Els dolents

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els lectors sabran perdonar l’escassa volada intel·lectual de la referència, però aquests dies, assistint al més precari encara nivell del debat polític i comunicatiu, em va venir al cap Avengers: Infinity War, una de les produccions de superherois de la factoria Marvel. La pel·lícula, a més de ser un espectacle visual de primera magnitud, maneja amb una certa ambigüitat el concepte de maldat. Thanos, el malvat, és un personatge amb alguns trets fascinants. 

Aparentment monolític en la seua dolenteria -el seu objectiu és acabar amb la meitat dels éssers vius de l’univers-, hi ha un punt de sofisticació en els seus perversos propòsits, garantir la continuïtat de la vida per la via de la depuració. Una escena cap al final del film transmet una pertorbadora (per ambigua) sensació de comprensió sobre els propòsits de Thanos. Apologia? No. Complexitat, matisos, el bri d’intel·ligència d’algun guionista que sap que una ficció fantàstica per a públics massius també pot donar cabuda a l’escala de grisos. 

Els mateixos grisos que han estat expulsats de bona part del debat polític. Els matisos no donen vots. Són desmanegats, difícils d’explicar. Són ineficients des del punt de vista del missatge. És molt més senzill llançar idees força, potents, que vagen acompanyades de símbols inequívocs i paraules gruixudes. La dreta, les noves dretes desacomplexades nascudes de la diabòlica fusió entre l’esperit neoliberal amb molta barra de Reagan i Thatcher i la fatxenderia reaccionària del Tea Party, es maneja en aquest brou com un porc en un fangar. 

Conflictes com els de Catalunya o Veneçuela sols poden ser explicats satisfactòriament anant als precedents, analitzant el context històric, fent emergir les contradiccions d’uns i d’altres. No sols d'una de les parts, intensivament, sense espai per a la reflexió. Això, malauradament, requereix un temps i una inversió, llegir i contrastar. Als vostres veïns del cinquè B que arriben a casa desfets després d'una llarga i conflictiva jornada laboral, no els demaneu miracles. Aquest treball de reflexió, de mastegar la realitat per assimilar-la millor, per sobre de prejudicis ideològics, li l’haurien de facilitar uns altres.

Els mitjans de comunicació de masses haurien de ser capaços de fer-ho. No donar per bo el discurs intoxicat dels partits, no comprar mitges veritats com a veritats absolutes, ni contar mitges mentides. Perquè la vida és molt complexa. A Catalunya, a Espanya, a Veneçuela, a Síria i a tot arreu. Es fa el contrari. És més fàcil assenyalar qui és el dolent absolut, sense atendre a les condicions ambientals i els matisos, que fer periodisme o política de veritat.

I si hi ha dolents absoluts, dictadors, colpistes o traïdors, llavors ja no cal que analitzem res ni que apostem pel diàleg o per solucionar els conflictes. Ho posem tot en mans de l’adrenalina i la testosterona, com en una baixada suïcida en una pista negra d’esquí que no sabem on acaba. Perquè allò important és el desgast del rival, el curt termini. El benefici directe, en el cas de la dreta. La minimització de danys, en el cas de l’esquerra.

S’acaba de veure amb la figura del «relator». Més enllà problemes de comunicació, aquesta operació benintencionada ha estat víctima del relat de màxims. Si els dirigents catalans són traïdors, aleshores, qualsevol concessió al diàleg et converteix també en un traïdor. Fins i tot Pedro Sánchez que ha bastit ponts tímids de diàleg però continua mantenint posicions de fons molt dures contra l’independentisme. S’ha anat tan lluny, el discurs és tan extremat, que ja és invendible entre l’opinió pública espanyola res que no siga la repressió judicial i policial. Per això la contradicció interna de voler atraure l’independentisme a l’aprovació dels pressupostos. Si això passa, Sánchez té un problema dins del partit i amb l'opinió pública espanyola. Si no passa, també: ha de prorrogar els comptes del PP o anar a unes eleccions que difícilment donaran majoria per governar, entre més pel naufragi de Podem, que aquesta és una altra història.

Això explica també la posició del PSOE en temes com Veneçuela o el capgirament del discurs sobre els refugiats. El discurs de Vox ocupa ja tot l’espectre, ho condiciona tot. Avui, a la Plaça de Colom de Madrid, Pablo Casado i Albert Rivera exerciran d’escolanets de Santiago Abascal. En una catarsi espanyola que prepara el camí electoral. No servirà per res més, no solucionarà cap problema, no obrirà vies per millorar la vida de la gent, més aviat el contrari. Però onejant la bandera en mode gegant, tenen garantit l’èxit. 

Després del problema per a la dreta que suposava la fi de la violència d’ETA, la pèrdua de l’element mobilitzador, han trobat el substitutiu perfecte. Uns altres dolents, sense matisos, per alimentar la maquinària i recuperar el poder. Perquè el programa social passe a un segon terme. Un viatge a algun lloc desconegut. O, ben mirat, no tant. I per això fa tanta por.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.