El València, en oferta

Peter Lim, que fa poc més de dos anys va convertir-se en el propietari del València CF, ha deixat d’invertir-hi diners i medita vendre el seu paquet accionarial. El problema és que el club es troba en una situació encara més delicada que quan va arribar-hi. Sis periodistes especialitzats hi diuen la seua.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Excepcionalment, la banda de música tocava des de la balconada de tribuna de l’estadi i no des de la gespa. Als seus peus, l’avinguda de Suècia era un mar de gent que també esperava l’arribada del messies, Peter Lim, l’home assenyalat pel dit del profeta, el president Amadeo Salvo, com a únic salvador possible del club.

“Peter Lim, Peter Lim, Peter Liiiiim; Peter Lim, Peter Lim, Peter Liiiiim; Peter Lim, Peter Lim, Peter Liiiiim; Peter Liiiiim! Peter Lim!!!!!”, cantava la multitud a l’uníson. Quan per fi va fer acte d’aparició, a bord d’un Mercedes negre amb les llunes tintades, la gentada va entonar un “Peeeeeter!, Peeeeeter!” encara més familiar, i una pancarta el reverenciava així: “Sr. Lim: Benvingut al Regne de València”. Si no fóra perquè el primer dia que Lim va visitar el camp de Mestalla ja feia més de 60 anys que Luis García Berlanga havia rodat Bienvenido, Mister Marshall, qualsevol diria que la pel·lícula s’inspira en els esdeveniments que van tenir lloc a València el 25 d’octubre del 2014.

Perquè, en efecte, hi havia milers de persones deleroses de veure Mister Lim, i banda de música i pancarta per a l’ocasió. I càntics i més càntics. I catifa taronja. I molta seguretat i molta corbata. I braços bellugant-se a l’aire com quan hi ha un còrner. I, és clar, centenars de mòbils a punt per immortalitzar l’escena.

Poc després d’accedir a l’estadi, Lim i Salvo van saludar novament el públic congregat al carrer. En aquest cas, des de la balconada de tribuna, en una altra imatge que evocava el film de Berlanga. I minuts abans que començara el partit contra l’Elx –l’enfrontament, que el València va guanyar 3 a 1, va quedar en segon plànol– va confeccionar-se un espectacular mosaic amb la inscripció “Benvingut Peter”. A l’instant en què el magnat singapurès va accedir a la llotja presidencial, al marcador es podia llegir “Benvingut Bienvenido Welcome Peter Lim”, i a les tanques electròniques que envolten el terreny de joc, “Benvingut Peter Lim”.

Era el Regne de València o, directament, el Regne de Peter Lim? Atès el fervor popular, el multimilionari asiàtic potser va concloure que, per comptes d’un club de futbol, havia conquerit un territori, i que en lloc d’aficionats, disposava de súbdits. Tot plegat, a més, amb una inversió inferior als 100 milions d’euros, una petita part de la seua fortuna, que la revista Forbes estima en 2.100 milions. En concret, va destinar 94 milions a l’adquisició del 70,06% de les accions, per bé que va haver de proveir-ne 5 més en concepte d’una possible multa de la Unió Europea per l’aval que la Generalitat havia concedit a la fundació del club.

Un padrí de luxe

L’aterratge de Lim al València CF va estar pilotat per Amadeo Salvo, un president especialment populista. Malgrat haver arribat al càrrec apadrinat per les institucions valencianes –com tots els de l’entitat des del 2004, quan la família Soler va comprar les accions de Francisco Roig–, no va tenir inconvenient a oposar-s’hi per tal de fer realitat el seu gran desig: que el club se’l quedara Lim i no cap altre inversor. En aquest sentit, Salvo va posicionar la massa social valencianista en contra de Bankia, el principal creditor del club, i per extensió, contra la Generalitat, que es negava a pressionar l’entitat financera perquè acceptara una oferta o una altra.

Superdeporte reflecteix l'eufòria dels aficionats valencianistes per l'arribada de Peter Lim Una portada del diari Superdeporte que reflectia l'eufòria dels aficionats valencianistes per l'arribada de Peter Lim.

