Foc a la mar

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És probablement la millor pel·lícula sobre el drama humanitari a la Mediterrània. El febrer de 2016, Gianfranco Rosi (Asmara, Eritrea, 1964) va estrenar Fuocoammare, “Foc a la mar”, una prodigiosa epopeia de la quotidianitat a Lampedusa, la menudíssima illa italiana que durant uns anys va ser porta d’entrada de milers d’immigrants a Europa des de les costes del nord d’Àfrica. L’obra, d’una poètica cruesa, descriu els mons paral·lels dels habitants locals i dels nàufrags que hi arriben a port o que es deixen la vida pel camí. I com a fil conductor hi ha Samuele, un xiquet de 12 anys, solitari, imaginatiu i que voldria ser pescador, però que es mareja a penes xafar la barca.

Un xiquet aliè a la gran tragèdia i possiblement la metàfora vivent d’una Europa impossible, quasi inviable a cada colp. Fuocoammare va guanyar l’Ós d’Or de la Berlinale, va entusiasmar els crítics, va obtenir un bon resultat de públic per ser un documental i va collir, això sí, un silenci pudent dels polítics italians i europeus. Rosi necessità un any i mig per entendre i retratar l’ànima de l’illa a mig camí entre Europa i Àfrica: poc més de 20 km quadrats de mitologia grega moderna i qui sap si el penúltim fracàs de la pietat i del gènere humà.

Lampedusa es va considerar llavors un referent del refugi solidari, però el passat març va votar, com la pràctica totalitat del sud italià, al moviment Cinc Estrelles, aliat de la Lliga de l’ultra Matteo Salvini, el nasciturus que vol ressuscitar Benito Mussolini i que l’imita en el gest de braços plegats i el mentó i les celles aixecats amb una algidesa insolent. Un supremacista dels de veritat, i no com els que ens volen fer creure que hi ha a Catalunya, que pot vantar-se de riure tot dient que la solució consisteix a deixar morir el immigrants fins que les màfies queden sense clients. Abans, però, es convertirà la Mediterrània en una marjal on plantar arròs damunt terrossos de carn humana que passe res semblant.

Les raons de l’ésser humà per emigrar són irrefrenables i quasi mai admeten vocacions lúdiques. Els mateixos italians que ara atien la camisa negra ho saben millor que ningú. Les xifres oficials parlen de vora 2.270.000 arribats a l’Argentina entre 1861 i 1920. I uns cinc milions més, des de 1820, als Estats Units. El 2009 es considerava que el 6% de la població d’aquell país era d’origen italià. La voluntat per negar la imatge en l’espill del canal de Sicília és senzillament una aberració.

També una il·legalitat. Impedir l’arribada a port d’un vaixell com ara l’Aquarius, amb més de 600 nàufrags, incompleix el dret marítim més elemental. És un crim. Quin missatge es trasllada als pescadors o mariners que topen amb una embarcació a la deriva? I el més greu: quines mesures ha adoptat Europa per neutralitzar aquestes actituds flagrantment delictives? La recent cimera sobre immigració va acabar sense resultats i deixant al criteri dels mateixos governs l’adopció de mesures en aquest sentit. Un triomf per a la ultradreta, xenòfoba, netament homicida, que ha començat a arrelar amb força a Hongria, Àustria, Polònia i ara Itàlia. I a la resta del continent hi ha l’esguit amb perill imminent de contagi. Si Europa no es capaç d’afrontar amb èxit aquesta crisi, quin serà el sentit, quina la legitimitat, de la seua existència? 

Potser cal anar a les arrels i això vol dir a l’origen de l’excés i a l’assumpció de les responsabilitats. No és una qüestió de fronteres, sinó d’essència, de valors, que és la paraula que tant agrada als eurodiputats que acumulen tedi i colesterol al vellut de Brussel·les. Quanta gent mor a la mar per cada minut de migdiada europarlamentària? L’essència és una Europa que protegix les multinacionals que espolien l’Àfrica amb contractes i exempcions fiscals amb dictadors o sense. O que extrauen la matèria primera sense cap retorn econòmic i protegeixen els beneficis espuris en paradisos fiscals a Europa. Una Europa que tanca la porta als africans pobres, però que estén la catifa a les elits que dipositen rendes i estalvis als bancs de Suïssa. La vella Europa de les altes tecnologies, les indústries potents i la depredació del territori. La que organitza grans cimeres sobre el canvi climàtic que poc o res afecta Munic, Roma o París, però sí els fràgils ecosistemes subsaharians que espenten la immigració que desapareix per les canonades de la Mediterrània.

“El italians primer”, criden els feixistes de la Lliga de Salvini. Primers per a què? Primers a on? Corren temps inquietants en una Europa amb l’ànima encongida, tant com els vint quilòmetres quadrats de pedra de Lampedusa, on xiquets com Samuele miren la mar amb aquella mena d’ulls fixos que no permeten saber quin sentiment els travessa el cor.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.