La tragicomèdia valenciana era un drama

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com vostès ja saben, Karl Marx sostenia que la història es repetia primer com a tragèdia i, després, com a farsa. L’autor del Manifest comunista, lògicament, no va arribar a temps i tampoc no sé si li interessaria molt, de conèixer la història d’un bonic indret del Mediterrani on tot té una certa aparença tragicòmica. De farsa extravagant, més bé. El rerefons de tot plegat, tanmateix, és absolutament dramàtic. Al País Valencià estem repetint la història de violència i manipulació de la Transició. I tot i que alguns comportaments polítics i mediàtics tenen un punt còmic, objectivament, l’ambient resultant no és per petar-se de riure.

Quan la dreta ha governat, una part de la societat valenciana, tan valenciana com l’altra, ha estat més o menys silenciada. No ha tingut els mitjans públics ni les institucions. I la qüestió identitària, la discussió sobre les hipotètiques les dues maneres possibles (o tres) de sentir-se valencià (hi ha moltes més: hi ha mestissatges, vestits a mida i sentiments contradictoris) es mantenia en uns termes “raonables”, amb totes les cometes. Les dècades anteriors al canvi polític, en qualsevol cas, passaren algunes coses: el PP enfonsà el País Valencià amb un model econòmic erroni, extractor i corrupte. I la cultura en llengua pròpia, malgrat les limitacions i la dieta institucional estricta, va sobreviure i va demostrar una vitalitat a prova de bombes nuclears.

El canvi polític, combinat amb el procés de Catalunya, ha capgirat els termes. Amb el govern del Botànic, la gestió econòmica i social ha pivotat, amb més o menys encert i amb mancances evidents, sobre eixos racionals, sobre l’interés públic. La situació és raonablement bona, atenent a l’herència rebuda i les dificultats de la convivència en el govern. I, per una vegada, hi ha un consens polític molt estés sobre la necessitat de modificar la posició valenciana respecte de la resta de l’Estat, almenys en termes econòmics, d’infraestructures i finançament.

Davant d’aquest escenari no massa favorable d’estabilitat, la dreta, necessitada d’una agenda que ocultara la llarga ombra de la corrupció, ha tornat a mossegar l’os identitari. Al principi de la legislatura, bolcant-se en el plurilingüisme educatiu amb el suport impagable dels molts guardians de les essències que hi ha a la judicatura. Pel que sembla, amb això no hi havia prou per operar un nou canvi polític, perquè les enquestes mai no l’han enregistrat amb claredat. Calia reblar el clau, aprofitant l’onada catalana i el canvi de govern a Madrid amb el suport dels independentistes. Llavors, ha començat la cacera contra el dissident, contra qualsevol que mostrara una mínima empatia en l’escena pública pel tema de Catalunya o per la situació dels presos catalans. I més coses.

Als titulars de premsa i a les declaracions, ha reaparegut amb una força inusitada el fantasma catalanista, algú que decideix qui són els bons i mals valencians. La histèria amb qüestions tan banals com ara la utilització en un diari de la nomenclatura valenciana i oficial de ciutats com Xàbia.

 

 

 

Escoltant Toni Cantó, Isabel Bonig o llegint alguns articles de premsa, un senyor de Valladolid pot pensar que el País Valencià és un lloc on el castellà està proscrit, campen els cosins valencians dels CDR i hi ha un govern a punt de declarar la República Valenciana. Potser hem fet una mica de caricatura, però el ben cert és que la situació a Catalunya és l’excusa per barrar qualsevol intent de recuperar la dignitat i la importància institucional i social de la llengua. No siga que ens trobem una nova Catalunya. Estem en un punt que recorda absurdament a la Transició.

No cal ser sociòleg per determinar que les realitats catalana i valenciana són ben diferents, per bé i per mal, però a la dreta ja li va bé tot això per fer campanya electoral. I algunes de les coses que es fan i diuen farien riure si no fora perquè s’està legitimant a l’extrema dreta, fins i tot des del camp progressista. Es tornen a viure les experiències de violència de la Transició, les amenaces i coaccions. Anem cap a un Nou d’Octubre calent que, segurament com va passar l'any anterior, veurà actuar amb impunitat tota aquella púrria d’odiadors professionals que no poden admetre que algú puga pensar diferent. No volem que ningú vinga a dir-nos el que volem ser, argumenten els mateixos que omplin els autobusos per manifestar-se a Barcelona i que mantenen estretes relacions amb els seus compares de l’extrema dreta catalana.

Quina pena, quin fàstic. Quina mandra haver d’escriure, una vegada més, el mateix article. Una vegada i una altra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.