Aquell València CF de Jaume Ortí

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La desaparició de determinades figures públiques comporta en la majoria dels casos un allau d’elogis i panegírics que no sempre corresponen a la realitat dels fets. En la mort de Jaume Ortí (Aldaia, Horta Sud, 1947) haureu llegit, si teniu interès, molts d’aquells elogis. En el seu cas, tanmateix, la gran majoria estan justificats.

Ortí no sols és el president més llorejat de la història recent del València CF, el president «del poble», com ha quedat reflectit en els obituaris. L’home de la perruca taronja no sols exhibia un tarannà proper i escassament pretensiós bastant poc habitual, compartit si voleu amb el d’Arturo Tuzón, l’home senzill que tragué el club valencianista del pou de la Segona Divisió i el féu competitiu. Ortí demostrà que sense recórrer al populisme de Paco Roig es podia situar l’entitat en quotes mai no vistes: dues lligues, una Copa de la UEFA i una Supercopa d’Europa. I no és menys cert que, de manera prèvia a l’arribada d’Ortí, el València CF va arribar a dues finals de la Champions League i que la història -els maleïts penals contra el Bayern de Munic- es podia haver escrit d’una altra manera. Però fou un empresari de comarques, afable i correcte, enemic de les estridències, qui va situar el club en quotes mai no vistes.

Aquell València d’Ortí és una experiència difícilment repetible. Amb el madrileny Rafa Benítez com a entrenador, el club disposava aleshores d’uns planters consistents però que no feien pensar de cap de les maneres en guanyar lligues i títols europeus. Per a qui no ho recorde, aquells èxits s’aconseguiren amb davanters com Mista i Angulo, un extrem reconvertit en nou. Molt d’ordre i poca aventura. Un equip de pedra picada, amb una defensa granítica (Pellegrino, Ayala o Carboni, entre més), un eix del centre del camp superb (Albelda i Baraja) i talents com els de Vicente o l’argentí Carlos Aimar, un jugador exquisit, posant una mica de pebre, el bri de qualitat necessari.

I tot i que l’antibarcelonisme (la versió en Mestalla de l’anticatalanisme) havia estat una constant de la història de l’entitat, aquells anys visqueren un cert canvi sociològic, un viratge pel que feia a l’enemic esportiu larvat pel fixatge de Pedja Mijatovic pels merengues i, també, pel menyspreu que visqué el València quan la final de Champions perduda amb el Reial Madrid. 

Fou un empresari de comarques, afable i correcte, enemic de les estridències, qui va situar el club en quotes mai no vistes

El menysteniment dels mitjans espanyols al València, el favoritisme poc dissimulat pel Madrid, generaren una rivalitat que va fer eclosió amb les lligues guanyades per Benítez tot just a l’equip blanc, en el lustre de dimissió esportiva del Barça. Aquella superioritat valencianista sobre el Reial feu cruixir els dents de l’entorn social i mediàtic madrileny. Sorgiren campanyes com la demonització d’Albelda, arran d’una entrada a Zidane. O pel joc «avorrit i carrincló» de Rafa Benítez. Ningú no sap que hauria passat si el València li haguera pispat aquella Champions als «galàctics», terme, per cert, inventat per Ortí, amb un punt d’ironia.

La seua etapa com a president acabà perquè l’accionista majoritari del club, el constructor Juan Soler fill, reclamà el seu propi espai de grandesa. Una gestió beneïda per les altes instàncies valencianes que acabà en desastre per la via de la grandiloqüència. Ortí, en aquell moment, s’acomiadà com un senyor, assegurant que amb els Soler arribava «la pau social al València». Al desembre del 2013 vaig entrevistar Jaume Ortí a aquest setmanari perquè analitzara la gestió que havia dut al València a un abisme del qual ara sembla que comença a eixir, tot i que haja calgut posar el club en mans d’un magnat singapurès. Ja havia passat prou temps. I la «pau social» augurada havia esdevingut un gran fracàs. Podria haver-se despatxat a gust, però el d’Aldaia fou extremadament elegant. La mateixa elegància que no tingué una afició que el va rebre amb xiulits la nit d’agost del 2003, a pocs dies d’iniciar-se una lliga que el club xe acabaria guanyant. 

La mateixa afició que l’enyorava periòdicament, amb les crisis. I que l’havia tornat a oblidar amb la puixança present. La seua mort, a 70 anys, ha obert un merescut parèntesi en el record. La d’un senyor de poble, planer i aliè a les dèries dretanes de la casa, que portà el València al cim. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.