La normalització de la repressió i la censura

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diguem-ho ràpid i sense circumloquis: l’esborrat del mural que l’artista Elías Taño va pintar en un mural del solar de Jesuïtes, la reacció política i mediàtica favorable a aquella destrucció i el beneplàcit amb el qual es van acollir les agressions a l’obra, conformen un estat de coses que anem a pagar car en el futur. I que reflecteixen amb una nitidesa esfereïdora el pèssim moment de la democràcia i la llibertat d’expressió a l’Estat espanyol.

El cas Alsasua i la decisió judicial que origina la protesta, en forma de mural reivindicatiu, té components enverinats, remet a un conflicte molt complex que el final de la violència d’ETA hauria d’haver apaivagat de manera gairebé definitiva. Però convertir una baralla de bar, per molts detonants ideològics que la provocaren, en un acte terrorista, justifica que una part important de la ciutadania ens preguntem pels criteris de la justícia. Més encara si en el procés ha hagut mesures cautelars i decisions difícilment justificables en funció del resultat de tot plegat, una fractura de turmell i el suposat dany moral a dos guàrdies civils que no estaven de servei i les seues parelles.

Els mateixos dubtes generen els empresonaments de polítics i líders civils catalans amb acusacions de sedició i rebel·lió violenta que no se sostenen de cap de les maneres. Al cap i a la fi, es tracta d’atribuir un fals operatiu violent als dissidents, fins el punt que un nas de pallasso pot ser considerat incitació a l’odi. No és cap broma: si els lectors d’aquestes ratlles un dia tenen una discussió acalorada per temes ideològics, que vagen en compte abans d’arribar a les mans perquè, segons amb qui, un jutge poca-solta o malintencionat li podria aplicar agreujants que ara som capaços de començar a imaginar.

Aquest és el nus gordià que l’artista responsable del mural, Elías Taño, tractava de denunciar amb la seua obra. L’autor ha explicat que no hi ha cap apologia de la violència ni justificació del conflicte, sinó la denúncia sobre una sentència judicial sotmesa, com totes, a l’escrutini i la crítica. La reacció de la dreta més extrema és absolutament previsible, però el posicionament de partits i mitjans suposadament progressistes és decididament perillós.

La portaveu del PSPV-PSOE en l’Ajuntament de València, Sandra Gómez, va dir que no era partidària de cedir espai públic per qüestionar l’estat de dret. El problema és que l’estat de dret es qüestiona tot sol quan cau en l’arbitrarietat i en una aplicació discutible de la justícia. Més encara amb un sistema judicial copat de manera aclaparadora per magistrats i fiscals de provades simpaties dretanes. La llibertat d’expressió no consisteix en donar per bons discursos còmodes per al sistema, seria massa fàcil. Per definició, expressar idees incòmodes tiba la corda i ens fa replantejar-nos coses. Per a tota la resta ja tenim Antena 3 i companyia.

La decisió d’eliminar el mural blanqueja i dóna legitimitat als energúmens d’extrema dreta que pretenien esborrar-lo, els mateixos que han pintat amb símbols nazis la seu de Compromís, la formació de l'alcalde de València, Joan Ribó, que ha acabat cedint a la pressió. Encara més: tot el que ha passat normalitza els atacs contra la llibertat d’expressió i, de rebot, fa que amplis sectors socials interioritzen la repressió com una eina més del funcionament del sistema. Tot, al mateix temps que passen com a tolerables les agressions contra persones que porten llaços grocs. Llum verda i impunitat. Sempre que estigues en el bàndol correcte. Si has errat en l'elecció caurà sobre tu tot el pes de la llei i una mica més.

A mi no m’agrada gens que a algú, siga guàrdia civil o socorrista, el puguen violentar en un bar perquè pensa diferent. Però d’això a sotmetre a uns joves i les seues famílies a un calvari judicial i carcerari hi ha tot un itinerari quilomètric que l’Estat i els seus jutges han recorregut a tota velocitat. Perquè, a més, tenen els instruments legislatius que li ho permeten, com ara la Llei antiterrorista, nascuda en un moment molt concret i unes condicions molt concretes de vigència de la violència, però que s'aplica per exemple amb els CDR catalans (ja saben: tot és ETA), o la injustificable Llei mordassa. Cal que tornem a recordar de nou el que està passant amb usuaris de Twitter i cantants com Valtonyc?

Aquest és un dels grans debats que s’hauria de substanciar en el que reste de legislatura. Poden apostar que no serà així.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.