L''Aquarius' o com construir el relat de la solidaritat en temps de retallades

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des del punt de vista valencià hi ha una lectura col·lectiva molt legítima al voltant de la resposta a la tragèdia humanitària de l’Aquarius. Acostumats a la irrellevància, a omplir espais mediàtics per la via de la corrupció o de la banalitat, situar la ciutat València en el centre d’una crisi de dimensió internacional, en una clau humanitària impecable, capgira una mica el relat. Ens mostra com un territori d’acollida, el revers de la xenofòbia del ministre italià d’Interior Matteo Salvini i el seu discurs de l’odi.

Després hi ha la manera de gestionar, les concrecions, les diferències sobre la manera com s’ha de materialitzar l’ajuda humanitària, la vergonyosa pervivència dels Centres d’Internament per a Estrangers (CIE), el discutible triatge entre refugiats i immigrants econòmics. Tot un debat d’abast europeu i mundial que la terrible crisi de l’Aquarius ha posat sobre la taula. Realitats com els milers de morts en aigües del Mediterrani o els 7.000 milions de dòlars que es calcula que mou el negoci de les màfies. O el mercadeig no menys onerós de la seguretat fronterera.

Un debat en el qual, evidentment, s'han de posar sobre la taula les raons dels corrents migratoris, la inestabilitat a l'Àfrica i l’Orient Mitjà, els conflictes bèl·lics -atiats també des de Rússia, Europa i els Estats Units- o les crisis alimentàries provocades per la sequera i la manca de recursos. Les fugides massives per les malalties i l’absència de perspectives. Creure que podem posar una tanca per aïllar el nostre món de gent que no té res a perdre forma part de la cadena de mentides en la qual estem instal·lats. I que fa molt eficaços determinats discursos.

Una decisió política que salva 629 vides és tan òbvia que no has de fer un gran esforç explicatiu. És inatacable. Irreprotxable. Hauria de ser-ho. Fins que llegeixes algun titular d’un diari conservador alertant sobre «el efecto llamada». Per molt repugnants que ens semblen aquests posicionaments, responen a corrents de fons entre l’opinió pública que no es poden contemplar amb lleugeresa. Podem situar-nos en el cadafal de la superioritat moral i intel·lectual, llançant al calaix del feixisme tot el que no ens agrada escoltar. O tractar d’entendre que l’esquerra, sobretot la socialdemocràcia, té un gran problema per articular un discurs al voltant de la solidaritat. Perquè el pati de darrere està encara desatès.

La por a l’estranger, a la vinguda de col·lectius que acaben canviant els sistemes de valors de les societats, forma part d’un sentiment conservador i atàvic que Zygmunt Bauman explicava molt bé. Difícil de gestionar, però no impossible: requereix d’educació, pedagogia, mediació i fer entendre que, ens agrade o no, el món ha canviat. La immigració en temps de retallades, la sensació entre les classes mitjanes i populars empobrides -en els seus sous i en els seus drets- que han de lluitar contra persones que faran més precari el mercat de treball, és molt més complexa. És un caldo de cultiu perfecte per al feixisme i per a les propostes populistes i xenòfobes. Occident s’ha de reinventar i encara no sap com.

Donald Trump és president dels Estats Units perquè els demòcrates es rendiren als paranys i condicions del capitalisme més salvatge, abandonaren a la seua sort als treballadors de les zones rurals i industrials i centraren els seus esforços en les minories i en alimentar les aspiracions i l’ideari de determinades elits intel·lectuals. Broma o regal de conseqüències nefandes. A l’Estat espanyol, la primera legislatura de ZP fou prolífica en iniciatives progressistes de caire social, però la segona fou un desastre econòmic per a les classes treballadores que inclogué una vergonyosa claudicació amb Europa i un rescat no menys indignant dels bancs que havien provocat la fallida. Es tracta d’un resum simplificat però il·lustratiu. I del qual hi ha consciència política, afortunadament: el lema «rescatem les persones» que presidia el pacte del Botànic, té a veure amb aquest tipus de prioritats que són indefugibles més enllà dels drets i el terreny d’allò simbòlic.

La solidaritat amb immigrants i refugiats és irrenunciable per a l’esquerra, però si no va acompanyada d’una reforma laboral que combata la precarietat i la pobresa de la gent que fins i tot treballa, apareixen els problemes.

La solidaritat amb immigrants i refugiats és irrenunciable per a l’esquerra, però si no va acompanyada d’una reforma laboral que combata la precarietat i la pobresa de la gent que fins i tot treballa, apareixen els problemes. Com ara també si no hi ha un canvi radical en la política energètica que estiga pensada en el consumidor i no en les necessitats de les grans empreses nodrides en els seus conselles d’administració d’antics ministres. I qui parla de drets laborals, dignitat salarial i equitat energètica podria esmentar també uns serveis sanitaris i educatius dignes, un transport públic decent, un sistema de comunicacions eficient, barat i alliberat de peatges. Un discurs que, segurament, seria titllat de «populista», un terme que ja deslexicalitzat perquè no significa res, perquè segons qui, s’aplica als neonazis que exploten el lema «los españoles primero» o als discursos incòmodes amb el neoliberalisme o amb la macroestructura capitalista.

I no són posicions que es puguen posar en el mateix calaix: defensar els drets dels desafavorits de casa, que no siguen expulsats de les seues cases per hipoteques injustes, que cobren un sou digne i que tinguen uns serveis públics decents, fa molt més viable la solidaritat global. Perquè en cas contrari els corbs i voltors provoquen la lluita entre desafavorits i desheretats. El rescat de les persones, les que moren en el Mediterrani i dels nostres desheretats ha de ser simultani. S’ha de tenir la mateixa valentia en acollir refugiats que en derogar una reforma laboral injusta.

Si no es fa així, ens quedarem sense drets humans que rescatar perquè el panorama el dominaran de manera definitiva les propostes autoritàries. El feixisme que es nodreix de la por al futur i a un present en què pagar una hipoteca o omplir el carret de la compra és un exercici heroic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.