Ençà i enllà

Frontera sud, un negoci contra els drets humans

Tanques militaritzades, absència de drets jurídics, contraban, racisme institucional, menors desprotegits i escàndols policials esdevenen habituals en la vida de frontera a les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla. Dos baluards espanyols impregnats d’una aroma colonial marcida i porta d’entrada, a la desesperada, de molts africans que fugen de la guerra, la fam i la pobresa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De blau, de blanc o de verd. Amb gorra, boina o tricorni. A peu, en llanxa, patrullera o furgons d’intervenció ràpida. Amb metralleta al muscle a la porta de la Capitania General. Acompanyant els fills a l’escola amb la guerrera plena de galons. Dinant al Casino Militar al passeig de Gamoens. Fent migdiada pels sofàs de l’hotel Ánfora. I de nit assajant maniobres amb casc, equip de camuflatge i fusell pels volts de la platja de Benítez entre ciclistes, patinadors i dones impassibles que passegen el gos.

Així són Ceuta i Melilla, amb una presència pública, constant i normalitzada d’uniformats que genera un ambient d’eterna rereguarda d’una guerra inexistent. Una fantasia bèl·lica de 3.500 militars repartits per una desena de casernes i vora un miler més d’efectius entre guàrdies civils i policies locals, nacionals i portuaris, en cadascuna de les ciutats. A Ceuta (85.000 habitants en 18,5 km2) i Melilla (86.000 habitants en 12,3 km2) cinc de cada cent habitants porten arma reglamentària a la butxaca. Un paisatge claustrofòbic i cosit per una frontera amb el Marroc de 8,3 i 9 quilòmetres, respectivament.

De fet, Ceuta i Melilla sempre han viscut protegint-se d’algú. La primera fou conquerida el 1415 per Portugal, que el 1578 féu a mans de la monarquia hispànica. Quan els portuguesos s’independitzaren el 1640, Ceuta continuà sota el poder de Felip IV. I entre 1694 i 1724 fou assetjada pel sultà Mulay Ismail. Abans, el 1666, bona part de l’actual Marroc s’havia unificat sota el domini de la dinastia alauita, actualment al Govern. Els setges a Ceuta (Sebta per als musulmans) es repetiren el 1732, 1757, 1790 i 1791. D’altra banda, Melilla fou conquerida el 1497, sense ús de la força, per Pedro de Estopiñán en nom del ducat de Medina Sidònia. La ciutat havia quedat desfeta i abandonada per la lluita entre els regnes de Tlemecén i Fes. El 1774 i el 1775, els alauites intentaren, en va, l’annexió al sultanat.

Més tard, el 1906, França i Espanya acordaren repartir-se el Marroc durant la Conferència d’Algesires. El pacte es va fer efectiu el 1912 i arribà fins al 1956, quan els alauites recuperaren la independència del país i el control del territori històric llevat de Ceuta i Melilla i alguns enclavaments menors convertits en casernes: Vélez de la Gomera, el penyal d’Alhucemas i les illes Chafarinas. El Marroc, però, no ha deixat mai de reivindicar, de manera més gestual que no efectiva, ambdues ciutats per raons geogràfiques i també demogràfiques. De fet, el percentatge musulmà creix anualment i supera lleugerament la meitat del cens fins a condicionar l’estructura urbana. Vora el port hi ha el centre, l’antic presidi colonial, habitat per blancs europeus. I en un segon cordó d’antigues casernes reconvertides en barris habita el gruix de musulmans espanyols. A continuació brollen suburbis de marroquins com els del Príncipe i l’Almadrava a Ceuta o la Cañada a Melilla. Entre mig i per dalt, guaiten les casernes militars. I més enllà, llisca la tanca amb el seu perímetre humà, psicològic i comercial.

Segons l’informe de Fronteres més Desiguals del Món l’espanyola i la marroquina eren al 2015 la setena més dispar, molt més que la de Mèxic i els Estats Units, al dissetè lloc. I el 2016, el Fons Monetari Internacional situà l’economia d’Espanya i la del Marroc als llocs 12 i 62, respectivament. Són dades que corroboren l’ambient clàssic de ciutats d’ultramar i ports francs amb un comerç irregular i submergit ratlla enfora i amb un pes dominant del sector serveis i de l’Administració ratlla endins. El monument d’un militar amb maleta al costat del port de Melilla ho sintetitza a la perfecció: “Homenatge al soldat de reemplaçament, precursor del turisme en la ciutat”.

