No doneu per mortes les gavines

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si fas l'exercici de posar-te per en uns minuts dins de la pell d’un simpatitzant de pura raça del Partit Popular, d’aquest de conservar els colors fins la tomba, es pot arribar a experimentar la sensació de xoc, incertesa i desconcert que viu aquell partit. I que pot derivar en qualsevol cosa. Tal vegada, no tan destructiva com el catastròfic final d'UCD.

De manera sobtada, una qüestió que havia planat durant anys pel cosmos polític però que tothom donava ja per amortitzada, com el cas Gürtel, esclata en forma de sentència bastant contundent que capgira contra tot pronòstic el mapa institucional i deixa un PP que venia de garantir-se els pressupostos fora del govern. Poc abans havia hagut de dimitir la presidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, per una barreja d’errades pròpies i maniobres internes del seu partit, amb la difusió del famós vídeo pispant cosmètics. També en aquest 2018, un dels emblemes de l’era gloriosa del PP, Eduardo Zaplana, és detingut per una gravíssima acusació, tancant (simbòlicament) el cercle interminable de la corrupció popular.

Pedro Sánchez ja tenia l’excusa per trencar el cinturó de ferro de la vella guàrdia socialista i agafar el poder. Mariano Rajoy dimiteix dels seus càrrecs orgànics, es retira. I el PP dissenya un sistema de primàries pensat en una aclamació a Alberto Núñez Feijóo. El president gallec renuncia, segurament perquè ensuma que, algun dia, la fotografia en el iot d’un narcotraficant puga derivar en alguna acusació tangible. Si no, és difícil d'entendre. I comença un procés de primàries que, a grans trets, despulla les mancances pel que fa a la base del PP, amb números dopats durant anys que no són incompatibles amb una considerable capacitat de mobilització en l’àmbit local quan l’ocasió ho requereix. Però els fidels a la causa amb carnet, quota i ganes de treballar, són ja els que són: 66.706 inscrits amb dret a vot.

Les primàries acaben sense un resultat concloent, que deixa la guanyadora, Soraya Sáenz de Santamaría, en una posició de curiosa debilitat. La seua enemiga íntima, Maria Dolores de Cospedal, ha acabat en tercera posició, però el problema per a la vencedora és que l’aznarisme i les bases més joves s’han mobilitzat en favor de Pablo Casado, una opció absolutament kamikaze tenint en compte que, qualsevol dia, aquest velljove de l’aparell haurà de rendir comptes amb la justícia per dopar el seu currículum. El resultat de tot això és que la qüestió nominal serà molt més difícil de resoldre que no sembla. I, mentrestant, no s'aborda el debat de com ha d'afrontar el PP la competència d’una formació, Ciutadans, que s’embolcalla més i millor en la bandera i, a diferència del PP, és rellevant a Catalunya, on la dreta espanyola té la convicció que s’està jugant el futur de la concepció monolítica que tenen d’Espanya. 

Això explica l'estratègia de Casado, algú que ha fet gestos, en clau interna, a l’extrema dreta de Vox i ha reclamat l’atenció del votant de Ciutadans. Per imatge i per joventut, és l’únic que té aparença de poder plantar cara a Albert Rivera. Però creure que pot vendre alguna cosa en matèria de regeneració o que suposa algun tipus de canvi en el PP, que no siga la involució aznarista, és delirant. El que no significa que l’antiga vicepresidenta de Rajoy, la cara "centrista", tinga per davant escenaris molt millors: “la gente sensata” a la qual apel•lava l’anterior president està ja molt repartida. Aquells que asseguraven que no entenien de política o que eren apolítics però votaven al PP, han marxat a Ciutadans en massa. Tot i que els experts també diuen que molt d’aquell electorat podria tornar al nou PSOE governant. 

Davant d’aquesta tessitura, sembla que el PP està abocat al pacte intern, com ha reclamat la presidenta valenciana, Isabel Bonig, qui va fer una primera valoració del resultat de les primàries molt curiosa: mentre ressaltava la seua neutralitat, amb un to institucional, i elogiava el procés de primàries, demanava alhora un partit "sense complexes", una retòrica que remet al discurs de José María Aznar, el padrí de Casado. Veurem si es compleix aquesta voluntat d'acord i què fa el PP valencià, però aquesta mena de processos i congressos amb pacte, integració i pipa de la pau no estan el seu ADN. No hi ha costum. I menys encara debatre ideològicament, perquè sempre havien gaudit de tot l’espectre de la dreta. El desconcert és màxim. Perquè el perill de convertir-se en un apèndix de Ciutadans que sols faça la funció d’arreplegar el vot conservador de les zones rurals és més cert que no mai. 

L’estat de xoc i la incertesa existeixen, són palmaris. Però tothom faria malament de subestimar la capacitat de regeneració de la dreta, que en el darrer mig segle no ha tingut cap problema a anar canviant de marca i en aglutinar diferents projectes polítics.

Potser l’aspiració aznariana de refundació de la dreta espanyola en un únic projecte –el que funciona, el que està de moda, el producte de màrqueting somiat per de la dreta neoliberal i espanyolista, el d’Albert Rivera– no siga una hipòtesi descartable en el mitjà termini. Però abans d'arribar a això, el PP hauria de sofrir una desfeta electoral majúscula que tampoc no és segura. Tot l'escenari, de fet, s'està movent. Fins i tot a Catalunya. Qualsevol predicció és un exercici de risc. Però no doneu encara per mortes les gavines.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.