La barba, el veí, la remulla, etcètera

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

«Quan la barba de ton veí veges afaitar, posa la teua a remullar». Done per fet que ja coneixen una dita que admet moltes projeccions en la situació política actual i el maremàgnum provocat pel terratrèmol a Catalunya, les rèpliques del qual tenen una acusada incidència per tot arreu. Projeccions fins i tot divergents. Començarem dient, per exemple, que una lectura intel·ligent (i ajustada) a Espanya sobre el procés podria haver estat obrir una reflexió sobre les raons pregones de la desafecció. 

A tot estirar, en sectors progressistes hi ha una certa acceptació de la responsabilitat del PP pel recurs al Tribunal Constitucional de l’Estatut, però no saben veure més enllà. No posen en la balança l’explotació electoral de l’anticatalanisme a la resta de territoris, la visió madrilenya de l’Estat, en substitució de l’antiga concepció de Castella com a nucli de l’espanyolitat. No accepten el menyspreu històric i el bandejament que han patit la resta de llengües i cultures, la promoció de les quals sempre han considerat un atac al castellà. No veuen que la concepció radial de l’Estat és nociva en termes econòmics i de desenvolupament. I confonen la reivindicació d’un sistema de finançament just amb la tradicional «insolidaritat» catalana. Etcètera.

A Catalunya s’han fet moltes coses malament, això és una obvietat. Però reconèixer les badades pròpies és un exercici de responsabilitat i legitima a l’hora de fer retrets a la banda contrària. L’autocrítica rearma, no desarma. Posa les bases per al diàleg. Pel contrari, l’estratègia ha estat la criminalització i la judicialització, la creació d’un fals estat de violència. Les respostes han estat errònies perquè no s’han fet les preguntes adients: Per què en un període tan curt de temps l’independentisme ha assolit un suport social tan gran? La resposta habilitada a l’efecte, el suposat adoctrinament a través de l’escola i els mitjans de comunicació, evita fer-se preguntes sobre quines coses s’han fet mal a l’altra banda. I és un diagnòstic que provoca reaccions nefastes contra un model educatiu i cultural que, a grans trets, ha funcionat correctament.

Si les barbes afaitades eren les de Catalunya, a Espanya podrien haver interpretat que havien de posar a remulla dels del País Valencià, posem per cas. No caure en els mateixos paranys, solucionar el tema del finançament i les infraestructures, agafar-se seriosament les reivindicacions valencianes. No boicotejar la diferència. Però la remulla no és aquesta, sinó tractar d’eliminar (porten anys fent-ho, de fet) qualsevol mimetisme amb Catalunya, qualsevol possible contaminació. Començant per la llengua a les escoles, el que consideren la «via d’adoctrinament». 

No volen veure que els xiquets de les «línies en valencià» parlen entre ells en castellà al eixir de les aules perquè els referents del joc i la comunicació són en aquesta llengua. No admeten que l’espai audiovisual, tot i alguns avanços, és molt majoritàriament castellà. Que encara no s’ha recuperat del tot la radiotelevisió pública. En el projecte de formacions com Ciutadans, una mena de comissariat per «salvar» les criatures de l’adoctrinament. La vella malaltia. Mentrestant, des del govern estatal, des de Ciutadans i des d’unes altres comunitats, continuen pixant-se en les reivindicacions valencianes: en les justes i en les imprescindibles. 

Aquesta filosofia del xoc és la que explica el premi per part de la Fundació Broseta «a la convivència» (sic) a una entitat frontista i atiada per l’extrema dreta com Societat Civil Catalana. Una decisió que interpreta la convivència en clau d’uniformització, no de bastir ponts entre posicions diferents. Una bomba en els baixos del govern del Botànic. Perquè el protocol heretat situa aquest guardó en el Palau de la Generalitat i s’atorga de mans del president. Ximo Puig, malgrat les crítiques lògiques, assumí el protocol, s’engolí el gripau i embolcallà el marro d’una sèrie de matisos -cada vegada més infreqüents en el PSOE- que es traduïren en criticar l’amenaça al model de convivència de l’independentisme i, alhora, condemnar que el procés puga aprofitar-se per impulsar «un nou centralisme» i demanar reformes constitucionals. 

Però la sort està tirada. Per moltes concessions que faça Puig, algunes tan doloroses com la de Societat Civil Catalana, la lectura de tot plegat a Espanya és que s’ha anat «massa lluny» en l’Estat de les autonomies. Aspiren refer el camí. I el País Valencià, tan procliu a fer-se voler, serà (és) el camp de proves.
 

Postdata. Rematat aquest article, m'arriba una anàlisi que torna a inicidir en «el ámbito rural catalán» suposadament receptiva al «populisme» independentista, en contraposició als resultats de Ciutadans. M'acut a la ment la modernitat i potència cultural que emana de comarques com la Garrotxa. I m'entren ganes de riure i plorar alhora. Temps de màxima confusió. De mínima empatia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.