El 23 de maig del 2014, la jornada de reflexió de les eleccions europees, Salvo va convocar l’afició a Mestalla en una “assemblea informativa”, igual com havia fet cinc mesos abans, al gener, quan la gent va votar a mà alçada –amb cartolines de color verd i roig– allò que la directiva volia que es votara. “Senyors de la Generalitat, tenen l’oportunitat històrica de demostrar si estan amb València o si estan amb Madrid!”, va exclamar Salvo enmig dels xiulits al president Alberto Fabra.

A només cinc anys del 2019, el del centenari del club, Peter Lim garantia –sempre segons Salvo– una plantilla de futbolistes de primera fila, ingressos multimilionaris en concepte de patrocini i la conclusió del Nou Mestalla, les obres del qual estan aturades des del març del 2009 i que requereixen una inversió mínima de 90 milions. En canvi, l’equip lluita per no baixar a la segona divisió, no ha aconseguit un contracte de publicitat per a la samarreta i continua al mateix camp. Ni s’ha venut el solar on s’ubica el vell Mestalla ni s’han reprès les obres del colisseu que el substituirà.

El panorama resulta dantesc. La multa de la UE, que finalment ascendeix a 23,3 milions, va comptabilitzar-se en el balanç de la temporada passada, en què el club va perdre més de 30 milions d’euros. I a l’estiu, per ajustar-se al fair play financer que marca la Lliga de Futbol Professional (LFP), va desprendre’s dels millors futbolistes: André Gomes i Alcácer van marxar al FC Barcelona per 65 milions d’euros, variables a banda, i Mustafi va emigrar a l’Arsenal londinenc per 41 milions.

Sense disputar la Champions, els ingressos anuals de l’entitat són de 95 milions, i les despeses, de vora 150 milions. Per això ja es preveu la venda dels jugadors més valuosos –Cancelo, Diego Alves o Gayà, l’únic valencià que és titular– de cara al mercat estival del 2017.

Per si no n’hi havia prou, Lim va pactar amb Bankia un període de carència que finalitza el 2018, quan a banda dels interessos, també haurà de reduir capital, a raó de 17 milions anuals. I amb un equip allunyat de les competicions europees, les opcions de redreçar el rumb són complicades, perquè l’empresari no vol malbaratar més diners: a més dels 94 milions amb què va apoderar-se de la majoria accionarial, Lim va posar 100 milions per a fitxatges ruïnosos –Rodrigo, Negredo, Enzo Pérez i Abdennour– que no podrà recuperar, perquè els ha bescanviat per un paquet addicional d’accions.

Avui, el magnat asiàtic controla el 82% del club, al qual li ha concedit un préstec de 22 milions, quantitat que sí que aspira a reingressar. La inversió total de Lim en el València supera els 220 milions, és a dir, el 10% de la seua fortuna.

El mes de maig, en una reunió amb quatre periodistes valencians convidats a Singapur, Lim va deixar entendre que no pensava aportar-hi més diners. Mentre es tocava la butxaca, va confessar-los que ja no se’n podia gastar més. La conversa va ser en anglès, la nova llengua vehicular de la junta directiva del club. Aquella expedició també van integrar-la cinc futbolistes de la primera plantilla –Ryan, Jaume, Santi Mina, Javi Fuego i Alcácer– que Meriton considerava referencials, cap dels quals, però, no és titular ara. Fuego i Alcácer, de fet, van ser traspassats el trimestre següent.

Una contradicció que se suma a l’entrevista que Lim va concedir al web del club amb motiu del seu primer any com a màxim accionista, una de les poquíssimes ocasions en què els seguidors han pogut escoltar la veu del propietari. Aleshores Lim va esbossar el seu model de negoci –“no es tracta de gastar-se molts diners en una temporada i haver de vendre els teus millors futbolistes la temporada següent per ajudar la tresoreria del club”– i va lloar la plantilla, que considerava molt potent: “Quan entre al vestidor, són com els meus fills. De potencial, en tenen, només cal que juguen junts alguns anys més. Amb aquest grup, en dos o tres anys podem tenir un equip veritablement formidable”.