/SERGI TARÍN

Un perfil genuïnament colonial ara substituït pels nombrosos agents derivats a la frontera. Una bona part són joves atrets pels complements de residència, dogmatitzats per l’obediència deguda i que formen part d’un ecosistema on proliferen espies, contrabandistes i delators junt amb espècies més extremes com gihadistes o grups racistes organitzats. Tot plegat en benefici de l’ordre, la supervivència i el business de frontera. Una transacció ferotge on els primers a caure són els drets humans.

Les dones esclaves de la tanca

És un dimecres d’agost i l’accés comercial a la tanca de Ceuta té posat el pany. Assegudes vora una de les naus del polígon del Tarajal, Hanane (37 anys i dos fills), Achira (45 anys i quatre fills) i Kadouch (60 anys) esperen notícies de la frontera. S’ha corregut la veu que els marroquins estan requisant mercaderies. Potser en el pròxim torn seran més benèvols. Cap d’elles no vol ni gravadores ni fotos. Hanane riu: “Vella! Vella!”. Però la raó no és l’edat, sinó la inseguretat en què es mouen les conegudes com a portadores, un exèrcit diari que transporta a l’esquena fardells de fins a 90 quilos a l’altra vora de la ratlla. A dintre cap de tot: roba, calcer, mantes, articles de ferreteria i fins electrodomèstics.
Des de la Delegació del Govern estimen que unes 20.000 portadores creuen la frontera diàriament. Tot per guanyar entre 15 i 30€, segons un informe publicat el 2016 per l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA). L’activitat s’emmarca en allò conegut com a “comerç atípic”, un eufemisme del joc a dues bandes entre Marroc i Espanya on ambdues guanyen. Ceuta, com a port franc, està exempta del 20% d’IVA i d’un altre 20% per impostos aranzelaris. Als productes que hi desembarquen sols se’ls aplica un 10% d’IPSI (Impost sobre Producció, Serveis i Importació). I com que Marroc no reconeix la sobirania espanyola, tampoc no hi ha duana comercial. El resultat és un contraban permès i un tràfec caòtic d’embalums que inunda el Marroc de productes espanyols.

A l’altra vora hi ha Fnideq, l’antiga Castillejos espanyola, on el soc d’Al Massira és un supermercat a cel obert de 1.300 botigues. Abdelaziz ven tot tipus de productes: sucs Juver, cafè Hacendado, tomaca Orlando i fins i tot galetes de Miranda de Ebro. “Ací la llei són els diners”, resumeix i apunta que pot guanyar fins a 60€ diaris. De fet, locals com el seu, de menys de 10 metres quadrats, es traspassen per 50.000€. Fnideq, entre 2004 i 2014, passà de 13.613 a 77.436 habitants. Un creixement del 111,6% enfront del 30,2% de mitjana marroquina en el mateix període. Xifres que s’expliquen pel fenomen transfronterer: marroquins amb passaport de la regió de Tetuan, antiga capital del protectorat, i al quals no els cal visat per entrar a Ceuta, bé que sense dret a pernoctar.

Segons l’APDHA aquest comerç suposa un 70% de l’activitat econòmica de Ceuta i 90 milions anuals en suborns a les autoritats del Marroc. A més, 45.000 persones, el 75% dones, en són beneficiàries als pobles del voltant, on també s’ha calculat un impacte indirecte sobre uns 400.000 habitants. Un negoci carregat a l’esquena de les portadores i que sovint les esclafa, literalment. Les llargues cues, l’arbitrarietat a l’hora d’obrir i tancar el pas, les infraestructures inadequades i els abusos d’agents a la frontera poden deixar un rastre fatal. Entre novembre de 2008 i maig de 2009 tres d’elles moriren asfixiades. I una altra l’abril de 2017. També el passat 28 d’agost una darrera allau posà fi a la vida de Touria i Karima. Tenien 34 i 43 anys.

