Ençà i enllà

Quan la justícia esgarrifa

El cas d’Alsasua ha despertat reaccions de denúncia en l’àmbit polític, el social i el jurídic. Gairebé tothom coincideix que, si la llei ha de garantir la convivència, amb aquesta mena d’actuacions s’aconsegueix tot el contrari.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Cada dilluns de vesprada, els familiars dels processats pel cas d’Alsasua, agrupats en el col·lectiu Altsasu Gurasoak, es reuneixen. Plantegen problemes. Proposen solucions. Distribueixen l’atenció als mitjans. Tothom, diuen, n’és representant. No hi ha cap portaveu. La trobada serveix, també, per reforçar-se mútuament. Tots s’enfronten al mateix problema. Després de la reunió, marxen a algun bar per relaxar-se. Malgrat tot, se’ls veu ferms. Reconeixen que el pitjor moment va ser l’inici de tot, quan el problema els va caure damunt sense esperar-ho. Pateixen, per descomptat. Més encara quan la decisió sobre el futur dels seus fills és imminent. Un d’ells reconeix que “la por que tenim és lluitar contra una cosa que no sabem què és”. Però se senten reforçats. Compten amb el suport del poble. També amb el del Parlament de Navarra, el de diputats del Congrés, de senadors, d’europarlamentaris, juristes, alcaldes i de tota mena de personalitats que s’han bolcat amb el poble.

Cap dels familiars dels encausats no demana impunitat. De fet, reconeixen, no se’n senten orgullosos. Volen que hi haja judici, que s’aclaresca el que va ocórrer aquella matinada del 15 al 16 d’octubre de 2016. Però, tal com diu l’alcalde d’Alsasua, Javier Ollo, “si la justícia és desproporcionada, deixa d’existir”.

Ollo, de només 26 anys, s’ha trobat amb una situació inesperada. Des del primer moment, explica, el seu paper ha estat el de buscar, des de l’Ajuntament, la màxima unitat possible. En gran part ho ha aconseguit. 12 dels 13 regidors municipals voten sí a les mocions de suport als joves encausats. Només el d’Unió del Poble Navarrès, partit regionalista, s’hi nega. És l’únic. Al novembre de 2016, Alsasua va concentrar 20.000 persones per solidaritzar-se amb els joves. Aquell dia, el poble es va triplicar. Cada divendres hi ha manifestacions de suport als encausats.

Mentrestant, la commoció és evident. A Virginia Alonso, regidora de Goazen Altsasu, marca local de Podem, li fa por aquesta situació, perquè li recorda temps passats. “L’ambient agressiu s’havia suavitzat molt. Però sembla que tornem a començar”. Des d’EH Bildu, Arantza Bengoetxea reconeix que hi ha “molta por”. “Des del principi, alguns vam veure la jugada. No ens volien espantar: era molt més seriós”. Bengoetxea, que admet que el poble d’Alsasua va marcar el camí de la unitat abans que el mateix Ajuntament, pensa que l’Estat “fa servir els seus recursos per dur endavant el seu projecte”. Denuncia, també, que en les concentracions dels divendres hi ha agents fent fotografies dels manifestants. “No ens la faciliten, la convivència”.

Alhora, l’alcalde pensa que “la Guàrdia Civil no s’ha de sentir gens còmoda amb aquest cas”. De fet, cita unes paraules del coronel del cos a Navarra, qui va reconèixer que la Benemèrita “no viu especialment mal en aquest poble si ho comparem amb altres localitats”. El cap de l’Ajuntament considera que hi ha “un tractament desproporcionat, i el que s’aconsegueix és l’efecte contrari al que en teoria ha de buscar la llei”. Ollo, com els mateixos familiars, alerta que “no volem impunitat”, però sí una proporcionalitat. “És la primera vegada que s’aplica l’article 573 del Codi penal espanyol. Ací ja sabem què és el terrorisme. I tractar el cas d’Alsasua com a tal és una manera de devaluar-ne el concepte”.

Javier Ollo, alcalde d'Alsasua

Aquest article va ser l’utilitzat pel Tribunal Suprem quan va decidir deixar el cas en mans de l’Audiència Nacional per “indicis” de terrorisme. Abans, l’Audiència Provincial de Navarra va reclamar-lo perquè interpretava que no n’hi havia. Una de les advocades que defensa els encausats d’Alsasua, Amaia Izko, assenyala la doble intenció del 573. “Entrà al Codi penal el 2005 i es justificava pels atacs gihadistes perpetrats per llops solitaris. Però el que s’està veient és que és un calaix de sastre on tot cap, que pot implicar qualsevol persona”.

Des que el 2011 ETA va anunciar la fi definitiva de l’activitat armada, el concepte de terrorisme cada cop abasta més fets. La instructora Carmen Lamela contextualitzava la baralla del Koxka amb diversos elements. Per exemple, l’esmentat moviment Alde Hemendik, que reivindica la fugida de les forces i cossos de seguretat de l’Estat de les poblacions d’Euskal Herria. La instructora també es referia a la celebració de l’Ospa Eguna, una jornada reivindicativofestiva celebrada a Alsasua amb el mateix fons. “És una festa totalment autoritzada i legalitzada”, diu Edurne Goicoechea, membre d’Altsasu Gurasoak. “Però sempre està en el punt de mira”, lamenta. Tant, que la interlocutòria esmenta tres dels encausats, entre ells dos dels empresonats, com a membres d’aquest moviment, protagonistes “d’un doble objectiu: influir ostensiblement i de manera negativa en la qualitat de vida dels membres de la Guàrdia Civil i crear un clima de por entre els ciutadans, instant-los, de manera indirecta, a no establir-hi cap vincle afectiu i intentar aïllar-los socialment”.

I d’aquesta manera, gràcies a la llei, el context és capaç de convertir en terrorisme una brega de bar. Edurne Goicoechea protesta. “L’activitat d’ETA va acabar l’any 2011, quan els nostres fills encara tenien 15 o 16 anys. Però se’ls hi relaciona”. “És el mateix que estan fent a Catalunya amb els delictes de rebel·lió i sedició: crear veritats artificioses per concloure determinades coses”, diu l’advocada Amaia Izko. Sobre el símbol d’Alde Hemendik i el seu paral·lelisme gràfic amb el d’ETA esmentat per Lamela, Izko interpreta que “és molt miserable”. “Fan una desconstrucció infogràfica del símbol, que és una fletxa que assenyala un camí que significa ‘per ací es pot anar’. I fa una comparativa amb la serp i la destral, suggerint que és ETA qui impulsa les dinàmiques d’Alde Hemedik”. Segons la defensora, una de les proves pericials presentades va ser una d’històrica i sociològica sobre la verdadera intenció d’aquest moviment Alde Hemendik. La jutgessa la rebutjà. En la interlocutòria fa valdre el testimoni d’un dels agents presumptament agredits, que va sentir que li cridaven “alde hemendik” (fora d’ací) al bar dels fets. L’alcalde del poble recorda que la reivindicació d’Alde Hemendik “és política i legítima sempre que es faça des de la via pacífica i civilitzada”.

Edurne Goicoechea, membre d'Altsasu Gurasoak.

Covite va ser l’entitat que va aconseguir traslladar el cas a l’Audiència Nacional. El seu advocat, Rubén Múgica, fill de Fernando, exdirigent del PSE assassinat l’any 1996 per ETA, justifica que “quan algú actua amb l’ànim de trencar la pau pública o subvertir l’ordre constitucional i comet una sèrie de delictes, podem estar davant d’un delicte de terrorisme”. Múgica també s’agafa a un context interpretat. “Alsasua és la síntesi del que ha estat el País Basc i Navarra durant quaranta anys: hi ha una sèrie de perdonavides que es creuen amb el dret natural d’apallissar i després es pensen que tenen el dret de reclamar que ningú no demane explicacions”. Preguntat per exemples concrets que justifiquen aquesta teoria, l’advocat no n’ha posat cap. Pel seu compte, l’exjutge Baltasar Garzón, en un article publicat en El País el juliol de l’any passat, considerava que “qualificar això com a conducta terrorista és una inconsistència jurídica de gran envergadura i demostra la debilitat dels arguments de la magistrada”.

 

Esglaiats

La situació judicial, però, no convida a l’optimisme. Amaia Izko admet que “van a totes”. Segons l’advocada, “mantenir tres joves en presó obeeix, també, a fer la impressió d’una gravetat més gran en aquests fets. En cas contrari, pensaríem que, si estan en llibertat, pot no ser tan greu”. Preguntats per un possible deteriorament de la convivència pacífica a Euskal Herria, Edurne Goicoechea arriba a dubtar si és això el que es vol. “No han admès gravacions ni proves i les penes demanades es basen, només, en testimonis de la Guàrdia Civil”. Amaia Izko va més enllà. “En un moment donat, segons declaracions de les parelles dels guàrdies civils, diuen que la situació, per a ells, després dels fets, ha empitjorat molt. Jo no ho sé, però la gent està molt commocionada. Això no significa que em semble bé el que va passar. Ni que done la raó a uns o a altres. Però és evident que el càstig és molt desproporcionat”. Des de Covite, Múgica assegura que “no es tracta de reparar cap convivència, sinó que s’aplique la llei tal com està al Codi penal”. La Guàrdia Civil no ha volgut atendre aquest setmanari per donar la seua versió.

Amaia Izko, una de les advocades dels encausats.

Com calia esperar, a la presó els tres joves no ho estan tenint fàcil. Ingressaren a Soto del Real tots tres, bé que en distints mòduls. El juny de l’any passat van ser traslladats a Navalcarnero, Aranjuez i Estremera sense previ avís a les famílies. Poc abans, Adur Ramírez de Alda havia estat castigat amb l’aïllament. Segons Altsasu Gurasoak, per cridar “eskerrik asko” des de la cel·la quan va sentir el rebombori d’una manifestació de suport convocada davant de la presó. Ara, amb tots els factors judicials a la contra, cinc persones més podrien ser empresonades. Ho decidirà, entre altres, la magistrada Concepción Espejel, casada amb un coronel de la Benemèrita, condecorada pel Ministeri d’Interior amb l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil i que manté una amistat reconeguda amb María Dolores de Cospedal, actual ministra de Defensa.

Amb aquests precedents, Amaia Izko no pot evitar pensar en un futur recurs al Tribunal Europeu dels Drets Humans, “que cada vegada és més clarament qui atura aquests excessos dels jutges espanyols”. Izko va ser, precisament, qui va dur a Estrasburg la doctrina Parot, on fou derogada l’any 2013.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.