Prop de Màlaga, lluny de Londres

No. Peter Lim no és com els multimilionaris que han engrandit el Chelsea, el Manchester City o el Paris Saint Germain, sinó que s’assembla més al xeic Abdul·lah Bin Nasser Al-Thani, que va invertir molts diners a la seua arribada al Màlaga CF, però que després va reduir els dispendis.

“Qui va enganyar a la gent no va ser Peter Lim, sinó Amadeo Salvo, que pretenia continuar com a president, i Aurelio Martínez, l’home fort de la fundació, que va actuar de manera pussil·lànime, ben lluny del rigor que se li presuposava”, s’enerva Pedro Morata, cap d’esports de Radio Valencia SER. “Lim no va prometre grans fitxatges ni acabar el Nou Mestalla, però una part de l’afició va deixar-se enganyar i va arribar a manifestar-se al carrer. Volien creure que els xiquets venien de París i van acabar-ne convençuts. Potser els envaeix la mala consciència... Ara bé, aquest club l’han enfonsat els valencians, no Lim”, sentencia Morata.

“Confiava que Lim transportaria el club al segle XXI”, comenta apenada Inma Lidón, periodista d’El Mundo a la redacció de València. “Dos anys després de la seua entrada a l’accionariat, esperava més avanços a nivell estructural i de màrqueting, seguint el model de la Premier League”, afegeix, “però desgraciadament, els directius de Meriton no tenen experiència en el món del futbol; per a ells, el València és una empresa més”.

“Lim ha posat 200 milions, això és indiscutible, però ha gastat els diners a la babalà, amb una planificació esportiva molt deficient”, apunta Héctor Esteban, redactor en cap d’esports del diari Las Provincias. “Va fiar-se del seu amic [representant de futbolistes] Jorge Mendes i ara, quan veu que s’ha equivocat, no desitja gastar-se'n més”, continua Esteban, que tampoc no se’n sap avenir: “Ens havien dit que venia un multimilionari i resulta que ha de vendre futbolistes per poder quadrar el balanç econòmic i que es mostra incapaç de fer front a una multa de 23 milions...”.

José Manuel Bort, el periodista d’esports de Levante-EMV que va seguir més de prop el procés de venda, assegura que sempre va albergar dubtes sobre la pretesa conveniència de l’oferta de Lim, perquè “el caràcter de Salvo, el seu gran defensor, recordava molt el de Paco Roig i Juan Soler, els presidents que van començar a foradar el clot on ha caigut el club”. Bort recorda una frase lapidària de Salvo –“és la transacció més gran del futbol mundial”– que dos anys i mig després s’ha convertit en la seua tomba.

Enciclopèdia viva del valencianisme i presentador històric de Canal 9, Paco Lloret, actual director de CV Radio, on condueix l’espai esportiu del migdia, opina que assistim a “l’esclafit final d’una mascletada”. “La situació és molt més greu que no ens pensem: la magnitud del problema és massa gran i el valencianisme es troba captiu i desarmat”, considera. “Vam quedar-nos sense radiotelevisió i sense caixes d’estalvi, i ara, podem quedar-nos sense el València”, es plany.

De la seua banda, el redactor en cap de Superdeporte, el diari que dedica més atenció al València CF i que va posicionar-se més obertament en favor de la venda a Lim, pensa que no és el moment de mirar cap enrere. Carlos Bosch destaca que el magnat asiàtic “ha dotat el club d’una estabilitat financera que no tenia, i la prova és que Bankia va acceptar la seua oferta”. “Qui diga que hi havia propostes millors, fa demagògia i tracta de ximples els patrons”, emfasitza. No obstant això, Bosch admet que la gestió global de Lim està resultant “prou negativa”.

