Delictes amb veu de gomina

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha elements definitoris de tota una època. Poden ser una imatge o el sentiment col·lectiu que desemboca en cataclisme o alliberament. També la frase precisa i, per què no, l’aparença d’una realitat. I la veu, una veu. La veu de Ricardo Costa, l’única autoritzada per relatar en off els 20 anys de Partit Popular al País Valencià. Seria una qüestió de bòlids, velams, maquetes i moquetes, sotanes, constructors i explosives nits d’èxit electoral a la fresca de l’Albereda. Un espai inconnex en l’infinit del temps i de la memòria i a l’altre costat de la ratlla. La ratlla que perfila el cap, s’allarga pel marbre de la taula i desapareix a l’hora de dividir els hemisferis del bé i del mal.

Una veu feta amb saliva de gomina, la veu de Ricardo Costa, que sona igual per negar i per reconèixer el delicte electoral i el finançament il·legal comesos durant la campanya de 2007, quan les empreses de la trama Gürtel feien de vasos comunicants entre partit i empresaris. Aquests empresaris pagaven despeses del PP a canvi d’adjudicacions milionàries en obra pública. La distància entre les veus idèntiques té vuit anys. El 2009, un Costa sobreactuat, per tant en estat natural, fingia indignació per les acusacions. El passat 24 de gener el discurs era un altre: “Sí, és cert que el Partit Popular es finançava amb diners negres en els actes de la campanya electoral de 2007”. I, a continuació, apuntava a l’expresident Francesc Camps, “qui prenia les decisions més importants en aquesta campanya”.

I Camps reaccionava a l’instant negant-ho tot i reduint les paraules de Costa a una mera estratègia processal. I és cert que potser es tracta d’una maniobra davant del tribunal, però això no obsta perquè estiga contant la veritat. De fet, en aquests casos, la millor tàctica consisteix a dir fil per randa allò que saps. Sobretot si ja han confessat la totalitat dels empresaris i els caps de la xarxa Gürtel. Per tant, a Costa sols li queda procurar rebaixar els vora vuit anys de presó que demana la Fiscalia. I, de pas, ajustar comptes amb un Camps que el va deixar caure en dues ocasions. La primera, l’octubre de 2009, quan l’obligà a dimitir com a secretari general del PP valencià i portaveu del grup parlamentari per salvar la pròpia pell. En aquell temps les notícies inculpatòries refermaven i des de Madrid exigien que rodaren caps. 

La segona fou l’estiu de 2011, a les vespres del judici del conegut com a cas dels vestits, on s’hauria de jutjar com a suborn les desenes de peces de roba que la trama regalà a quatre alts càrrecs del PP a canvi, teòricament, de contractes en diverses conselleries valorats en prop de sis milions. Dos dels acusats, Rafael Betoret i Víctor Campos, reconegueren la infracció i abonaren una multa. Francesc Camps dimití com a cap del Consell i tot apuntava que també admetria els fets (així li ho havia assegurat a Costa), però a última hora decidí anar a judici. Costa, que ja li havia perdut tota confiança, no mogué fitxa fins que no va saber què faria Camps. Fou el clímax d’una història d’amor interrompuda. La fredor al banc dels acusats entre els dos polítics seria el reflex a la inversa de la brasa que avivà i cogué els anys del deliri. De fet, Costa havia crescut molt i ben alt a l’ombra de Camps, el seu pare polític. I és ben conegut que els resultats de les traïcions familiars són irreversibles.

Però explicà Costa el passat 24 la veritat completa? “Vaig proposar que una altra empresa organitzara els actes del partit, però el president Camps em digué que tots els actes els havia de fer Orange Market”, va intentar distanciar-se de la trama malgrat les nombroses converses gravades per la policia que diuen una altra cosa. De fet, Costa i Álvaro Pérez, el Bigotes, l’amo d’Orange Market, eren molt amics. Tant com perquè el primer li demane intercedir davant Camps per nomenar-lo conseller. També per rebre tot tipus de favors sumptuaris: caviar, un Nokia, un rellotge de 20.000€ i mediació per adquirir un cotxe de luxe a bon preu. A canvi, Costa garantia a Pérez cobrar a temps i, si el pagament es retardava, fins i tot avançar-li diners de la seua butxaca, “encara que no puga pagar el lloguer en tres mesos”. “Com et vol Ricardo, és l’hòstia (...) això és un amic de veritat”, es commou Pablo Crespo quan Pérez li ho conta.

“Demane perdó a la societat valenciana i espanyola”, va reblar Costa davant del jutge. D’acord, però no pot haver-hi disculpa sense una reparació del dolor causat. Un mal de 20 anys de moltes corrupteles i de les quals Costa té un grau de coneixement notable. I podria començar dient que sí, que ell i Camps reberen vestits de Gürtel per molt que un jurat popular els declarara no culpables.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sergi Tarín
Sergi Tarín

Cronista i periodista valencià.