El Franco quinqui

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La seqüència és digna d’un d’aquells films quinquis dels anys setanta-i-vuitanta del segle passat: navalles, atracaments, argot, sexe arreplegat i persecucions, moltes persecucions. Amb cotxes, sobretot. El Torete i els picolos, els picolos i el Torete. Qui tingui una edat potser les recordarà i, qui no la tingui, doncs millor per ell, tot això que s’haurà estalviat: eren dolentes amb ganes.

La persecució de cotxes que ens ocupa, però, i encara que fàcilment evoqui un tros de guió d’aquell subgènere sortosament efímer, no és pas treta de cap relíquia cinematogràfica, sinó de la crònica recent.

Comença de matinada, en una terra desolada, molt pocs habitants, cacics i caçadors furtius, en una carretera d’aparença deserta però que no, que si t’hi fixes resulta que hi ha una parella de guàrdies civils i això que sembla, sí, un cotxe que s’acosta i que què fa? Circula en sentit contrari i amb els llums apagats.

És un tot terreny.

Li marquen l’alto.

No els fot ni cas.

De fet, els en fot tan poc que accelera i fuig i se salta tants stops com hi hagi o els límits de velocitat o qualsevol senyal que ens civilitzi l’existència i ens permeti de conviure i de mirar de sobreviure a les carreteres. Els guàrdies civils surten darrere seu i no el deixen de petja durant trenta quilòmetres. Trenta quilòmetres de persecució, per tant. Frenètica. A tota castanya. Saltant de la carretera a la carretereta i a aquest camí de cabres on són ara, entre dos pobles perduts en un pedregar. El tot terreny s’ha aturat. Finalment. És que no podia durar més. Ja és prou gros tot. Un moment de calma estranya. Els guàrdies civils s’hi acosten. Documentació i etcètera, ara, no?

I un be negre.

De dins del cotxe fugitiu, el copilot branda una escopeta i els apunta. Hòstia. A l’acte, el conductor arrenca de nou, derrapant, fa marxa enrere, i venta trompada contra el vehicle verd, que queda fora del camí i abonyegat, amb els guàrdies civils que s’han llançat a terra per no ser atropellats mentre l’altre desapareix entre la polseguera.

Sembla que encara el segueixen una estona. Però que de seguida els guanya la mà entre pistes forestals.

I explica la crònica que, passades cinc o sis hores, van trobar el cotxe en qüestió abandonat a pocs quilòmetres del lloc de l’escomesa. I que després van comprovar a nom de qui anava. I que era una societat d’un nét de Franco.

Final de la història.

Perquè l’altre dia, segurament arran de les camàndules de vehicles “devastats” i de “muralles humanes” i tumultos tumultuarios i de “testimonis estremidors” explicant que si la trampa del Fairy, que si la tècnica dels cons voladors però tot sempre molt violent i perillós; potser com una reacció a la notícia que aquest immens oxímoron que és la justícia espanyola manté les penes contra els joves bascs d’Altsasu (tretze anys, eh? Tretze anys!) tot i haver hagut de retirar-los el delicte de terrorisme; potser per casualitat o per refrescar-nos la memòria o perquè una simple comparació explica tantíssim, va tornar a córrer per les xarxes la notícia de la tardor passada, quan vam saber que la seqüència que hem resumit adés, amb el tot terreny envestint els guàrdies civils i el seu vehicle, amb l’escopeta i la fugida i tota la pesca, no té, en realitat, cap importància. Cap ni una.  Perquè si ha de comptar alguna cosa, en aquest cas com en tots els altres, no són pas els fets objectivables sinó qui els du a terme. I quin interès té el jutjador en la història. A qui pretén escarmentar. A qui continua protegint. Si el personatge que esbotza (en aquest cas sí) vehicles guardiacivilers és un nét del dictador, el nét pròpiament dit, nascut Francisco de Asís Martínez-Bordiú Franco però conegut com a Francis Franco per la cosa del diminutiu i perquè el seu avi botxí li va ordenar de canviar l’ordre dels cognoms i ell ho va fer encantat, si és aquest individu qui és jutjat per atacar guàrdies civils...  la sentència que es va fer pública l’octubre passat no deu pas haver sorprès ningú.

El van absoldre, evidentment i vivaspaña.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).