“El Vila-real té Fernando Roig [el seu president] com a referent; l’Atlètic de Madrid, [l’entrenador, Diego Pablo] Simeone, i el Barça, Messi, però el València no en té cap. Aquest és l’autèntic drama”, continua Bosch. “Fa més de set mesos que Lim no acudeix a Mestalla, i el dia del partit contra el Granada [1-1], que era molt important, ni tan sols no hi era [la presidenta] Layhoon Chan. Els futbolistes oloren això i ho transmeten a la gespa: ‘Ens estem jugant la vida i ells no vénen al camp?’. [Josep Maria] Bartomeu sap que Messi i Neymar no van comportar-se bé en l’última visita a Mestalla, però [el directiu] Jordi Mestre va eixir a defensar-los, dient que ‘al camp del València es respirava violència’, una acusació que ací no va respondre ningú”.

11.000 quilòmetres enllà

Des de començaments de maig, que Peter Lim no trepitja València. A Singapur, on posseeix l’onzena fortuna del país, la seducció que desperta el València és limitada, cosa que tampoc no ajuda gaire. Els lligams amb el món anglosaxó han convertit la lliga anglesa en el centre d’atenció futbolístic, i la desaparició de l’equip xe de les competicions europees encara dificulta més la seua penetració.

Imatge del Nou Mestalla, encara sense perspectives per ser acabat de construir. Imatge del Nou Mestalla, encara sense perspectives per ser acabat de construir / Miguel Lorenzo

Això Lim també ho olora, i es nota. El seu enamorament del futbol britànic, i en concret, del Manchester United, va fer que confiara el càrrec d’entrenador a un inexpert com Gary Neville, un antic lateral dret d’aquell equip que va passar de comentarista de Sky Sports a l’olla a pressió que és Mestalla. Un fiasco absolut.

El propietari de l’equip va provar de redreçar el rumb amb la designació del basc Pako Ayestarán com a nou entrenador, una decisió molt personal –i errònia– del director esportiu que Lim va escollir per reconnectar amb l’afició: Jesús García Pitarch, qui ja havia desenvolupat aquesta funció en el passat. La temporada anterior, Ayestarán va salvar el club de baixar a la segona divisió, però aquest curs, amb ell, el València va perdre els primers quatre partits de lliga, raó per la qual va ser destituït. García Pitarch quedava en evidència, igual com havia succeït amb Francisco Rufete i Roberto Fabián Ayala, els anteriors reponsables de l’àrea tècnica.

I és que la nòmina d’acomiadats i recol·locats en els dos anys i escaig de Lim és llarga. El portuguès Louis Dowens Vicente i Peter Draper –l’anomenat “gurú del Manchester United”– van abandonar prematurament les tasques de director de màrqueting, que ara també ocupa un home de la casa, Damià Vidagany, qui ha abandonat la parcel·la de la comunicació, on ha entrat el diplomàtic Anil Murthy, ex-delegat de la UNESCO a París en representació de Singapur.

Qui continua com a conseller delegat del club és Kim Huat Koh, que malgrat tot, encara no sap expressar-se en castellà. Això sí, el seu pas per València està sent especialment profitós, si més no gastronòmicament. I és que aquest enginyer, que tampoc no havia tingut contacte amb el món de la pilota, exerceix com a mà dreta de la presidenta, Layhoon Chan.

El reguitzell de noms arriba a la gespa, on la compra-venda de futbolistes és una constant. El rendiment de la majoria d’incorporacions és molt baix, i els qui despunten una mica, són traspassats ràpidament. A més, arriben jugadors en règim de cessió –Zuculini, Filipe Augusto, Bakkali, Mario Suárez– que no compleixen les expectatives creades, i per sobre de tot i de tots, plana l’ombra de Nuno Espírito Santo, l’entrenador amb què Lim –aconsellat per Jorge Mendes– va estrenar-se a Mestalla. Criticat pels aficionats per la mala situació de l’equip a la classificació, el ben cert és que, amb el portuguès, el València lluitava per accedir a competicions europees, mentre que ara pateix per no perdre la categoria.

