Jutjar els jutges

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No ens podem enganyar: tot això és molt dur. La repressió: en abast, amplitud, extensió i intensitat. Molt dur. Empresonaments, exili, persecució judicial, policial, política i mediàtica. L’Estat espanyol ha orquestrat una macrocausa general contra l’independentisme, amb la voluntat d’anorrear-lo, destruir-lo políticament, reduir-lo a la marginalitat i desactivar-lo. Però no ho ha aconseguit. La resistència és generalitzada i admirable. A tot el país. 

I ho sabem: a les portes del judici al Tribunal Suprem, això pot ser encara més dur. Amb la judicatura arrenglerada no en una posició imparcial ni equànime, sinó d’acord amb el posicionament i la presa de partit de les brigades informatives de la Guàrdia Civil i la policia nacional, i amb el Govern espanyol, a través de la Fiscalia general i de l’Advocacia de l’Estat, arrenglerat amb les tesis de Vox, el judici no podrà desplegar-se amb la imparcialitat dels tribunals que és exigible en un Estat de dret homologable. 

Tanmateix, com ens va dir Jordi Cuixart a Lledoners, “tot és molt dur, però està a les nostres mans que deixi de ser-ho”. És possible, però, fer revertir la situació, i convertir el judici en una causa a l’Estat?

L’experiència de la presó d’aquests mesos llarguíssims i interminables potser n’ofereix la clau. La presó per motius polítics té com a objectiu, aquí i a la Xina, destruir políticament els empresonats, apartar-los del seu compromís i la seva militància, provocar l’abandonament d’allò que els ha portat a la presó. Des de la perspectiva de l’Estat, ens ho va ensenyar Michel Foucault, la presó té com a objectiu corregir una anomalia: tornar al camí bo la dissidència, convertir en obedients els desobedients, erosionar la capacitat i la voluntat de resistència, provocar la deserció de la militància política. Garantir el retorn a la calma, a la normalitat. Perquè, com ens va dir Dolors Bassa a Puig de les Basses, “l’independentisme ha fet trontollar el sistema”, i això, per a l’Estat, és imperdonable. I el que sobretot és imperdonable és la perseverança, voluntat de no abandonar la batalla política en els mateixos termes en què s’ha produït fins aquí: a través de la radicalitat democràtica, de l’antiviolència militant i de la desobediència civil. La presó, cal dir-ho i recordar-ho, no ha anorreat la voluntat de les persones empresonades per motius polítics.

I el judici? L’actitud habitual de qui, acusat i encausat, és forçat a defensar-se en un judici és la de demostrar que no ha fet allò del que se l’acusa, o que hi ha causes atenuants, o d’aportar documentació que en demostra la innocència. Ara ja sabem que l’actitud dels presos i les preses polítics, actualment empresonats per l’Estat espanyol, a l’hora d’encarar el judici al Suprem, no és aquesta, sinó exactament la contrària. Ho hem llegit en l’escrit de defensa de Jordi Cuixart, de manera absolutament explícita: “No renunciaran [Cuixart i Òmnium Cultural] a exercir i protegir els drets humans. El seu compromís sòlid és a tota costa amb la cohesió social, els grans consensos del país, els drets socials, civils i polítics, fins i tot per sobre de legalitats que pretenguin restringir-los, amb la predisposició, si cal, a desobeir-les pacíficament per aconseguir transformar-les. Per això, Jordi Cuixart exerceix, ha exercit i exercirà, des de la no-violència, sempre que calgui, la desobediència civil” (pàgina 92). Traduït: els acusats, en el judici, perquè, en aquest sentit, amb els matisos que es vulgui, totes les defenses comparteixen aquests principis.

I el mateix Cuixart ho ha posat per escrit: “El judici esdevé una expressió més de la lluita per l’autodeterminació de Catalunya i la defensa de la democràcia i els drets civils i polítics que ens han estat greument arrabassats”. Aquesta, pel que sabem de les defenses de Cuixart i de Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, és l’actitud generalitzada entre els que, en uns dies, s’asseuran al banc dels acusats, perquè els acusen en el nostre nom i perquè és a nosaltres que ens acusen: explicar que han fet el que han fet, i que no se’n penedeixen; que no han comès cap delicte, sinó que només han exercit drets i llibertats fonamentals, de naturalesa civil i política, emparats per la legislació internacional; que és l’Estat espanyol qui està vulnerant els seus drets i llibertats fonamentals, i els de tot un poble; i que, en conseqüència, no es defensen, sinó que acusen l’Estat. D’això, se’n diu “defensa política” i és l’única possibilitat d’encarar amb dignitat un judici polític. Els encausats saben que tenen més de dos milions de persones al seu costat. I que els volen lliures.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich