Canadà viu el que probablement serà un dels pitjors incendis del darrer segle. A l’hora de tancar aquesta edició, les autoritats portaven comptabilitzats 7,8 milions d’hectàrees calcinades per una concatenació de focs que es van iniciar al maig en la zona oest i han anat estenent-se a mesura que transcorrien les setmanes. El nord del continent americà està habituat a les flames —de mitjana, cada any es cremen 2,5 milions d’hectàrees de bosc— però un escenari com l’actual resulta del tot inaudit. La superfície cremada equival pràcticament a l’extensió d’Àustria. Els experts no descarten que, si segueixen les condicions actuals, acaben cremant-se 20 milions d’hectàrees. Per entendre la magnitud del que això significa, s’ha de tenir en compte que a l’Estat espanyol hi ha 25 milions d’hectàrees de terreny forestal. La comunitat científica estima que no serà fins a l’arribada de l’hivern que es podrà donar per conclòs aquest episodi.
El de Canadà va pel camí de convertir-se en un dels pitjors incendis del darrer segle. És, en tot cas, un episodi més dels molts ensurts que una combinació fatal de factors ha desencadenat. A Portugal, el juny de 2017, 64 persones van morir quan fugien d’una concatenació d’incendis. Aquell mateix any, 467.000 hectàrees van cremar a Xile, tot provocant la mort d’onze persones. Un any després, a l’estat de Califòrnia, 85 persones van perdre de la vida després que un foc encerclara el municipi de Paradise. Es van calcinar 62.103 hectàrees. A Austràlia, entre juny de 2019 i maig de 2020 van cremar 18 milions d’hectàrees de bosc, el 21% del total dels boscos del país. Ara li ha tocat al Canadà, però la gran pregunta és qui serà el següent en la llista, on prendrà l’espurna que esdevindrà flama per després esdevenir incendi.
L'ONU adverteix que "per tot el món els règims del foc estan canviant"
Els incendis formen part dels ecosistemes i han estat un factor de modelització del paisatge al llarg de la història, com el vent o les torrenteres. Ara bé, la magnitud que darrerament estan assolint en tots els punts del planeta ha encès totes les llums d’alarma. “L’evidència científica demostra que per tot el món els règims del foc (és a dir, el comportament característic al llarg del temps i els espais) estan canviant a causa del canvi climàtic, els usos de la terra i els canvis poblacionals —adverteix l’informe de l’ONU Estenent-se com incendi forestal: L’amenaça creixent dels incendis—. Al llarg de la darrera dècada, s’ha comprovat que es produeixen més incendis forestals i de més magnitud, no només en les regions on els incendis de temporada són habituals, sinó també en zones on no ho són”.
Tot plegat ens situa en una nova dimensió, la dels incendis catalogats com de sisena generació, una categorització que van fer els Bombers de Catalunya i que s’utilitza més com més va. Són aquells per als quals, per la seua dimensió i volum, cap mesura d’extinció no resulta efectiva. Tant fa que siguen 1.000, 2.000, que 3.000 efectius. Crema de forma immisericorde. Són megaincendis que, per la seua capacitat de combustió i l’energia que alliberen, poden arribar a afectar l’estabilitat atmosfèrica, fins al punt de generar tempestes de foc.
Un escenari flamíger
El risc que un d’aquests incendis de sisena generació s’esdevinga a casa nostra és ben real. De fet, hi ha veus que sostenen que el gran incendi ocorregut al Bages i el Solsonès el 1998 fou un incendi de sisena generació. En només tres dies, amb una velocitat de propagació inaudita, va calcinar 27.000 hectàrees de terreny, l’equivalent a dues voltes i mitja la superfície de Barcelona. Aquell estiu de 1998 fou, en realitat, una finestra cap al futur, el pròleg dels temps que s’havien d’esdevindre.
Diversos són els factors que expliquen la cruïlla en què es troba el nostre territori. El primer d’ells és l’acceleració del canvi climàtic. L’increment de les temperatures registrat en les últimes dècades està provocant que el material vegetal patisca un major estrès hídric o, el que és el mateix, que estiga més sec i, per tant, siga més procliu a cremar-se.
La primavera de 2023 va ser, segons l’Aemet, la més càlida i la segona més seca des que existeixen registres. Segons l’estudi anual de Berkeley Earth, el 2020 la temperatura mitjana va ser 2,1 graus superior a la mitjana històrica calculada des del 1820. L’escalfament, a més, s’ha accelerat, d’acord amb l’Aemet: dels deu anys més càlids des de 1961, set corresponen a la dècada del 2011 al 2020. El nombre de dies amb temperatures superior als trenta graus no ha parat de créixer.
I el pitjor de tot és que els pronòstics de l’IPCC indiquen que els registres s’aguditzaran en el futur. Per al tomb de segle les temperatures hauran pujat entre 3,3 i 5,7 graus de mitjana, segons l’organisme internacional. Tot plegat significa boscos més secs i, per tant, més susceptibles de cremar-se en el supòsit que s’esdevingue un conat, ja siga per intervenció humana o per l’impacte d’un llamp. Perquè un planeta més sec i més calent és, també, un planeta més inflamable.
Del mosaic a la metxa
A tot això cal sumar l’abandonament del món rural i el consegüent aprimament del sector primari i, especialment, de l’agricultura que, en el passat, facilitava que hi haguera un paisatge en mosaic. Allà on la terra ha deixat de cultivar-se, el bosc s’ha expandit. Es tracta d’un fenomen a escala europea, però a la Mediterrània s’ha donat de forma especialment intensa. En contra del que podria semblar, avui hi ha més superfície arbrada que mai. El creixement de la taca boscosa s’ha produït, en realitat, al mateix ritme que creixia la clapa urbana. Són, al capdavall, les dues cares d’un mateix fenomen, el del desequilibri territorial.
Catalunya ha guanyat 8.000 hectàrees de boscos cada any. És l’equivalent a la comarca del Barcelonès.
Segons l’Observatori Forestal de Catalunya, el 62% del territori és superfície forestal (vegeu el gràfic). És a dir, dels 3,2 milions de superfície que té el Principat, 2 milions són forestals, tot entenent com a tal les pastures, l’arbrat i el matoll. I d’aquests 2 milions, 1,3 és arbrat. “Grosso modo, en les últimes dues o tres dècades, Catalunya ha guanyat 8.000 hectàrees de boscos cada any. És l’equivalent a la comarca del Barcelonès”, exposa Francesc Cano, que és director adjunt de Transferència de l’Observatori Forestal de Catalunya.
El procés ha estat parell al País Valencià, un territori amb 2,3 milions d’hectàrees, per bé que les estadístiques disponibles només permeten ataüllar la darrera part del fenomen. Així doncs, segons les dades del primer inventari nacional forestal del 1975, el País Valencià comptava amb 1,1 milions d’hectàrees de terreny forestal. En l’actualitat, són 1,3 milions. És a dir, que en el termini de 45 anys, la taca forestal s’ha incrementat en 200.000 hectàrees; això és, aproximadament, l’equivalent a tota la comarca del Baix Maestrat. Aproximadament, el 56% del País Valencià és forestal. El 45% de les Illes està ocupat per forest.
Alta intensitat
El problema no és, però, només d’extensió, sinó també de qualitat. Perquè a més de desaparèixer gran part de l’activitat primària, també han desaparegut les activitats silvícoles que en el passat mantenien net el bosc. Proliferen, doncs, els boscos tancats.
En 45 anys, el País Valencià ha guanyat l'equivalent al Baix Maestrat en superfície forestal.
“És simplista pensar que com més evolucione el bosc és millor per a la diversitat —explica Francesc Cano—. Un bosc que es densifica molt, en les capçades, queda molt tancat, amb la qual cosa només resta l’espècie pionera, que sol ser una conífera, és a dir, un pi. Així doncs, no poden entrar els roures ni el matoll ni cap altra espècie que afegiria diversitat”. Aquests boscos d’alta densitat, a més, són grans consumidors d’aigua.
La part positiva del creixement dels boscos és que són embornals de CO2. Això, però, també té la seua contrapartida. Perquè com més creix la massa arbòria, més material vegetal acumula i, per tant, més gran és l’alliberament d’energia quan s’esdevé un incendi. A Catalunya es calcula que el material vegetal generat cada any pels boscos arriba als tres milions de tones, dels quals només s’extreu un milió. Cada any, doncs, se sumen dos milions de tones de fusta, matolls, ramulles...
És material viu, sí, però també és combustible molt potent si hi ha una ignició. “Una conseqüència d’aquesta densificació és que el poder calòric dels incendis és molt superior. Tot el combustible, quan crema, allibera una quantitat de quilowatts per metre lineal que provoquen un incendi inassumible per als equips d’extinció”, explica Cano. És el que els experts de l’ecologia del foc anomenen intensitat del foc. A més intensitat, més dificultats per fer-hi front.
Aleshores, els equips d’extinció es veuen abocats a deixar cremar, tot intentant minimitzar els riscos humans. El fet que en els darrers anys hagen proliferat els assentaments humans en zones encerclades pel bosc complica encara més les coses. La suma d’uns factors i altres esdevenen un còctel explosiu que amenaça a esclatar en qualsevol moment. Els coneixements tècnics permeten, a hores d’ara, un alt grau de predictibilitat als tècnics (és la cantarella aquella dels 30 graus de temperatura, vents superiors als 30 quilòmetres per hora; i menys de 30% d’humitat relativa), però hi ha un marge per a la sorpresa que ningú no pot controlar.
Alta intensitat
Tot plegat ha provocat que siguen cada volta més les veus que avisen que un abordatge correcte d’un escenari tan complex com aquest implica fer una bona gestió forestal i no tant per esmerçar més i més recursos a l’extinció. O el que és el mateix: que els incendis no s’apaguen a l’estiu, sinó a l’hivern, amb una política forestal perseverant i consistent.
A l'Estat es gasten 600 milions d'euros l'any per extingir incendis
Es tracta, doncs, d’instaurar un canvi de mentalitat a escala global. En l’actualitat, segons l’ONU, del conjunt de pressupost que es dedica a la gestió forestal i els incendis, l’1% es dedica a planificació; el 32%, a la prevenció; el 13%, a la preparació; el 34%, per a l’extinció, i el 20%, a la recuperació.
A l’Estat es calcula que entre el Govern espanyol i les comunitats autònomes, cada any es destinen 600 milions d’euros només a tasques d’extinció. La despesa als Estats Units s’ha incrementat el 170% en una dècada, fins a situar-se en els 1.900 milions de dòlars. Al Canadà l’increment ha estat de 120 milions d’euros per dècada, fins a aplegar els 1.000 milions de dòlars.
El consens científic apunta que cal transitar cap a una nova visió sobre els boscos, en la qual aquests no siguen percebuts com a espais verges i intocables, sinó com a espais on ha d’aplicar-se una bona gestió i on es realitze un aprofitament sostenible dels recursos —i també, allà on calga, cremes prescrites—, perquè només d’aquesta manera seran més resilients davant les noves condicions climàtiques derivades de l’escalfament global.
Cada volta són també més les veus que avisen del risc de caure en l’anomenada paradoxa de l’extinció. Això és, que com més s’eviten els incendis convencionals, més gran serà el risc que, amb el pas dels anys, s’acumule material vegetal i, per tant, acabe succeint un megaincendi.
Del que es tracta, doncs, no és d’erradicar els incendis completament, sinó de preparar adientment el territori perquè els incendis de casa nostra no escalen a la sisena generació i esdevinguen incontrolables com els de Portugal, Xile o el Canadà. Perquè aleshores sí que serà la catàstrofe.