Un esquelet que no renaix

A l’avinguda de les Corts Valencianes, a pocs quilòmetres d’un altre cos inert, el de l’antic edifici de RTVV, hi ha el Nou Mestalla, amb capacitat per a 75.000 espectadors. Els socis actuals del club no equivalen ni a mitja entrada del seu aforament. Des de març del 2009, però, les obres estan completament aturades. Heus ací els mals del València CF.

Les obres de l’estadi van iniciar-se el 2007, abans de vendre la parcel·la del vell Mestalla, per què Juan Soler esperava obtenir prop de 400 milions d’euros. Avui ningú no oferta 155 milions, el valor per què Bankia la té hipotecada. Un estadi mastodòntic projectat en època d’excessos i megalomania que va comptar amb l’aquiescència d’un poder polític exultant. L’alcaldessa Rita Barberà va anunciar que l’any 2011 s’hi jugaria la final de la Champions League, però el bany de realitat va ser tan gran com el de Terra Mítica, la Ciutat de la Llum o l’aeroport de Castelló.

“A Lim no li agrada gens el disseny de l’estadi. Troba que la gent està massa allunyada del camp, i ell s'estima més els estadis britànics, on el públic està molt a prop, com passa a l’actual Mestalla”, observa Inma Lidón. Per aquest motiu, s’ha iniciat un quart estudi de remodelació, tenint en compte que l’estructura actual, en què ja s’han abocat més de 150 milions d’euros. Lim ha encomanat a un grup d’arquitectes la quadratura de l’òval, la forma que actualment té l’estadi. El vol més semblant a San Mamés o el camp de l’Espanyol que no al Camp Nou.

Peter Lim i Nuno Espirito Santo//EFE.

José Manuel Bort pensa que el reinici de les obres està “aparcat definitivament” i que Meriton “no l’acaba perquè el negoci no és rendible”. “Sense ingressos, és lògic que Lim no vulga enllestir-lo”, corrobora Héctor Esteban, “potser siga la decisió més sensata que ha pres, perquè el camp duia el València a l’apocal·lipsi”. “No ens enganyem. El camp, per a ell, no és una prioritat”, exposa Paco Lloret. “Tenen vocació de moure futbolistes, res més. Quants jugadors portuguesos i brasilers ha fitxat el València els últims tres anys? Quants provenien del Benfica?”, es pregunta en veu alta.

“Jo pensava que ja estaria en obres, és clar que sí”, reconeix Carlos Bosch, “però a la gent no li preocupa que no celebrem el centenari en un altre estadi, allò que li preocupa és que l’equip no va”. “Va ser més dolorós el traspàs d’Alcácer que saber que no pensen acabar el nou camp abans del 2019”, rebla. N’hi ha que diuen que la presidenta va plorar en saber que no podria retenir el davanter, una promesa que havia fet a les penyes.

“Si volguera acabar l’estadi, Lim ho tindria fàcil: buscaria un operari que li posara el nom i gestionara les llotges VIP i el pàrquing, i dedicaria aquests diners a la finalització de l’obra”, opina Pedro Morata. “De qualsevol manera, el Nou Mestalla és conseqüència directa dels deliris de grandesa de la societat valenciana i del PP, que va ajudar excessivament el València”, amb operacions com la permuta de terrenys o la requalificació del mas de Porxinos, a Riba Roja de Túria.

L’ego, la por i la samarreta ‘neta’

Precisament, l’execució parcial de l’aval de la Generalitat Valenciana va propiciar la venda del club. El Govern de Fabra no volia que el club acabara en mans de l’administració -com ha passat en el cas de l’Elx i amb l’estadi Rico Pérez, de l’Hèrcules– i va renovar el patronat de la fundació per tal d’agilitar-ne el traspàs.

