Arts Volant o una exposició del Consorci de Museus arriba a una localitat, no ho fa com a actiu turístic, sinó per enriquir el bagatge dels seus habitants. Gent coneixedora del sector m’assegura, altrament, que també hi ha ajudes per a la programació musical local i els festivals de xicotet format. Però cada vegada es corre més el risc que aquella cultura que no tinga un aprofitament de promoció i projecció siga vista com un llast. Posar pals burocràtics a les rodes de la cultura de base, de petites dimensions, com denunciava el COM respecte de la música, forma part d’aquest corrent resultadista o productivista. Una mena de no ser res si no s’és turisme. Un drama conceptual.
Fa unes setmanes, en el context d’una conversa sobre el tema de l’audiovisual valencià, sobre la necessitat de generar una indústria creativament potent, una persona em va dir que n’estava d’acord, que aquella era una manera de projectar-se a l’exterior. I em posava l’exemple de com altres comunitats mostraven els seus paisatges a través de les pel·lícules o sèries de televisió d’èxit. Una visió de l’audiovisual com a postal turística, en contraposició a la projecció del nostre talent, la nostra idiosincràsia. És com si algú anteposara el valor paisatgístic (de promoció) d’Alcarràs a la fita artística amb majúscules que suposa guanyar el premi gros de la Berlinale. I a l’impagable fet de mostrar-se al món amb problemàtiques locals i, alhora, universals.
És quelcom semblant als càrrecs públics que projecten públicament l’èxit de les exposicions d’arts visuals en funció dels visitants, com si els valors artístics foren un tema adjacent, secundari. No és “mireu que som capaços de fer”, sinó “caram, com de plena hem tingut la casa”. Tornant a la música, els festivals poden ser una eina també extraordinària per mostrar qui som, el talent propi que, prèviament, ha hagut de forjar-se en escenes més petites. Artistes nostrats que han de conviure i medir-se en els escenaris amb propostes d’uns altres indrets que també volem veure. Poden ser també un entorn de creació, al voltant dels quals hi haja altres arts escèniques i fins i tot visuals. Llocs per al debat i per a l’intercanvi. Entorns mínimament sostenibles la celebració dels quals siga regida per criteris de respecte als drets laborals de les persones. Fora d’això, cavalca la turistificació i banalització que denunciava el COM. Que va molt més enllà dels grans esdeveniments musicals de la temporada estival.