‘Aquarius’: la solidaritat no pot tenir dues cares

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’arribada del vaixell Aquarius a València serà una realitat quan aquesta edició d’EL TEMPS arribe als lectors. El vaixell de migrants, l’acollida i les reaccions han estat la qüestió mediàtica d’una setmana marcada per la gran primera posada en escena del nou Govern espanyol —que també ha patit la seua primera crisi amb l’escàndol que ha provocat la dimissió de Màxim Huerta— i per la reacció del també nou Govern italià, que ha celebrat no haver d’acollir el vaixell amb un discurs xenòfob que ja s’ha consolidat en aquest país i en altres amb governs de perfil similar com ara els d’Hongria, Àustria i Polònia.

Certament, la voluntat d’acollida expressada des de la Generalitat Valenciana, des dels ajuntaments de València, Palma i Barcelona i des de moltes altres administracions que han demostrat al llarg dels darrers anys el seu compromís humanitari —cal recordar la manifestació a Barcelona de fa un any, amb la participació dels dirigents polítics ara empresonats o exiliats, que exigia el permís de l’Estat per acollir refugiats— sempre és una bona notícia. També ho és el fet que el nou Executiu espanyol, liderat per Pedro Sánchez, agafe les regnes d’una iniciativa que compta amb el vistiplau de la població. Pocs són els crítics amb aquesta decisió que en altres països hauria estat totalment impopular. El fet que la societat accepte l’acollida és un senyal d’humanitat del qual no tothom pot presumir. Ara, València mira al món amb orgull després dels darrers episodis vergonyosos sobre els quals s’estan retent compte als jutjats.

Malauradament, però, la solidaritat té dues cares. I si el Govern espanyol ha expressat la voluntat d’acollir un vaixell que el Govern italià no volia, ara falta saber quin serà el futur dels 639 integrants de l’Aquarius. L’embarcació ha adquirit una popularitat extraordinària per les discrepàncies entre els distints Estats europeus a l’hora d’afrontar l’acollida d’immigrants. Però no tots els immigrants i refugiats que arriben a l’Estat espanyol, ni de bon tros, procedeixen de l’Aquarius. N’hi ha milers, de persones que cada dia es juguen la vida per creuar un mar amb una pastera adquirida a preu d’or. I altres tantes les que han tractat de superar una tanca protegida amb elements tallants i feridors, alçada pel mateix Govern espanyol.

Ara, segons ha expressat el nou ministre espanyol d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, la singularitat de l’Aquarius podria no anar més enllà de la condició mediàtica del cas. Perquè els seus integrants acabaran, amb quasi total seguretat —i exceptuant els casos més puntuals— als Centres d’Internament d’Estrangers, denunciats en molts casos per entitats solidàries de caire internacional i pels mateixos reclusos, que han sobreviscut a situacions pèssimes, indignes d’un país europeu.

Òbviament, sempre és més humà rescatar persones que no actuar. Però la solidaritat va més enllà dels gestos a la galeria que, esperem, no es queden només en això. La voluntat de desenes d’ajuntaments valencians, catalans i balears disposats a acollir els nàufrags que arriben diumenge a València ha de servir per marcar un patró exemplar —que ha de ser estès a Europa per oferir una política unitària davant una situació tan dramàtica— i contagiar la població. I vacunar-la, dit siga de pas, contra temptacions xenòfobes aprofitades des de certs sectors.

Tant de bo testimonis literaris imprescindibles com els de Teresa Pàmies o Max Aub ens ajuden a caminar en aquesta direcció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps