Creix el risc d'incendis, el canvi climàtic sembla que ens ofega, les inundacions amenacen de ser cada vegada més violentes i les pedregades més dures. Les sequeres són també més àrides i l'agricultura sembla una de les víctimes principals. Alhora les causes que han provocat l'efecte d'hivernacle poden semblar tan remotes (les emissions de CO2, la venda de drets d'emissió entre estats, les cimeres mundials que no resolen res) que ens allunyen del problema i ens treuen responsabilitat. Com si els ciutadans, els petits municipis i les nacions sense estat no poguérem realment contribuir a la reducció de CO2, a la prevenció d'incendis o a la reducció de consum d'aigua. Però no és cert.
Els consumidors poden tindre al seu abast la clau d'una agricultura ecològica, una ramaderia respectuosa amb el medi i els animals i una indústria tan sostenible com siga possible. La prova que hi ha una ramaderia respectuosa que, a més a més, ajuda a netejar el bosc i previndre incendis, és el nostre reportatge de portada d'aquesta setmana sobre la transhumància de les vaques brunes del Pirineu, signat per Laura Tapiolas.
Es tracta d'un costum de segles, una tradició que pot semblar a punt d'extingir-se pel fet de ser ancestral, però que, en realitat, representa uns valors que són ben contemporanis, com aquest arrelament de les pràctiques ramaderes a uns costums que fan el producte més ecològic i la pràctica més sostenible. Davant de les macroproduccions industrials —cruels amb els animals i insostenibles mediambientalment—, els ramats de vaques brunes enfilant el camí dels Pirineus és un exemple de sostenibilitat ancestral. Com ho són moltes pràctiques tradicionals en l'ús de l'aigua, en la neteja de boscos o en els usos agrícoles. Els experts en incendis, per exemple, no deixen d'alertar sobre els perills que comporta l'abandó del territori. Si no hi ha ramats que rosten el sotabosc, els incendis són més probables. Si els llauradors ja no treballen la terra, els boscos van guanyant un terreny que abans alternava arbres i collites. El bosc més extens és més vulnerable.
Aquesta agricultura respectuosa no té per què ser menys competitiva ni més cara si la política nacional, estatal i europea la defensa com una opció de protecció del territori i de l'economia social. La petja de carboni dels productes importats des de Sud-àfrica, l'Argentina o la Xina (el CO2 que s'ha fet servir per produir i transportar) és molt més gran que la de quilòmetre zero —qui diu zero, diu cent o dos-cents— i a casa nostra podem controlar els sistemes de producció millor que a milers de quilòmetres.
Però, per a aquest consum responsable, cal també que les administracions donen la informació que cal sobre els mètodes de producció i origen i promoguen aquesta producció propera. La producció sostenible no hauria de ser un problema econòmic. Aquesta setmana reproduïm també un reportatge del Der Spiegel sobre els "capitalistes pel clima", inversors que prioritzen les empreses que tenen en compte el medi ambient, la gestió responsable i la societat.
Potser aquestes opcions només són una màscara publicitària davant d'una societat que exigeix més en aquest sentit, però benvingudes siguen si aconsegueixen avançar en els múltiples camps que allunyen els camps més propers dels consumidors: la distribució irresponsable; l'omnipresència dels plàstics, i la qualitat ínfima dels productes a canvi d'un esteticisme desinformat.
L'alternativa és condemnar el país a un abandonament del camp per part dels pagesos i ramaders i l'agreujament de les set plagues que anuncia el canvi climàtic: més incendis, sequeres més eixutes, inundacions més perjudicials, verdures més cares, fruites més insípides, més pobresa i menys arrelament.