“L’ego de Salvo va impedir que el club acabara en unes mans millors. L’oferta àrab era la més bona, provenia de familiars de la família reial, però van retirar-se en veure que Salvo estava obsessionat a vendre-li el club a Lim. A Bankia, aquesta oferta agradava i molt. L’oferta dels russos també era molt potent. Vaig preguntar-li a [Alfonso] Rus si l’havia contrastada bé, i va dir-me que sí. Sobre el paper era espectacular, però no van arribar a concretar quina solvència econòmica tenien. I hi havia l’oferta xinesa de Wanda, amb un patrimoni net de 27.600 milions d’euros, 10 vegades més que el de Lim. Finalment, però, van preferir invertir a l’Atlètic de Madrid: amb 60 milions d’euros, s’han fet amb el 20% del club, i ací, Lim, amb 94 milions va adquirir-ne el 70%”.

“Entre el València gris de Manuel Llorente i el València en color que prometia Salvo, és normal que la gent escollira allò que diguera ell”, argumenta Inma Lidón. “Dit això, no crec que Salvo siga el principal culpable de la situació del club. Ell simplement va llançar una moneda a l’aire. Potser caldria preguntar per què no hi havia cap empresari valencià que volguera invertir-hi”.

I per què no n’hi havia cap? El nom de Juan Roig, propietari de Mercadona i del València Bàsquet, sempre emergeix amb força. De fet, és bastant més ric que no Lim, però segons Lidón, “Roig sap que no podria controlar el club com sí que fa en el bàsquet, el València és massa gran, i les errades, es paguen car”. Mestalla fa por.

Carlos Bosch entén que Lim no vulga posar més diners en el club, però davant els problemes que travessa l’equip, demana respostes imaginatives. Per exemple, “que Meriton patrocine la samarreta del València, i amb aquests diners, pagar un futbolista en el mercat d’hivern que ajude mantenir la categoria”. Efectivament, la samarreta del primer equip continua neta després de tres anys de gestió asiàtica.

“Peter Draper va valorar-la en 10 milions i ara mateix, sense jugar competició europea i amb una plantilla tan mediocre, no val més de 4”, analitza Inma Lidón. L’única oferta seriosa que va arribar a les oficines de Mestalla sembla que va dur-la Salvo. Era de Turkish Airlines –que ja havia patrocinat el Barça– i no es va considerar prou substanciosa.

“És que Draper, que teòricament era un expert en la matèria, no n'ha dut cap!”, continua José Manuel Bort, qui recorda que “Salvo repetia que el València, amb Peter Lim, tindria patrocinadors de nivell mundial”. A tothom li estranya que Lim, un home de negocis i molt ben relacionat, no haja persuadit cap empresari sobre l’atractiu que significa estampar la seua marca a la samarreta del València. Des que l’equip va lluir Jinko Solar, una empresa d’energies renovables xinesa que Llorente va captar a canvi de 3,5 milions anuals, que el València no disposa de cap patrocinador al centre de la seua elàstica.

A Singapur, Draper va comunicar als quatre periodistes desplaçats que acceptarien una oferta per a la samarreta que se situara entre 4 i 5 milions, però tampoc no se n’ha concretat cap. “I veient com va l’equip, ara seria complicat obtenir-ne més de 3”, remata Héctor Esteban.

“És que van generar-se unes expectatives exagerades”, assevera Paco Lloret. “La decisió de rellevar Juan Antonio Pizzi per Nuno, tot i la bona feina que havia fet l'entrenador hispanoargentí, indicava que Lim actuaria amb discrecionalitat. A més, va beneficiar-se d’un procés de venda farcit d’irregularitats, amb una pressió popular descomunal perquè l’oferta guanyadora fóra la seua”.

Una venda a la cantonada?

Prepara Peter Lim la venda del club i és per aquest motiu que no vol comprometre els plans d’un futur comprador? Davant la situació generada, la possibilitat d’una venda no sembla descartable.

Amadeo Salvo i Peter Lim / Miguel Lorenzo Amadeo Salvo i Peter Lim / Miguel Lorenzo

“És impossible no pensar una cosa així”, confirma Carlos Bosch. “Fa 8 mesos que no ve per ací, i davant una situació esportiva tan adversa com l’actual, no sembla disposat a posar més diners. El moment és gairebé dramàtic, o sense el gairebé, i no se’l veu molt preocupat”.