Un negoci multimilionari i ineficaç

En la lògica de la frontera, la seguretat s’imposa al benestar de les persones. Entre 2007 i 2013, la Unió Europea destinà 2.000 milions a reforçar els límits externs i 700 a refugiats i sol·licitants d’asil. En el cas d’Espanya, 290 milions s’invertiren en control fronterer i 9 en refugi. Són dades de l’informe “La frontera sud”, elaborat per Irídia-Centre per la Defensa dels Drets Humans l’abril de 2017, on també s’explica com la militarització de la ratlla es multiplicà l’octubre de 2005 arran de la mort, el 29 de setembre, de sis immigrants a la tanca de Melilla per trets des del costat marroquí.

El Govern acordà llavors apujar-ne l’alçària i instal·lar-hi concertines, les polèmiques fulles retirades un any després per la gravetat de les ferides que provoquen i que tornarien a ser col·locades l’octubre de 2013. Segons l’informe abans esmentat, a la part del Marroc hi ha una tanca de tres metres amb concertines seguida d’un fossat. I a la vora espanyola dues tanques de sis metres i una altra de tres al mig. I fulles, cables d’acer, malles per obstaculitzar l’escalada, focus, llums, sirenes i un mecanisme d’aigua a pressió amb pebre que mai no s’ha utilitzat.

Un sistema de control tan multimilionari com ineficaç, tal com va reconèixer el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, el passat dimarts en afirmar que la tanca de Ceuta “no compleix la finalitat amb què fou creada”. Tot seguit lamentà que les entrades irregulars hagen augmentat un 33% respecte a l’any passat en les mateixes dates. I malgrat tot, segons dades de l’APDHA, els salts per les tanques suposen un 15% de les arribades dels sensepapers per la frontera sud. La majoria ho fan en pasteres a través de l’Estret o de la mar d’Alborán. Un flux proper als 7.000 a data de juliol (amb unes 90 morts) i que suposa un creixement de vora el 300% respecte a l’any passat el mateix mes.

En les organitzacions que treballen amb immigrants no es recorden dades semblants des que al 2006 esclatara la “crisi dels cayucos”, quan 30.000 persones salparen cap a Canàries. Entre les raons del creixement hi ha el trasllat de la ruta migratòria al nord del Marroc des de Líbia, on imperen les màfies. I també la revolta social al Rif des d’octubre de 2016, seguida de la repressió del Govern, que ha provocat que molts berbers abandonen per mar una zona amb 20.000 efectius desplaçats, entre policies i militars, la qual cosa ha disminuït la vigilància a la costa de Tànger i a prop de les tanques.

Un soci d’humor canviant

Però, per molts diners que Espanya gaste en seguretat, l’èxit depèn de la bona voluntat del Marroc, un soci d’humor canviant. El 7 d’agost de 2014, Mohamed VI va ser interceptat a bord d’un iot en aigües de Ceuta. El monarca va protestar iradament i al cap de cinc dies 920 immigrants creuaren l’Estret en vora 84 llanxes inflables i 80 més sortejaren la tanca de Melilla. No mai en la història de la immigració espanyola havien arribat tants en un únic dia. I a mitjan febrer d’enguany, 800 immigrants saltaren la rella sense oposició de les forces marroquines. Setmanes abans, la Unió Europea havia sentenciat contra un acord agrícola amb el Marroc per incloure-hi el Sàhara com a territori propi quan encara està pendent d’un referèndum d’autodeterminació. A principi de febrer, el ministre marroquí d’Agricultura, Aziz Akhnnouch, ho advertia a Efe: “Com voleu que bloquegem la immigració africana si Europa no vol treballar amb nosaltres?”.

Treballar i alguna cosa més, ja que el Marroc és clau a l’hora de permetre pràctiques molt qüestionades legalment com les devolucions en calent o rebutjos en frontera, segons el nom tècnic. La norma permet a la Guàrdia Civil retornar immigrants a través d’una sèrie de portes en la tanca que comuniquen les dues fronteres. Una disposició inclosa en la llei de seguretat ciutadana, aprovada el març de 2015, i que dóna cos jurídic a les accions en frontera. La norma es va impulsar a partir dels fets de la platja del Tarajal, on el 6 de febrer de 2014 moriren 15 immigrants després que la Guàrdia Civil utilitzara material antiavalots. A més, hi hagué desenes de ferits i 23 expulsions sense garanties. “No es pot aplicar la llei de la mateixa manera a Ceuta i Melilla que en uns altres llocs”, arribà a dir el llavors ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz.