Bosch ho atribueix a una qüestió cultural. “La gestió diària del club deixa molt a desitjar, els executius que porten el rumb pertanyen a una cultura diferent, no han capit la transcendència que té el futbol, i en aquest cas, el València CF. El valencianisme no té referents, perquè ni Layhoon ni Kim Koh no ho són, i a la plantilla, ja hem vist que no n’hi ha cap. Al contrari, l’afició està resignada, ja sap que a l’estiu vendran Cancelo”.

La relació amb la premsa és tensa. A la ciutat esportiva de Paterna s’ha aixecat un mur per què els periodistes no puguen espiar els entrenaments, i els futbolistes cada vegada estan més allunyats dels professionals de la informació. Hi impera la desconfiança, un recel de ferro. Els directius volen evitar qualsevol mena de filtració i totes les comunicacions han de fer-se per correu electrònic per deixar-ne constància.

Entre els rumors que circulen per València hi ha el de la possible mediació de Joan Laporta, l’ex-president del Barça, per trobar un comprador que vulga quedar-se les accions de Lim. El magnat singapurès i ell són molt bons amics, com va quedar demostrat durant les negociacions que van dur-lo a controlar el club de Mestalla. Laporta, a més, hauria recomanat José Ramón Alexanko com a director de la cantera valencianista, la funció que ara ocupa, i tenia acordat el fitxatge d’André Gomes en cas d’haver accedit a la presidència en les eleccions del 2015, que va guanyar Bartomeu. Curiosament, el futbolista ha acabat igualment al Barcelona, tot i que tenia una oferta molt sucosa del Reial Madrid.

Que Lim gaudeix més veient un partit del Manchester United o assistint a llotja del Camp Nou que no a la de Mestalla és una evidència. Els castells en l’aire que van edificar Amadeo Salvo i Aurelio Martínez s’han vingut avall. Tots dos van posar com a model el Borussia Dortmund, un equip capdavanter a Europa que ha treballat molt bé l’aspecte mercadotècnic sense descuidar, gens ni mica, l’àrea esportiva. Cada any que passa, però, la distància entre el Borussia i el València és més i més gran. De fet, sense eixir de la lliga espanyola, equips com l’Atlètic de Madrid o el Sevilla també han assolit una posició molt més preeminent.

“No tinc tan clar que Peter Lim vulga vendre el València”, assenyala Paco Lloret, “però com va dir Arturo Tuzón [president a l’època del descens i el retorn a primera], el València serà allò que vulguen els valencians; si la gent es queda creuada de braços, no passarà res, però si es comença a revoltar, Lim haurà de prendre decisions... El principal problema és que molta gent té càrrec de consciència per l’actitud que va prendre al seu dia, durant el procés de venda, i els costa de fer aquest pas endavant. Cal recordar que alguns mitjans de comunicació van col·laborar activament perquè l’oferta escollida fóra la de Lim”.

Passa que ara, a l’època del futbol global i les societats anònimes esportives, qui ostenta el poder és qui té la majoria accionarial, i els crits de la graderia poden afectar-lo relativament. Sobretot a 11.000 quilòmetres de distància. A més, les sensacions sobre una possible venda no són unànimes. “Si fem cas a la seua trajectòria, Peter Lim compra empreses que van malament, les saneja, i tot seguit, les ven. Ara bé, el València no està sanejat, ni de bon tros. Esportivament està molt pitjor que ara fa dos anys i l’endeutament és notable. Qui pot comprar un club així?”, interroga Inma Lidón, que presenta un panorama poc encoratjador.

“Doncs jo sí que diria que el club està en venda”, etziba José Manuel Bort. “Crec que rumiava traspassar-lo de fa alguns mesos, i que ara, veient la marxa de l’equip, ha pres la determinació de fer-ho”. En aquest sentit, Bort fins i tot deixa anar que un descens a segona divisió podria resultar “regenerador”. “Seria la manera de tocar de peus a terra i de reiniciar el projecte amb unes bases més sòlides. De fet, potser hauria estat més positiu que el València haguera entrat en concurs de creditors, cosa que hauria servit per reduir el deute, però els poders polítics van evitar-ho perquè la societat valenciana no donara una imatge encara més negativa, i Bankia va decidir-se llavors per la venda”.