Darrere les xifres, els noms

Sani Mohamed, de Camerun, sent que també podria haver mort al Tarajal, per on va arribar nadant i es va desmaiar en tocar terra el 22 de desembre de 2011. Abans ho havia intentat quatre voltes i quatre vegades havia acabat deportat al desert, a la frontera amb Algèria. En aquell país va salvar la vida per ben poc després que la policia botara foc a la canonada abandonada on dormia. I quan viatjava clandestí, enganxat als trens, “els xiquets ens llançaven pedres i les dones poals d’aigua”. Ara viu a Còrdova i estudia relacions internacionals.

/SERGI TARÍN

Al costat té Mahamadou Simakha, de Mali, qui arribà a Ceuta el 17 d’octubre de 2013 amagat en els baixos d’un cotxe. Abans havia fugit de la guerra contra el Magrib islàmic: “El Govern ens obligava a combatre i si ens hi negàvem, ens apallissaven”. Tots dos són voluntaris d’Elín, associació on els qui han salvat la tanca aprenen espanyol i reben l’hospitalitat que no sempre troben al CETI (Centre d’Estada Temporal d’Immigrants), mentre es resol el seu expedient. Molts acaben en un CIE (Centre d’Internament d’Estrangers) a la península i després són deportats. Uns altres demanen asil polític i la permanència al CETI s’allarga fins a 18 mesos. Al de Melilla, les parelles s’ajunten en un descampat proper per cuinar i passar l’estona, ja que a dintre les habitacions són separades. “Per què voleu anar a Europa?”. Islam Gholam fa de portaveu d’un grup d’algerians: “Som molts a casa, no hi ha menjar per a tothom”.

Però la frontera és molt més que tanques, passos i lleis. És un element viu, flexible, que segueix els immigrants irregulars per on van. La investigadora Keina Espiñeira ho denomina “frontera estirada, un concepte postcolonial de la seguretat”. La ratlla, de fet, arriba a Madrid quan els policies identifiquen subsaharians a Lavapiés, o a les taules de polítics que elaboren directives migratòries a Brussel·les. I frontera són també els campaments de Ben Younes i Nador, que envolten Ceuta i Melilla, desmantellats periòdicament. I barris com Mesnana, a Tànger, des d’on els immigrants van i tornen a ciutats més al sud per treballar i ajuntar els 1.500€ d’una plaça de zòdiac o els 3.500€ en moto aquàtica. O s’organitzen per agafar una toy i creuar la mar sense intermediaris. Però com més diners menys riscos. De fet, els que no tenen res proven sort per la tanca. És el cas de Sango i Eyoum, camerunesos de nom fictici que l’1 d’agost, conten, foren repel·lits a Ceuta amb gasos lacrimògens per la Guàrdia Civil i a colps per la força marroquina.
Una frontera que també és retràctil i encercla els menors estrangers no acompanyats (MENA) que viuen sota el far de Melilla. Són un centenar d’escapats del centre La Purísima, on, malgrat les denúncies per abusos físics i manca de condicions higièniques d’entitats com Prodein o Harraga, cap investigació s’ha obert en l’Administració, qui té la custòdia i que tampoc no contradiu la gent benpensant, que els estigmatitza com a delinqüents perquè van bruts i demanen al carrer. “Menys del 10% dels menors infractors són MENA; puc entendre la sensació d’inseguretat, però no deixà de ser això, una sensació”, asseverà el 2016, al canal Cablemel, Álvaro Salvador, jutge de menors de Melilla
I uns xiquets que, quan arriba la nit, surten de les ombres i guaiten el port buscant l’escletxa, el forat per fer risky i apostar al perill com a polissons en vaixells de la ruta a Màlaga, Motril i Almeria. Hi ha Toufik, amb dos intents de suïcidi. I Suliman, un metre i mig d’ossos molt prims. Quan el Cyclex, una goma d’enganxar en pot a dos euros, els arrabassa els ulls i la ment, molts senten que la nau els crida i que el fulgor del far pot ser una corda. Llavors s’hi llancen i alguns cauen i es fan miques contra les roques. Com Oussama, Monssif o Hanza, màrtirs d’una petita nació sense edat ni cap més horitzó que la llum d’un vaixell que s’allunya fins que desapareix i es fa negre. Negre del tot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.