Per Carlos Bosch, “el futbol és una maquinària que funciona gràcies a la il·lusió, i si no n’hi ha, tot falla”. “Si la gent perd la il·lusió, com està passant, ni tan sols protesta. Lim està matant la il·lusió de ser valencianista”. Héctor Esteban és del mateix parer, i ho sintetitza en una expressió molt eloqüent: “La pesta de la indiferència”. Segons ell, l’estadi de Mestalla ha estat envaït per “la insipidesa i la desídia”, perquè “el club es troba immers en un procés de descomposició molt preocupant”.

“Ateses les circumstàncies, la pregunta no és si Lim pensa vendre el club o si no pensa fer-ho, sinó qui podria comprar-lo”, afirma Esteban. “Amb un deute de vora 350 milions d’euros, un pastís de formigó que necessita 100 milions més per passar a ser un estadi de futbol, una absència d’ingressos galopant i una plantilla que competeix per no descendir a la segona divisió, no es pot dir que el València siga un caramel. I a més, hi ha Bankia, que en cas que Lim es desprenga del club, pot executar la hipoteca sobre l’estadi vell en el termini d’un mes”.

Per això mateix, per les urgències que travessa el club, Carlos Bosch demana que l’afició es manifeste obertament “als dos fòrums que li queden”, és a dir, “a la junta d’accionistes i a Mestalla”. A la junta ja va dir la seua el novembre passat, quan va intervenir molt majoritàriament en contra de Lim i els seus. A Mestalla, per contra, la despoblació de la grada resulta preocupant. Contra el Màlaga [2-2], un altre partit decisiu, a penes van acudir-hi 23.000 persones, i l’ambient, més enllà de les condicions meteorològiques, era gèlid. Fins i tot va haver-hi aldarulls entre els mateixos aficionats.

[embedyt] http://www.youtube.com/watch?v=C5XU_CQvZJ0[/embedyt]

La Curva Nord, el sector més radical, és l’oposició més virulenta contra Lim, a hores d’ara. A Gijón, on el València va jugar ara fa dos mesos, ja van desplegar una pancarta en què es podia llegir “Peter, go home”, i a Mestalla, en el partit contra el Màlaga, van cridar “fuera Peter Lim, fuera Peter Lim”. Pedro Morata s’ho mira amb escepticisme. “Malauradament, el futur del València ja no depèn de nosaltres. És com Lladró, que acaba de ser venuda i ja no serà una empresa valenciana; si el nou propietari vol fabricar figuretes de plàstic i no de ceràmica, estarà en condicions de fer-ho”.

Morata té marcada en roig una data del calendari: l’1 de juliol del 2018, quan el València CF haurà de començar a pagar el capital del crèdit contret amb Bankia. Amb l’equip fora d’Europa –o siga, sense ingressos– i una plantilla cada cop més depauperada per les vendes que haurà d’escometre a fi de respondre a la resta de pagaments quotidians, la càrrega resultarà insuportable per a Lim.

“Que haja convidat el príncep de Johor al Mestalla fa pensar que potser li vol vendre el club a ell”, diu Morata. No sols al Mestalla, sinó que el príncep en qüestió, un altre singapurès ric, també va presenciar en directe –convidat per Lim– el partit entre el Barça i el Manchester City de la Champions League que va tenir lloc al Camp Nou.

A València, el príncep fins i tot va acudir a la ciutat esportiva de Paterna per presenciar un entrenament del primer equip. També ha rebut Laporta en una de les visites que l’ex-president del Barça ha fet a Singapur per motius professionals. Qui sap si aquest triangle acabarà amb el monarca a la butaca central llotja de Mestalla, la mateixa que va ocupar Peter Lim el 25 d’octubre del 2014. En el seu cas, però, la rebuda difícilment seria a l’estil mister Marshall. O no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.